La protesta de Václav Havel
/ 18.11.2014
Qualsevol excusa és bona per veure el Pere Arquillué i el Joan Carreras compartint escenari. Si hi afegim un text inèdit de Václav Havel i el rerefons del festival de filosofia Barcelona Pensa amb la complicitat de la Sala Beckett, l’excusa esdevé gairebé una oportunitat de luxe.
El dramaturg i polític Václav Havel (1936-2011)
Amb La protesta, Havel s’endinsa en els dilemes morals d’Stanêk, un personatge mediàtic que recorre a la retòrica més sofista per assolir els seus objectius. Atrapat davant la disjuntiva de comprometre la seva situació privilegiada davant el règim autoritari de l’antiga Txecoslovàquia, o de reclamar públicament l’alliberament del seu gendre (i futur pare del seu nét), un cantautor empresonat per les seves idees dissidents, Stanêk busca l’ajuda de Vanêk, “un dissident de professió”, segons la definició de Jordi Casasampera, traductor del text.
El dilema ètic de l’actuació pel bé propi o pel bé comú. L’actuació per allò que és, o sembla, correcte, envers allò que més ens convé. D’entrada, Stanêk sembla rendir-se a la força del bé comú i sembla estar disposat a actuar en favor del seu gendre malgrat les repercussions personals que això li pugui ocasionar. Però, al llarg de la seva conversa amb Vanêk, Stanêk canvia d’opinió. Amb un discurs enganyós, ple de trampes lògiques i fal·làcies incoherents, s’enfronta al conflicte d’allò que és subjectivament bo per ell (ajudar al gendre) i allò que és objectivament bo per ell (no ajudar-lo). I, com que tothom sap que cal escollir allò objectiu davant allò subjectiu tal i com la ciència no es cansa de mostrar-nos intentant reduir l’ésser humà a un autòmata d’objectivitat sense sentiments, Stanêk opta per no ajudar al gendre.
Autoconvençut pels seus arguments, enganyat per la seva retòrica fictícia, per l’engany de la pretesa objectivitat i ignorant que, de fet, l’objectivitat no existeix sinó que només hi ha graus de subjectivitat… Stanêk vol fer creure a Vanêk i, potser fins i tot a ell mateix, que actua objectivament. És a dir, que no hi ha retret possible a la seva actuació egoista perquè la realitza pel bé comú i no pel propi.
Aquesta és la gràcia del text de Havel, plagat de silencis carregats de significat que Arquillué i Carreras marquen minuciosament. Aquest és el joc lingüístic que proposa la traducció de Jordi Casasampera. Aquest és l’engany de la paraula adulterada que ens està perseguint des dels grecs i que avui trobem en totes les tertúlies dels mitjans. I que ens perseguirà mentre hi hagi gent crèdula disposada a caure al parany.
(article publicat a El Núvol)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada