divendres, 24 de febrer del 2012

cinquè assaig de "El penya-segat"

28/01/12 - Can Saleta

Ampliació de text.
Nova escena, noves accions.
Començar a utilitzar elements externs: cigarreta, rellotge.

+ : conèixer una nova faceta dels personatges
     començar a practicar els moviments amb el condicionant de les maletes
- : la pluja i el fred que ens han reclòs a la cuina, davant la llar de foc


(el temps i les persones)
Comença l’assaig amb l’avís del seu estroncament: a la una s’ha d’acabar l’assaig perquè he de marxar cap a Tarragona per assistir a un enterrament.
Sense temps per perdre, doncs, ens deixem de preliminars, de converses prèvies, de comentaris generals, agafem els respectius texts i fem una llegida de l’última escena, les últimes 7 pàgines. Sense premeditar-ho, sembla que el 7 sigui el número exacte de les diferents escenes que anem realitzant, com paquets independents d’acció de 7 pàgines cadascun. Més enllà de la numerologia abstracta, de la meta-astrologia, de les lectures tàntriques i meta-sensorials d’aquest número que, com tots de fet, resulta ser màgic, fem una lectura del text que avui es basa en la importància del temps i, sobretot del seu pas. Un tema més que encertat en un dia que acabarà al cementiri.

L’HOME1 i l’HOME2 es posen en situació a l’exterior de can Saleta i fem una primera passada general, sense text correcte, només per marcar les accions, per familiaritzar-nos amb les rèpliques i amb els moviments. Fem una segona passada afegint l’intercanvi de rellotge que genera les queixes sobre el pas del temps, sobre la seva rapidesa, sobre la futilitat de la vida, però la pluja s’intensifica i el fred comença a apoderar-se de nosaltres, de manera que decidim anar a refugiar-nos a l’interior de la casa, a la cuina, davant la llar de foc.
Llegim novament el text per començar a afiançar-lo i repetim l’escena. El text és complicat, enrevessat i decidim rellegir-lo una vegada més abans de seguir. És una escena important perquè és la que tanca l’obra, és el record amb el qual marxaran a casa els espectadors i convé treballar-la bé.

Després de dues passades més ens hem d’aturar perquè ja són quasi la una i arriba l’hora de marxar. Aquesta darrera escena necessita pulir elements, marcar gesticulacions, mirades i silencis, però ja comença a deixar entreveure la sensació final de la peça. Comença a insinuar que l’obra pot cloure en aquest punt i fer-ho amb certa dignitat. Mostrar el final d’un camí que ens ha de portar a el penya-segat.

dissabte, 18 de febrer del 2012

quart assaig de "El penya-segat"

21/01/12 - Can Saleta

Assaig d’una nova escena
Coneixement dels personatges.
Concreció d’aspectes claus

+ : Segona escena muntada


(de la paraula al moviment)
Avançar en línia recta és una possiblitat, però escoltar i acceptar els raonaments dels altres i permetre que la línia es trenqui, n’és una altra. 
Confesso que n’era reticent, que el pes de l’escriptura, de l'ordre que havia seguit el text en la seva composició, em feia pensar altrament, però els arguments exposats per en Pakyto i en Txarli eren irrefutables: si fem escenes independents, sense respectar-ne l’ordre cronològic, permetrà conèixer més als personatges, captar-ne més la seva personalitat i, per tant, afegir-hi aquella mirada múrria a la primera escena, aquell silenci lleugerament més llarg del normal però que s’escau al personatge... Tenien raó.

Així, avui, hem saltat 20 pàgines del text, hem deixat a l’anglès aparcat i hem abarcat les nostres pors (“no passa res… és normal tenir por…”)

Aquesta nova escena, no només ens mostra una mica més la relació entre els personatges, el constant estira-i-arronsa, l’infantilisme descarat de l’HOME2 i la inseguretat coberta per una façana de sobèrbia de l’HOME1, sinó que és una escena de molt moviment. Els personatges es belluguen per l’escenari, s’apropen, es separen, es persegueixen… i el límit de les seves accions sempre el marca el penya-segat, la barrera que no poden traspassar.

L’assaig, doncs, ha permès avançar en el text però, sobretot, en els moviments dels personatges. És a dir, els ha insuflat una mica més de vida, els ha allunyat una mica més de la bidimensionalitat del paper.

Prenem diferents opcions, actuem fent sorolls, sense dir text, ens canviem els personatges, enllacem la història de l’anglès amb la de les pors… anem construïnt aquest edifici del qual avui ja ens veiem una mica més a prop de la teulada.

dissabte, 11 de febrer del 2012

You and me

Fragment de l'article de El Comercio.es sobre Patrícia Rodríguez, una de les actrius de You and me. Mica en mica s'apropa el juny...

"Mientras llegan las actuaciones en Estados Unidos, Patricia Rodríguez está ya inmersa en otro proyecto. En octubre pasado dejó su trabajo en la National Gallery para dedicarse en exclusiva a la interpretación y en junio tiene ya programado un nuevo estreno. Será en la sala Rich Mix los días 1 y 2 de ese mes. 'You and me' será el título en inglés para una versión muy personal de la obra del autor catalán Roger Simeon. En esta ocasión no estará sola en el escenario. La acompañará la actriz catalana Mercé Ribot. Juntas, y con dirección de Bryony Shanahan, contarán la historia de dos personajes que se han quedado aislados en el mundo, dos ancianas que han tenido que emigrar a un país extranjero y que hacen balance de sus vidas. Explica Patricia Rodríguez que solo han comenzado a trabajar, pero que su idea es adaptar el texto para llevarlo hacia reflexiones sobre lo que significa la emigración y la manera de adaptarse a las nuevas culturas. «Ahora estamos jugando, pero nos interesa mucho contar cómo vivimos cuando estamos fuera», detalla la actriz."

divendres, 10 de febrer del 2012

La voluntat de creure

La voluntat de creure que hi ha un sentit a la vida, que tot allò que fem, que pensem, que deixem de fer, ens encamina, inevitablement, cap a aquest punt final únic i desitjat, cap a aquesta meta inconscientment somiada, cap a aquest punt d'arribada idíl·lic que ha de donar sentit a tota la resta: als errors nocturns, a les frases mal interpretades, a les amistats oblidades, a les llàgrimes solitàries, als capvespres d'amargor, a les angoixes vitals, als neguits existencials, als dubtes constants, a la por, l'angoixa, la solitud, la insatisfacció, el dolor, el pànic, el desencís, la buidor, el malestar, la frustració, la desesperança... la vida. 
Sí. Aquest final, aquest objectiu cap al qual ens dirigim amb tanta pressa i, masses vegades, donant moltes voltes innecessàries, prenent camins equivocats, ens ha d'obrir els ulls i mostrar que, en el fons, malgrat totes les penúries viscudes, tot tenia un sentit. Altrament viure seria una mala jugada del destí.

Però Sartre no s'equivocava: la vida, senzillament, s'acaba.