dimarts, 30 de desembre del 2014

Adéu 2014 (i que el 2015 sigui millor)

El canvi d'any és una excusa com qualsevol altra per mirar enrere i fer un repàs d'allò que hem fet. Adonar-nos dels encerts i dels errors de les nostres accions. Aprendre i millorar. Alegrar-nos i seguir endavant.
Aquest resum del meu any no pretén ser res més que això. Un mirar enrere d'allò assolit que permetrà veure tot allò que encara falta per assolir.


ESTRENES TEATRALS 

L'urna - Sala Beckett (Barcelona) Febrer 2014
Angeleta & Etelvina - Arcola Theatre (Londres) Març 2014
Los Columpios - Iati Theater (Nova York) Maig 2014
Il·lusions - Sala Beckett (Barcelona) Juny 2014


PREMIS i RECONEIXEMENTS

Finalista del II Premi Can Jeroni de Narrativa Breu
Menció Especial als Premios Otoño Villa de Chiva de teatre


PUBLICACIONS

El fin de la vida contemplativa - Revista de Letras
Un cuadro de desengaños - Revista de Letras
Diario de un hombre engañado - Revista de Letras
Soley-Beltran: Cuerpo de letras - Revista de Letras
El Clan de los Benasperi - Revista de Letras
Marcel·lí Antúnez, Sistematúrgia - Núvol
Per un teatre ebri - Núvol
La protesta, de Václav Havel - Núvol
II Certamen de Narrativa breu Can Jeroni - Edicions Aïllades
¡Oh, amigos míos! - Revista de Letras
Prendre partit - Núvol
Eduard II - Núvol


BLOGS i INTERNET

Creació de rogersimeon.com el lloc web amb informació detallada sobre les meves activitats teatrals i literàries.

Creació de Roger's Books - 36 entrades sobre llibres de Richard Ford, Samuel Beckett, Jack Kerouac, Michel Houellebecq, Nickolas Butler, Junot Díaz, Jonathan Franzen, Jeffrey Eugenides, James Joyce, Richard Yates, Tennessee Williams entre d'altres.

89 fitxes de lectura publicades i èxit de visites mes rere mes. Nou format del blog i ben aviat millora gràfica.

23 noves obres teatrals comentades al blog Moments de Teatre, des de la versió d'Eduard II dels Parking Shakespeare, fins a Sigue la tormenta de Tranvía teatro, passant per Terra Baixa i Lluís Homar, Kyla, Liceistas i Cruzados, Prendre Partit o Seuls.

Re-activació de Music and Words and More. Blog musical amb crítiques d'àlbums, comentaris sobre la música en general i una secció amb la cançó del dia.


PRIMERS ESBOSSOS DE TEXTS

Teatre
Bugaderies Iqbal
Entropia
El claustre (nom temporal)
Captius

Novel·la
Another Yellow Tracksuit

dimecres, 24 de desembre del 2014

Eduard II de Parking Shakespeare

Eduard II, un text atemporal

 
/ 23.12.2014
Parquing Shakespeare porta l’obra de Christopher Marlowe al Teatre Tantarantana en motiu de la celebració dels 450 anys del naixement de l’autor. Una molt bona excusa per recuperar un text d’aquesta categoria.
Eduard II Parking Shakespeare. © Xavi Gil
Eduard II de Parking Shakespeare i Roberto Romei  © Xavi Gil
Eduard II, que tal i com afirma la companyia, “només s’ha vist a Catalunya a partir de l’adaptació que en va fer Bertolt Brecht”, és una obra sobre l’absurditat del poder. L’any 1978, Lluís Pasqual en va estrenar una versió al Teatre Lliure i ja mostrava la importància de la lluita pel poder acompanyada dels confilictes humans. Ara, Parking Shakespeare, retraten a la perfecció les pugnes d’en Mortimer i en Lancaster per defenestrar el favorit del rei, aquest Gaveston de baixa categoria que s’atreveix a asseure’s al costat del monarca. Es tracta de la lluita de classes, de la inacceptabilitat, als ulls dels senyors, que un plebeu estigui al seu mateix nivell. És una qüestió de categories i no accepten que ningú estigui més amunt d’allà on es mereix per naixement. Es tracta de la moral de l’esclau i del senyor de Nietzsche en la qual cadascú ha d’acceptar el seu paper social i no aspirar inútilment a canviar de categoria. Aquesta lluita per l’ascens només pot provocar conflictes i batalles. I això és exactament el què passa en aquesta obra. En un principi, els nobles s’alien amb l’església per desterrar a Gaveston però després, guiats (i en el cas de Mortimer, seduïts) per les paraules de la reina, s’adonen que Gaveston a l’estranger no farà més que augmentar les seves forces fins al punt d’arribar a ser indestructible i decideixen que el millor és fer-lo tornar per vèncer-lo abans no sigui massa tard.
La traducció d’en Marc Rosich permet gaudir de les paraules de Marlowe en un estat de semi-puresa però sense caure en la feixugor de la llengua antiga. La molt bona feina de tots els actors (fins a 8 damunt l’escenari i cap d’ells de qualitat inferior) permet gaudir aquesta història de lluites pel poder, d’enganys i traicions, d’amors extra-matrimonials i aliances perilloses.
(seguir llegint a Núvol)

dilluns, 15 de desembre del 2014

Prendre Partit - Nova publicació al Núvol


Un tête a tête entre Josep Maria Pou i Andrés Herrera

 
/ 12.12.2014

Des d’aquest dijous i fins el mes de febrer Josep Maria Pou encarna al director d’orquestra Wilhelm Furtwängler a l’espectacle Prendre partit, un text de Ronald Harwood que reflexiona sobre la confrontació entre art i política, cultura i poder. Roger Simeon l’ha vist al Teatre Goya i en parla a Núvol. 
Andrés Herrera i Josep Maria Pou a Prendre partit © David Ruano
Andrés Herrera i Josep Maria Pou a Prendre partit © David Ruano
El passat resulta difícil de desxifrar, les intencions humanes encara més. Ambientada en el Tribunal de Desnazificació de Berlin del 1946, l’obra de Ronald Harwood ens ho demostra clarament. La integritat de Wilhelm Furtwängler, “el director d’orquestra més destacat de la seva generació” és qüestionada per la seva decisió de no abandonar l’Alemanya nazi. Un militar insistent, el Major Arnold (representat amb alts i baixos per Andrés Herrera), vol demostrar la seva culpabilitat i farà tot el que convingui per aconseguir-ho. Tancat en una mig ensorrada oficina, conviu amb els malsons recurrents del passat i lluita per pal·liar el seu dolor condemnant al director d’orquestra. Però com es pot acusar a algú d’allò que no sabem del cert que ha fet? En quina mena de jocs maquiavèl·lics ha de caure una persona per justificar allò que només ell creu ser cert?
En un estira-i-arronsa amb Furtwängler (un Josep Maria Pou en la seva línia d’excel·lència), s’entrelluquen dubtes vitals que van més enllà del nazisme. Es planteja el dilema entre la cultura i el poder. La relació tan estreta que mantenen i l’odi que es preserven. El major Arnold, ex-venedor de pòlisses, home de peus a terra i de realitats palpables, és incapaç d’entendre el valor de la cultura o, en aquest cas, de la música. Per ell, el tema estava molt clar: amb l’arribada de Hitler al poder, el més sensat era fugir d’Alemanya. Tot aquell que es quedava i li reia les gràcies, és sospitós de ser pro-nazi.
(Segueix llegint l'article a El Núvol)

dimecres, 26 de novembre del 2014

Canciones de amor a quemarropa - Revista de Letras

¡OH, AMIGOS MÍOS!

21 noviembre 2014CríticasPortada
Nickolas Butler | Foto: St. Martins Press
Nickolas Butler | Foto: St. Martins Press
Cuando Derrida se propuso analizar la amistad, partió de la frase aristotélica que decía: “¡Oh, amigos míos, no hay ningún amigo!” y, a raíz de ella, deconstruyó nuestra noción de amistad. Cuando Nickolas Butler se propone analizar el mismo concepto, en Canciones de amor a quemarropa, lo hace a partir de la desestructuración vital que conlleva el paso del tiempo. Las personas cambian, los amigos menguan y llega un momento que uno se plantea cuánto falta para que aquellos que un día fueron tus amigos (primordialmente por motivos geográficos) pasen a ser meros conocidos con quienes intercambiar algún incómodo saludo de cortesía.
“Qué curioso, me dije entonces, lo mucho en común que tenían nuestras vidas y lo poco que se parecían, aunque los dos veníamos del mismo rinconcito del planeta”.
Libros del Asteroide
Libros del Asteroide
Cuatro amigos. Cuatro vidas distintas. ¿Alguna más válida que la otra? Probablemente no. Pero, sin embargo, la de la estrella del rock (libremente basada en la figura de Justin Vernon, cantante de Bon Iver y amigo de la infancia del autor) parece ser la que más nos atrae, la que más seduce a los protagonistas. Se preguntan cómo debe ser su vida tan distinta a las suyas; cómo debe ser viajar por todo el mundo; cómo deber ser tener esas mujeres tan impresionantes a su lado (“me pregunté qué sentiría uno al tocar el cuerpo de esa mujer, al estar con alguien tan bello”); cómo, en definitiva, debe sentir poder huir del pueblo. Un pueblo que encadena silenciosamente a sus habitantes, que los encandila y los oprime a partes iguales, que alarga sus tentáculos para reclamarlos de vuelta a su lado porque, a parte de Henry, todos los demás, en algún momento u otro, han intentado vanamente escapar de él. El mundo exterior que han encontrado les ha devuelto heridos y débiles de vuelta a sus raíces.
En esta novela coral al estilo de Libertad de Jonathan Franzen o La maravillosa vida breve de Óscar Wao, de Junot Díaz, Butler concede cada capítulo a un personaje distinto para que muestre su realidad desde su propio punto de vista...
(seguir llegint a Revista de Letras)

dijous, 20 de novembre del 2014

La protesta de Václav Havel / El Núvol

La protesta de Václav Havel

 
/ 18.11.2014
Qualsevol excusa és bona per veure el Pere Arquillué i el Joan Carreras compartint escenari. Si hi afegim un text inèdit de Václav Havel i el rerefons del festival de filosofia Barcelona Pensa amb la complicitat de la Sala Beckett, l’excusa esdevé gairebé una oportunitat de luxe.
El dramaturg i polític Václav Havel (1936-2011)
El dramaturg i polític Václav Havel (1936-2011)
Amb La protesta, Havel s’endinsa en els dilemes morals d’Stanêk, un personatge mediàtic que recorre a la retòrica més sofista per assolir els seus objectius. Atrapat davant la disjuntiva de comprometre la seva situació privilegiada davant el règim autoritari de l’antiga Txecoslovàquia, o de reclamar públicament l’alliberament del seu gendre (i futur pare del seu nét), un cantautor empresonat per les seves idees dissidents, Stanêk busca l’ajuda de Vanêk, “un dissident de professió”, segons la definició de Jordi Casasampera, traductor del text.
El dilema ètic de l’actuació pel bé propi o pel bé comú. L’actuació per allò que és, o sembla, correcte, envers allò que més ens convé. D’entrada, Stanêk sembla rendir-se a la força del bé comú i sembla estar disposat a actuar en favor del seu gendre malgrat les repercussions personals que això li pugui ocasionar. Però, al llarg de la seva conversa amb Vanêk, Stanêk canvia d’opinió. Amb un discurs enganyós, ple de trampes lògiques i fal·làcies incoherents, s’enfronta al conflicte d’allò que és subjectivament bo per ell (ajudar al gendre) i allò que és objectivament bo per ell (no ajudar-lo). I, com que tothom sap que cal escollir allò objectiu davant allò subjectiu tal i com la ciència no es cansa de mostrar-nos intentant reduir l’ésser humà a un autòmata d’objectivitat sense sentiments, Stanêk opta per no ajudar al gendre.
Autoconvençut pels seus arguments, enganyat per la seva retòrica fictícia, per l’engany de la pretesa objectivitat i ignorant que, de fet, l’objectivitat no existeix sinó que només hi ha graus de subjectivitat… Stanêk vol fer creure a Vanêk i, potser fins i tot a ell mateix, que actua objectivament. És a dir, que no hi ha retret possible a la seva actuació egoista perquè la realitza pel bé comú i no pel propi.
Aquesta és la gràcia del text de Havel, plagat de silencis carregats de significat que Arquillué i Carreras marquen minuciosament. Aquest és el joc lingüístic que proposa la traducció de Jordi Casasampera. Aquest és l’engany de la paraula adulterada que ens està perseguint des dels grecs i que avui trobem en totes les tertúlies dels mitjans. I que ens perseguirà mentre hi hagi gent crèdula disposada a caure al parany.
(article publicat a El Núvol)

divendres, 7 de novembre del 2014

Per un teatre ebri - Nova entrada a El Núvol

Per un teatre ebri

 
/ 6.11.2014
Paco Zarzoso fa anys que està predicant la idea del Teatro Ebrio, un teatre que neix i es desenvolupa a través de la idea de l’ebrietat. Una ebrietat que no té per què ser necessàriament etílica (tot i que ajuda, com demostren les sessions de degustació de vi en què es converteixen les seves classes). Una ebrietat interna, unes passions a flor de pell que van pujant d’intensitat fins que es produeix l’explosió inevitable. AmbAbsentee (potser el nom és el pitjor de l’obra), Denise Duncan i La Pulpe Teatroproposen una experiència semblant.
La Pulpe Teatro  porta 'Absentee' al Tantarantana
La Pulpe Teatro porta ‘Absentee’ al Tantarantana
La tensió i la incomoditat entre dos germans completament oposats va en augment gràcies a la contribució del J&B que beuen a glops. En Lluc és un perdedor per antonomàsia. Incapaç de mantenir la feina, de pagar els deutes que es van ampliant en el bar, sobreviu tancat a casa seva, allunyat del món i de la realitat entre retrets i angoixes. Per la seva banda, en Pau és el fill modèlic, el fill que tot ho fa bé, amb bona feina, diners, estabilitat i parella que des de petit ha destacat per la seva bondat i la seva amabilitat i que, arribat el moment, es féu càrrec del pare moribund que no acabava de morir mai i que ja és incapaç de recordar qui és aquesta persona que li canvia els bolquers. Dues maneres diferents de viure la vida, o dues fortunes contraposades que el destí ha volgut que estiguin entrelligades per una qüestió genètica i poca cosa més. Són germans, però tal i com afirma en Lluc, realment no es coneixen. Són dos desconeguts que comparteixen uns pares i un passat. Res més. Però, tal i com va demostrar Tennessee Williams en més d’una ocasió amb els seus drames familiars, això ja és massa. Les famílies,  amb totes les seves discussions i discrepàncies, estan forçades a entendre’s o, si més no, a retrobar-se i continuar les trifulgues. I aquest, és precisament, el camí que sembla prendre Absentee, entre les baralles i les discussions, els germans viuen moments de melangia del passat comú. Recorden anècdotes agredolces de la infantesa en les quals en Pau sempre sobresortia mentre en Lluc quedava arraconat, però ja no ho fan amb la mateixa fredor ni la mateixa ràbia que al principi. El J&B ha començat a fer efecte i la seva conversa esdevé més sincera i, sobretot, seguida. Després de molts anys sense parlar, per fi conversen, confrontant les seves diferències i preguntant-se què significa realment ser germans.
(seguir llegint a El núvol)

diumenge, 2 de novembre del 2014

Marcel·lí Antúnez, curs de sistematúrgia - Article publicat a El Núvol

Marcel·lí Antúnez. Curs de sistematúrgia

 
/ 30.10.2014
Amb el subtítol “Dramatúrgies híbrides, transversals i tecnològiques. I les seves claus per a l’escena”, el curs de Marcel·lí Antúnez a la pomposa seu de l’SGAE de Barcelona (menys pomposa que la de Madrid, per cert), va reunir una vintena de curiosos, dramaturgs, artistes conceptuals, fans de la Fura dels Baus… i les paraules d’Antúnez no van decebre
Marcel·lí Antúnez  |  Foto de Jordi Vernis
Marcel·lí Antúnez | Foto de Jordi Vernis
Començant per la seva etapa a la Fura dels Baus, explicant els seus inicis, els seus propòsits, les seves il·lusions, èxits i fracassos, ens va dibuixar una realitat social que reclamava ser sotregada. Un moment històric endormiscat que reclamava ser despertat a cops, amb crits, amb sang i fetge. Per descomptat que els seus espectacles provocaven controvèrsia (“moltes vegades començàvem amb 300 persones i potser al final n’hi havia menys de la meitat”“hi havia gent que venia carregada amb tomàquets per tirar-nos”, afirma Antúnez) però eren necessaris per trencar l’aburgesament social imperant. Clar que es tracta d’un acte trampós perquè els seus espectacles estaven fortament subvencionats, precisament, per aquesta burgesia, i els obligaven a fer accions a centres públics com l’Institut Cervantes on els abrics de pell de les assistents no encaixaven molt bé el diluvi de líquids que van rebre, però afortunadament la seva aproximació al teatre era diferent de la convencional. Antúnez explica com la història rere les primeres obres de La Fura es basava, principalment, en les emocions, en expressar alguna idea a través d’experiències, sentiments. Així com en un concert, la gent s’emociona a través de la música sense que hi hagi necessàriament un fil connector concret entre les cançons, els espectacles primerencs de la Fura buscaven aquesta recreació d’emocions, empatia amb el públic, estimulació, xoc i provocació.
Després ve la creació solitària, l’esforç per seguir endavant i fer allò que la col·lectivitat no et deixava fer. Antúnez s’endinsa plenament en el món de la tecnologia i converteix els seus espectacles en festes robòtiques plenes d’entriquells automatitzats i estris maniobrables. Però no n’hi ha prou, en la seva recerca constant per la màxima interactivitat, idea robots vestibles que es converteixen en una segona pell de l’actor: els primerament anomenats softbots i recentment rebatejats comdresskeleton perquè, com indicava Antúnez, cal batejar tot allò que fas perquè si no atribueixes nom a les coses, sembla que no existeixin.
(Segueix llegint l'article sencer a El Núvol)

dissabte, 18 d’octubre del 2014

El clan de los Benasperi - Nova entrada a Revista de Letras

EL CLAN DE LOS BENASPERI

16 octubre 2014Portada
Jon López de Viñaspre | Foto de Meritzell Paluzie
Jon López de Viñaspre | Foto de Meritzell Paluzie
La sociedad líquida de Baumgarten y las teorías del decrecimiento de Serge Latouche resuenan en estos relatos nómadas de López de Viñaspre. Unos cuentos que muestran como el tiempo y las necesidades creadas nos encadenan a un modo de vida concreto que nos retiene y nos aliena. Cristina Montiel, en el prólogo, afirma que la sociedad dibujada en estos relatos, que no es otra que nuestra sociedad,
“representa la esclavitud física ligada al trabajo en forma de tiempo y la esclavitud mental como hipocresía y falsedad en forma de necesidades creadas y complejas.”
Palamedes Editorial
Palamedes Editorial
El primer relato, La leyenda de Inverglass, muestra la vacuidad e ingenuidad de un pueblo pesquero amarrado al pasado donde la autoridad la siguen imponiendo el alcalde y el párroco. Un pueblo que despierta trastornado por la aparición de una ballena gigante azorada en la playa. Igual que algunos de los mejores libros deSaramago (Ensayo sobre la cegueraLa caverna o Ensayo sobre la lucidez), se plantea “qué pasaría si…” ¿y qué puede haber más sorprendente que una ballena de 25 metros y 60 toneladas? Pues la estupidez humana, las supersticiones, las tradiciones y los valores arcaicos.
El segundo relato, Kantuta, muestra un personaje aquejado de lo que Vila-Matas bautizó con el nombre de “el mal de Montano”: un enfermo de la literatura. Muestra el conflicto entre cultura y civilización, pero también, entre racionalidad e instinto. Los libros, representantes de la cultura, liberan a Kantuta de una civilización que detesta pero, al mismo tiempo, le roban la fuerza y la salud. La duda que plantea López de Viñaspre ...
(podeu llegir la crítica sencera a Revista de Letras)

dilluns, 6 d’octubre del 2014

Política


A         No va bé.

B         Com diu?

A         El rellotge… no va bé…

B         Com?

A         El rellotge…

B         Ah, el rellotge… no… no l’estava mirant…

A         No, ja ho sé. Només li ho deia per si l’arribava a mirar… en aquesta casa no ens agraden les confusions. De fet, detestem les confusions. Vostè no? Les confusions són l’origen del 60… no! del 70% dels problemes de la humanitat! Sí! No em miri així. Ja sé que sembla una xifra molt elevada, exagerada fins i tot… però és així… les estadístiques no enganyen.

A         No sempre…

B         Com diu?

A         Hi ha vegades… hi ha vegades que les estadístiques enganyen… no ha sentit què ha passat en les darreres primàries de…

B         Sí, sí… no cal parlar de política, ara! Ostres, no hi ha res pitjor que parlar de política amb l’estómac buit, no li sembla? A mi sempre se m’acaba fent un nus a l’estómac i ja està! Ja no tinc ni esma de sopar. Millor que no parlem de política…

A         Sí, millor.

[Silenci]

B         Tot i que crec que no ens enfadaríem pas…

A         Com diu?

B         Vostè i jo… crec que encara que parléssim de política… no ens enfadaríem pas…

A         I per què ho creu això?

B         No ho sé… sembla una persona molt moderada i respectuosa, de les que encara que pensés diferentment a com ho faig jo, no em duria la contrària.

A         Em sembla que em té en massa estima…

B         Potser vostè s’hi té en poca.

A         Ho dubto.

B         Així vol dir que creu que ens barallaríem per política?

A         Doncs sí, no ho descarto.

B         Doncs així fem bé d’evitar el tema.

A         Sí. Sembla l’opció més encertada.

B         No voldria discotir-me amb vostè.

A         No, ni jo amb vostè.

B         [Allargant la mà] Acordat, doncs?

A         [Responent-li l’encaixada] Sí.

B         Perfecte… [pausa] no costa tant ser civilitzat.

A         No…

B         Parlant la gent s’entén…

A         Sí…

B         Tot i que parlant també s’entra en conflicte…

A         També…

B         Però vostè sembla una persona civilitzada amb qui es pot parlar sense haver d’entrar mai en conflicte…

A         Bé, mai mai… això voldria dir que no tinc ap mena de convicció, no li sembla?

B         Bé, depèn de com s’ho miri…

A         Que no tinc sang a les venes…

B         Potser jo no ho diria així, però…

A         Que sóc un pusil·lànime…

B         Ah! Pusil·lànime! Quina paraula més bonica, no ho troba? És la quintessència del nostre idioma: doble “s”

A            Pusil·lànime només té una “s”…

B            [Sense escoltar-lo]… “l” geminada, accent obert a la “a”, la vocal neutra… pusil·lànime! Quina paraula! Pu-sil-là-ni-me…

A         Se n’adona que m’està insultant?

B         Al contrari! Li estic otorgant la raó.

A         La raó?

B         Sí. Vostè tenia la sospita que l’estava titllant de pusil·lànime… ah! Gran paraula! I jo li ho he confirmat.

A         Doncs no s’ofengui, senyor, però considero que és vostè un mal educat que no sap tractar com es mereixen els seus convidats… adéu siau [i marxa]

B         Adéu siau, senyor. Quan torni a venir, li prometo que em limitaré a parlar del temps.


dissabte, 30 d’agost del 2014

Soley-Beltran, cuerpo de letras - publicat a Revista de Letras

SOLEY-BELTRAN, CUERPO DE LETRAS

Patrícia Soley-Beltran | Foto: Willy Villacorta / Estilismo: Laia Encinas / Maquillaje: Making Faces
Patrícia Soley-Beltran | Foto: Willy Villacorta / Estilismo: Laia Encinas / Maquillaje: Making Faces
Recién llegada del congreso de la International Association of Women Philosophers de este año celebrado en Alcalá de Henares, Patrícia Soley-Beltran (Investigadora independiente, licenciada en Historia Cultural por la Universidad de Aberdeen y doctora en Sociología del género por la Universidad de Edimburgo) nos habla sobre identidad, narración, lenguaje, Judith Butler y Mae West.
La InternationalAssociation of Women Philosophers lleva desde los años 70 trabajando para dar voz y fuerza a las mujeres filósofas de todo el mundo. Sin embargo, usted no es filósofa, ¿cómo llegó al congreso?De hecho, ya había participado en el congreso que celebraron en Barcelona. En esta ocasión, mi ponencia Divine Icons of Desire: Spiritual Rhetoric in Fashionable Body Cults había sido aceptada, pero yo estaba dudando en ir. Entonces mi amiga Judith Butler envió un correo a Stella Villarmea, organizadora del congreso, pidiendo que me invitaran a la cena “VIP”. Stella también es amiga pero Judith no lo sabía, y me hicieron sentir querida y valorada. Disfruté muchísimo escuchando las ponencias.
¿Una cena “VIP” de filósofas?VIP no en el sentido más común y frecuente de la palabra, es decir, personas importantes normalmente por tener mayor poder adquisitivo o un estatus social más elevado, sino en el sentido de gente importante dentro del mundo de la filosofía. No se trata de hacer distinciones para hacer sentir mal a nadie, como ocurre con las jerarquías fashion. Precisamente, estas filósofas entienden la filosofía de un modo muy distinto al concepto clásico. Intentan responder las preguntas de la filosofía también desde las ciencias sociales y los estudios culturales. Se ensayan nuevos modos de pensar y de hacer. Es una perspectiva muy interdisciplinar. Por eso tiene cabida en este congreso de filosofía una investigadora académica interdisciplinaria como yo que, en esta ocasión, aunaba la reflexión de Walter Benjamin sobre el capitalismo como religión, con mi interpretación del glamour de la moda y la publicidad como su liturgia.
Una conexión atrevida.Quizás pueda parecer que estos dos ámbitos, moda y filosofía, sean disociados, pero no es así. Se trata de nuestra percepción, del poder de la imagen… de hecho uno de los temas de mis estudios. La cuestión es que fui a la cena, presenté mi ponencia y, después de haber pasado una época de trabajo personal y recluso, recordé lo maravilloso que es estar en el mundo, y pensar, y compartir, y hablar, y beber vino, fumar puritos…
(seguir llegint l'entrevista a Revista de Letras)