dimarts, 11 de març de 2014

Oliver Kluck, la causticitat del teatre contemporani alemany

Aprofitant la residència d'Oliver Kluck a l'obrador de la Beckett (autor de Sala d'espera futur, entre d'altres, programada al Teatre del Raval i al Tantarantana), s'organitza una conversa conduïda per Thomas Sauerteig sota el títol "Per què ens agrada tant el teatre alemany contemporani?"
Fins aquí, tot normal.
Correcte, fins i tot.
Ens emmirallem en el que es fa més enllà dels Pirineus. Creiem que a fora tot es fa millor, té un valor superior, és de més qualitat.
Res d'extraordinari.
I qui millor que un autor alemany contemporani per parlar meravelles del teatre alemany contemporani?

L'acompayen Thomas Sauerteig (en funció de presentador i ocasional traductor), Christina Schmutz ("artista", segons definició pròpia, que ha portat obres de Kluck i de Röggla als teatres catalans, entre d'altres) com a compatriotes alemanys coneixedors, alhora, de la realitat catalana. I, també, traductors de renom com Ramon Farrés i directors com Moisès Maicàs. Tot sota l'atenta mirada de la càmera escrutinadora de l'Institut Goethe.

L'escenari està, doncs, preparat per una nit de lloances i floretes a aquest teatre alemany contemporani que ens defineixen ja d'entrada com a "vitriòlic", "càustic", "experimental" i "trencador de convencions".
Però aviat sorgeix el primer dubte, expressat per Ramon Farrés: no serà que aquest tema de trencar les convencions ja ha esdevingut una nova convenció? És a dir, que els autors joves es veuen obligats a seguir trencant les convencions, a oferir obres on els personatges no són personatges pròpiament dits, on el llenguatge és manipulat, la trama difosa... per poder seguir sent reconeguts i valorats com ho foren els seus predecessors però aquest trencament seu esdevé buit, mecànic, és a dir, una nova convenció. O, com molt bé diu Kluck, són víctimes de la moda opressora.

A partir d'aquí, l'inesperat.

Finalment deixen parlar a Kluck i ell s'allunya de l'elogi i s'endinsa en una crítica aferrissada al teatre alemany, a la seva pompa i farsa, la seva seriositat impostada; però també critica la política que envolta el teatre, la societat alemanya que només "riu èbria de sangria o tancada en un soterrani" (sic), el moment de crisi que ens ha tocat viure, la precarietat de la vida del dramaturg, de la seva vida, l'absurditat dels diaris que diuen que les seves obres no tenen cap trama, que els personatges no s'entenen, que l'obra no s'entenen, però que són genials, la sensació de voler ser comprat pel govern constantment perquè, paraules seves, "Alemanya té diners per comprar el teu silenci"... i la cara de Christina Schmutz demostra que allò no era ben bé el que esperaven d'ell, que aquella no és la lloança al teatre alemany que ells cercaven. Potser, fins i tot, en algun moment se sent atacada personalment en tant que alemanya i reclama retornar al tema inicial de la conversa. És a dir, té por de trencar els convencionalismes (en aquest cas del patró conversa-lloança-retòrica-tots-contents) i reclama retornar a la normalitat.
Però Kluck ja ens ha captivat.
La seva ironia, la seva causticitat, la seva sinceritat davant la incòmode pregunta de quant cobra per encàrrec (entre 4 i 16.000 euros per una feina d'entre sis mesos i un any, és a dir, un sou bastant precari, de mileurista que, en paraules seves, li fa plantejar la possibilitat de seguir vivint del teatre sobretot quan en més d'una ocasió veu que no té ni un euro al compte corrent). La seva crítica a la pròpia identitat, a la seva cultura, a la farsa del sistema polític ("la més gran representació teatral de totes"), econòmic, teatral... tot plegat ens fascina. Ens fa venir ganes de conèixer molt més sobre la seva obra. De llegir-lo, de conèixer-lo, de gaudir-lo.

I, paradoxalment, aquesta crítica entretallada que arriba a fer Kluck, aquest exercici d'auto-crítica i de sàtira cap a tot allò que ens prenem massa seriosament, és la millor resposta a la pregunta formulada d'entrada: ens agrada el teatre alemany contemporani perquè són capaços de ser crítics, cínics, sincers, directes i mordaços. Ni més ni menys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada