Fa mal retrobar-se amb la meva última entrada a aquest blog, d'ara ja en fa 3 anys. Fa mal perquè és un cant d'optimisme, una entrada que explica la gran fortuna que vam tenir amb la primera onada de Covid l'any 2020. I de debò que durant aquells anys ens vam creure afortunats. Malgrat ser presoners a la Xina, miràvem fora i ens feia por. Mentre amics i coneguts morien o passaven grans febrades, nosaltres vivíem en una bombolla fortament segellada. Però érem feliços. Presoners, però tranquils. Llàstima que la bombolla va esclatar. Llàstima que ho va fer quan tot el món ja girava pàgina i tornaven a la normalitat. El confinament de Xangai del 2022 ens va matar. No es pot dir d'altra manera. 3 mesos tancats a casa, el primer d'ells sense poder sortir fora del pis per res i depenent de la bondat del govern per aconseguir menjar, van ser una tortura. Haver-ho de viure amb una criatura, va ser una odissea. Ell no en té mal record perquè vam intentar fingir certa normalitat malgrat la gran anormalitat de les nostres vides engabiades, però quan a la seva nova escola ens van dir que mostrava reaccions de nen de Covid, ens vam enfonsar. Perquè sí que li va afectar. Per descomptat. Potser no ho va mostrar directament, però els 3 anys que no va poder veure la família, li van fer mal, els 6 mesos que no va poder anar a escola perquè les escoles estaven tancades, li va condicionar la manera com interactura i socialitza amb altres nens. Clar que el va afectar! I això és el que ens fa més ràbia: veure com el govern xinès va actuar amb la impunitat que ho va fer sense tenir en consideració els efectes terribles de les seves campanyes esbojarrades. Per això vam marxar. I per això ens va fer tanta ràbia que, només 6 mesos després, decidissin donar per acabada la guerra contra el Covid i retornessin a la normalitat. De debò? De sobte tot s'havia acabat? Els tres anys d'empresonament al país, els 3 mesos de confinament salvatge, les pors de ser tancat en un centre de confinament, els tancaments forçats que tanta gent va viure... tot s'acabava d'un dia per l'altre? Increïble. I el més increïble és que els pocs amics que ens queden a la Xina diuen que no només tot ha tornat a la normalitat sinó que a més la gent actua com si mai no hagués passat res. Com si mai no haguessin tapiat les cases, posat cadenats a les portes, aixecat barreres als carrers perquè ningú pogués sortir. Com si no haguessin existit les nits d'insomni ni les estones (poquíssimes) d'esperança quan semblava que una petita part de la població es rebelava... Fa de molt mal entendre i de pitjor pair. Potser per això no tenim energia per començar de nou en aquest país que no s'assembla gens a allò que ens havien venut, que és terriblement calurós i encara està molt mancat. Perquè, desenganyem-nos, un cop has tastat el que pot oferir Xangai, res pot igualar-ho. Però de moment seguim aquí. Intentant fer dia a dia. Intentant oblidar i potser així podrem seguir endavant...
