dilluns, 6 d’octubre de 2014

Política


A         No va bé.

B         Com diu?

A         El rellotge… no va bé…

B         Com?

A         El rellotge…

B         Ah, el rellotge… no… no l’estava mirant…

A         No, ja ho sé. Només li ho deia per si l’arribava a mirar… en aquesta casa no ens agraden les confusions. De fet, detestem les confusions. Vostè no? Les confusions són l’origen del 60… no! del 70% dels problemes de la humanitat! Sí! No em miri així. Ja sé que sembla una xifra molt elevada, exagerada fins i tot… però és així… les estadístiques no enganyen.

A         No sempre…

B         Com diu?

A         Hi ha vegades… hi ha vegades que les estadístiques enganyen… no ha sentit què ha passat en les darreres primàries de…

B         Sí, sí… no cal parlar de política, ara! Ostres, no hi ha res pitjor que parlar de política amb l’estómac buit, no li sembla? A mi sempre se m’acaba fent un nus a l’estómac i ja està! Ja no tinc ni esma de sopar. Millor que no parlem de política…

A         Sí, millor.

[Silenci]

B         Tot i que crec que no ens enfadaríem pas…

A         Com diu?

B         Vostè i jo… crec que encara que parléssim de política… no ens enfadaríem pas…

A         I per què ho creu això?

B         No ho sé… sembla una persona molt moderada i respectuosa, de les que encara que pensés diferentment a com ho faig jo, no em duria la contrària.

A         Em sembla que em té en massa estima…

B         Potser vostè s’hi té en poca.

A         Ho dubto.

B         Així vol dir que creu que ens barallaríem per política?

A         Doncs sí, no ho descarto.

B         Doncs així fem bé d’evitar el tema.

A         Sí. Sembla l’opció més encertada.

B         No voldria discotir-me amb vostè.

A         No, ni jo amb vostè.

B         [Allargant la mà] Acordat, doncs?

A         [Responent-li l’encaixada] Sí.

B         Perfecte… [pausa] no costa tant ser civilitzat.

A         No…

B         Parlant la gent s’entén…

A         Sí…

B         Tot i que parlant també s’entra en conflicte…

A         També…

B         Però vostè sembla una persona civilitzada amb qui es pot parlar sense haver d’entrar mai en conflicte…

A         Bé, mai mai… això voldria dir que no tinc ap mena de convicció, no li sembla?

B         Bé, depèn de com s’ho miri…

A         Que no tinc sang a les venes…

B         Potser jo no ho diria així, però…

A         Que sóc un pusil·lànime…

B         Ah! Pusil·lànime! Quina paraula més bonica, no ho troba? És la quintessència del nostre idioma: doble “s”

A            Pusil·lànime només té una “s”…

B            [Sense escoltar-lo]… “l” geminada, accent obert a la “a”, la vocal neutra… pusil·lànime! Quina paraula! Pu-sil-là-ni-me…

A         Se n’adona que m’està insultant?

B         Al contrari! Li estic otorgant la raó.

A         La raó?

B         Sí. Vostè tenia la sospita que l’estava titllant de pusil·lànime… ah! Gran paraula! I jo li ho he confirmat.

A         Doncs no s’ofengui, senyor, però considero que és vostè un mal educat que no sap tractar com es mereixen els seus convidats… adéu siau [i marxa]

B         Adéu siau, senyor. Quan torni a venir, li prometo que em limitaré a parlar del temps.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada