Estrena de Tu i Jo a Vic

El divendres 25 va ser un dia llarg. Va començar de bon matí a la N-II camí de Girona. Jo, però, m'aturava a mig camí: a la rotonda aèrea de Vidreres. A l'Hostal la Selva on m'havien de recollir en Jordi, en Carles, l'Eloi i en David. Hi vaig esperar una hora: sempre hi ha imprevists que no poden esperar i que trasbalsen tots els plans. Vaig enfrontar-me a un dilema gegantí: quant s'ha de consumir en un bar per a poder gaudir de la lectura d'un diari. Vaig comprovar que un cafè amb llet no és suficient: només et dóna per a fer una ullada ràpida i retornar al diari a la barra. Gràcies per informar-me'n, senyora cambrera. És un error que no tornaré a cometre mai més.

Mentre m'esperava vaig llegir l'Hora dels Adéus d'en Narcís Comadira i em sorprendre trobar-hi elements de connexió amb Tu i Jo, la diferència era que ell recorria a l'artifici de la bogeria per mostrar les veritats i Tu i Jo recorre a l'edat avançada.

Després van arribar els qui em venien a buscar. Vam anar a Vidreres a esperar que arribés en Carles. I, mitja hora després (això ja era més tard de les 11 del matí) iniciàvem el nostre camí cap a Vic.

L'Eix està en obres. Els camions ens feien anar a 50 i el trajecte s'allargava. A mig fer ens truca la Marian, l'encarregada d'activitats de l'Institut del Teatre per preguntar on som: havíem quedat a les 10. Una vegada més anàvem tard.

A les 12 i poc arribàvem a Vic, descarregàvem les bosses i les quatre coses que portàvem (sort que el transport fort l'havíem fet dos dies abans i avui no havíem de preocupar-nos-en) i ens posàvem de cara a la feina. Entre tots vam muntar la paret de caixes de sabates, vam situar el sofà, la taula, vam delimitar les zones d'acció i vam començar a treballar en la il·luminació.
Em van dir que trigarien força estona entre pujar a l'escala i enfocar un per un els 13 focus que vam utilitzar i jo creia que em prenien el pèl. Però no: no va trigar en aparèixer l'escala, en David va començar a pujar i a mi em van assignar la feina de controlar la taula de llums mentre els actors repassaven el text fumant a l'escala d'emergència.

A les 2, després de moure pestanyes, focus i aprendre que hi ha una manera correcta de pujar escales i una d'incorrecta, vam aturar-nos per dinar: Vic és un lloc interessant i amb una variada oferta, per tant, l'elecció no va ser massa fàcil.

Camí del tercer restaurant, vam passar per davant del temple romà i en Carles, historiador de formació, va voler aturar-se a contemplar-lo, però els demés teníem massa gana per aturar-nos. Bé, no tots, alguns van aturar-se a admirar una moto antiga en un aparador, fet que va dur a en Carles a exclamar-se que giraven l'esquena a 2.000 anys d'història però s'embadalien amb una moto de 50 anys enrera. Tenia raó: les aficions són coses ben curioses.

Dinar: ratafia de primer i per cloure. I a les 4 ja tornàvem a ser al teatre.

Més il·luminació, més repassos... va arribar la Laia a punt per provar la roba. Abans, però, vam tenir temps de fer un assaig amb focus i so per veure que tot anès bé. Perfecte. Tot en ordre. Corregir un parell de punts, moure un focus que apunta una mica massa cap al nord, i ja està.
Després van arribar la Marta i la Núria i la Rosa i ja eren les 6.30 i vam haver de parar perquè era el torn de la Clara Segura d'asseure's al nostre sofà i fer petar la xerrada amb un estudiant de l'Institut del Teatre. Trobades intergeneracionals, en diuen alguns. Excuses per portar a algú famós a veure si s'omple el teatre. Però ni així: només 15 persones van venir a veure a la Clara Segura. Una llàstima perquè va dir coses molt interessants.
Mentre, als vestuaris en Jordi i en Carles eren transformats en l'HOME i la DONA.

I arribaren les 8 i quart, la sala buida, l'hora de la veritat. Jo corrents amunt i avall, contestant el telèfon per indicar a la gent com arribar al Teatre, saludant als que ja havien arribat, parlant amb els organitzadors, veient l'edició impresa del text per primera vegada... moltes coses en molt poc temps. Tan poc que de sobte ja em digueren que havíem de començar. I tothom al seu lloc. I els tècnics a punt. Els actors a punt. Jo amagat rera un plafó per fer d'apuntador. I ja podem deixar entrar al públic.
Silenci.
La gent entra amb precaució. Fins a 74 persones acudiren al teatre (gràcies!). S'asseuen. Jo els espio rera el plafó. En Carles i en Jordi estan a l'altra banda de l'escenari. Els llums es tanquen: en Carles ha d'entrar a escena.
Comença l'espectacle.