Ens diuen que som una generació perduda, que hem de tenir paciència, que és una època molt complicada, que tothom ho està passant molt malament, que tot millorarà... i hi ha dies que ens ho volem creure, que realment confiem en aquells que ens van (i ens estan) enganyant i creiem que tot anirà a millor. La creença ja les té aquestes coses: és un fet que va més enllà de la raó. I per tant, posats a creure, per què no creure allò menys possible?
Seguim buscant projectes, il·lusions, camins, possibilitats, portes... treballem de gratis, invertim nits i caps de setmana en múltiples tasques. Ens alegrem de cada nou passet que fem, cada vegada que la nostra dedicació no sembla en va.
Però cada cop que obrim el diari, cada vegada que escoltem les notícies, ens plantegem de què serveix tot plegat. Tot aquest esforç present serà mai valorat?
De què ens serveix tot el que fem quan se segueixen tancant teatres, festivals, diaris, revistes, museus...?
De debò: de què serveix tot plegat si la recompensa al nostre esforç ja està destinat a algú altre que rebutja abandonar la seva poltrona?
Però, malgrat tot... no ens rendim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada