______
Tres
vegades he anat a la Patum de Berga. Dues d’elles, de manera intensa, és a dir,
deixant les ulleres i la cartera a casa dels amics que m’acollien i em feien de
guies de la festa (la millor manera de disfrutar-la plenament i viure-la de
debò). I així, equipat només amb un parell de bitllets i el DNI a la butxaca
per si de cas trobessin el meu cos perdut en alguna vorera, em submergia en el
tsunami humà. Des de fora, quan observes l’activitat de la festa, t’imagines
què es deu sentir un cop a dins però, un cop hi penetres de veritat, te n’adones
que la teva imaginació s’ha quedat curta. El contacte humà, és una experiència inoblidable;
aquesta tradició mil·lenària que anem perdent dia rere dia, l’escalfor de la
gent, la pèrdua de moviments individuals i el convertir-te en part d’una
comunitat, d’un grapat d’individus desconeguts que, per un moment, comparteixen
amb tu el seu espai vital. O te l’invaeixen perquè en mès d’una ocasió quedes
atrapat entre dues o tres persones, incapaç de moure’t, esperant que l’àliga
canvïi de ritme, que la guita s’agiti i l’allau humà t’alliberi d’aquell
estatisme. En d’altres, quedes atrapat enmig d’un salt i t’adones que, durant
uns segons, els teus peus no poden tocar al terra. Però no importa. Et sents
apretat, comprimit, esclafat, però feliç, part d’una comunitat.
Tres
anys de Patum no m’han servit per estar preparat pel metro de Shanghai a l’hora
punta.
Cada
matí, les onades d’individus endormiscats o amb les mirades fixes als mòbils
(aquí és molt corrent que la gent miri sèries, programes de televisió o fins i
tot pel·lícules durant els llargs trajectes de metro) van topant els uns amb
els altres mentre s’arrosseguen cap a l’interior del metro. O, per ser més
precisos, cap a les cues inacabables que es formen davant les portes dels
metros. Equipades com estan totes les estacions de parets de vidres que al
principi creia que eren per evitar suïcidis però que aviat vaig comprovar que hi
són per evitar que les allaus humanes ens empenyin a les vies, es formen cues
davant les portes a l’espera del metro. I tot sembla molt civilitzat, i tothom
s’espera a la cua i ens podem arribar a enganyar i creure que quan arribi el
metro tot anirà bé. Que les cues avançaran pacíficament cap a l’interior. Però
és evident que no serà així. Tan bon punt s’anuncia l’arribada del metro pels
altaveus, les cues comencen a agafar vida i comencen les empentes. Al principi
subtils, com per guanyar uns quants centímetres, per apropar-se a la porta per
estar a punt per quan arribi el metro. Però a mesura que s’apropa el moment d’obrir-se
les portes, la virulència de les empentes també s’incrementa i comencen a
aparèixer persones que ni tan sols eren a la cua però han decidit que ells
poden anar davant de tot. I quan per fi arriba el metro i s’obren les portes,
ja no és qüestió d’empentes, és qüestió d’una lluita acarnissada cos a cos per
veure com podem encabir més gent sense deixar sortir als que volen baixar. Per
què els hauríem de deixar baixar? Per poder-hi entrar millor? Això seria sentit
comú.
En
moltes ocasions la millor opció és rendir-se, fer com molts d’ells i acceptar
la derrota i quedar-se a l’andana a esperar que arribi el següent metro. Seguir
mirant el mòbil com si no passés res. D’altres ni tan sols tenim aquesta opció:
algún individu més corpolent i decidit apreta el final de la cua decidit a
entrar tant sí com no i acabem entaforats dintre la llauna de sardines.
Literalment. Maluc contra maluc, galta contra clatell, esquena contra panxa…
fins la següent parada. Fins que comencen els moviments nerviosos dels que
volen guanyar posicions per poder lluitar per sortir quan s’obrin les portes
que topen contra els moviments dels que s’ho veuen a venir i volen allunyar-se
de la porta provocant només un tap més gran. El primer dia que em vaig trobar en
aquesta situació, vaig decidir que no sortiria a la meva parada, que m’era impossible
arribar a la porta sense perdre-hi un braç pel camí. Però per sort, les meves
parades són parades d’intercanvi i no sóc l’únic que vol sortir. Només cal
deixar-se endur per l’onada i acceptar tota mena de cops i empentes. Tant bé
com les accepten ells que, acostumats com estan a les massificacions, educats
com han sigut en la resignació de les llargues esperes i la sobrepoblació,
semblen no enfadar-se mai. S’empenyen com mai havia vist en cap altre metro del
món, de tant en tant es diuen alguna cosa, però no passa res. Ningú s’enfada. Estan
massa enfeinats mirant el mòbil.
