divendres, 7 d’octubre de 2011

l'ordinador públic

Escriure en un ordinador públic és adonar-te de la comoditat dels enllaços ràpids, de l'agilització tan poc valorada de l'historial del cercador, de la facilitat generada per la monotonia.
Perquè, de sobte, davant d'un ordinador públic, un ordinador que no és el teu, que no coneix el teu teclejar (ja sigui lent i desesperant, accelerat i exigent, plagat d'errors o perfecte), que ignora que quan deixes de posar una paraula en majúscules després d'un punt no ho fas per ignorància gramatical, per deixadesa ortogràfica, sinó per un acte d'empatia vers el teu aparell, un vot de confiança en la màquina que treballa amb tu i t'ajuda en els teus passos, descobreixes com n'és de valuós el teu aparell.
Sí, el mateix estri que més d'una vegada hauries volgut llençar per la finestra. El que, confonent continent amb contingut hauries volgut volcar-li tota la teva ràbia al damunt cada vegada que s'ha penjat tot esborrant tota la informació no desada. L'aparell al qual culpes de la teva inoperància i la teva ignorància com vas aprendre a fer amb aquella flauta dolça quan estudiaves música a primària: perquè sempre, sempre, la culpa era de la flauta, que estava mal tancada, que estava bruta de saliva i reclamava ser netejada una vegada més, que estava escantonada, que no era de fusta com la del veí, o que era massa nova i encara no havia ajustat la seva acústica... sempre era la flauta la culpabla, mai el flautista que era incapaç de diferenciar un La d'un Do.

Assegut davant un ordinador desconegut, amb un teclat repassat per tantes i tantes mans desconegudes, amb un ratolí pessigollejat per tants dits ignorats, me n'adono de amb quina facilitat establim una rutina i, encara més, amb quina facilitat aprenem a oblidar-la, a fingir que no existeix i a donar-ho tot per fet.

Sí, davant d'un ordinador desconegut, em plantejo quins misteris m'esperen darrera cada nova clicada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada