Avui és gairebé mai - 20/09/203 - Girona

El repte de convertir Avui és gairebé mai, una obra pensada per a ser representada en un teatre, amb unes transicions a la vista creades per enllaçar tota l'acció, era molt gran. No es tractava només d'adaptar les diferents escenes als espais assignats (una taula d'una terrassa de bar, el celobert d'un alberg, l'oficina d'una entitat esportiva,  un pis particular, l'àtic en obres d'un bloc de pisos) sinó que a més calia coordinar els moviments entre els espais. El teatre de carrer tendeix a ser escandalós, vistós, amb interacció freqüent amb el públic, però nosaltres vam fer (intencionadament o no) justament el contrari: la gent havia de seguir a un personatge, l'Hugo, el protagonista de l'obra que no es dirigia a ells en cap moment. Seguien el recorregut d'aquest agent d'assegurances mentre va a parlar amb els seus possibles clients. Òbviament, el primer dubte era com reaccionaria el públic. Si el seguirien, si no sabrien què fer, si s'avorririen, fins i tot, de seguir a un personatge capficat en el seu món i els seus problemes...


L'altre problema era logístic. Com fer que els altres tres personatges de l'obra apareguessin als diferents espais de Girona just a temps per l'arribada de l'Hugo. Calia, doncs, establir recorreguts paral·lels per a cada personatge i, sobretot, assegurar-nos que arribaven al lloc amb temps suficient per a vestir-se amb la roba adequada de la següent escena. No cal dir que aquesta part logística va significar recórrer els carrers de Girona cinquanta mil vegades, tant per escollir el millor recorregut, com per a que els actors el memoritzessin. El fet que bona part dels actors no havien anat mai a Girona tampoc ho va facilitar.
A més, hi havia la feina de dos col·laboradors/actors sense la qual hauria sigut impossible de moure el vestuari a temps ni de permetre que els actors estiguessin a punt per les seves escenes. Uns nous recorreguts que havien de passar inadvertits pel públic.


Una feina prèvia (continues escapades a Girona durant aquests últims mesos, els dos últims dies concentrats a Girona escandalitzant a la gent que ens veia córrer pels carrers i representar escenes a llocs inesperats com passos de zebra) que va donar els seus fruits: l'estrena va ser un èxit. Els actors van clavar els seus temps i van arribar al públic; els col·laboradors van fer la seva feina a la perfecció i el públic va seguir a l'Hugo per tota Girona amb ganes de saber què més li podia passar a aquell personatge.


Superada aquesta prova, només queda agrair a tots aquells que ho han fet possible: a l'associació ad'art per organitzar el festival Domèstica (especialment a l'Olga per córrer amunt i avall); a l'Esther del GEiEG per rebre'ns tan bé; a la gent del Cerverí de Girona per salvar-nos una escena a l'últim moment cedint-nos una taula i una cadira; al bar La Pedra per accedir a treure el parasol gegant del mig de la plaça; a la Taverna de l'Àngel per oferir-nos menús de 4 euros; a en Xavier i en Guillermo per deixar-nos dormir a casa seva i, a sobre, preparar-nos el sopar; a en Jordi i la Georgina per col·laborar amb el projecte; a El Punt/Avui per fer-ne publicitat i als que em pugui oblidar (perdoneu) i a tota la gent que ens va venir a veure.