L'Augusto d'Unamuno afirmava que caldria portar sempre una llibreta al damunt: "la millor tècnica mnemotècnica". I no s'equivoca. Hi ha tantes coses que oblidem al llarg de la nostra vida que, si les haguéssim recopilat totes en una llibreta, ja no la podríem portar a la butxaca, sinó que l'hauríem d'arrossegar en un carretó com uns Sísifs qualssevol.
Darrerament, aquests petits oblits que ens proporciona la vida m'estan retornant en forma de persones. La proximitat digital (i, desenganyem-nos, la minusculitat geogràfica d'aquest nostre país) fa que em trobi i retrobi amb persones del meu passat que havia oblidat. A vegades, aquest re-encontre provoca una alegria d'aquelles que si dugués llibreta al damunt, de segur que anotaria. D'altres... d'altres es tracta d'un malson recurrent que em persegueix dia rere dia.
I, últimament, es tracta d'aquest darrer cas.
Obviaré noms (de fet el re-encontre ha sigut mediàtic i ni tan sols ens hem posat en contacte) però des de fa unes setmanes, em persegueix un individu del meu passat que ja tenia més que oblidat. Un individu amb qui no havíem connectat precisament, d'aquells que segurament no hauria apuntat a la llibreta d'Augusto, però que, tanmateix, es resisteix a allunyar-se de la meva vida. És curiós com hi ha persones que no coneixes, que no vols conèixer però que, de fet, no deixen mai d'estar a prop teu.
En canvi aquelles persones que realment voldries recuperar, han desaparegut per sempre més...
dilluns, 27 de maig del 2013
divendres, 24 de maig del 2013
Five Stars review for You and Me - the Brighton Fringe
"You And Me is a snapshot of the life shared by two elderly sisters.
The text is a modern absurdist masterpiece which constantly trips up the
audience and subverts their expectations.
The Nightingale provided the perfect venue for their rich set of boxes and bric-a-brac. Bryony Shanahan’s direction was seamless, not a moment dropped in the intense cyclical conversation which bounced from death to a celebration of laziness and back to death touching on everything in between.
Shanahan has excelled in creating the tenderly observed relationship between the sisters; tense and funny, bouncing the audience in between mood swings.
Patricia Rodriguez and Mercè Ribot gave astounding physical performances, switching from youthful flights of fantasy instantly back into their old women masks. The energy and commitment to the role from both actresses never faltered – stellar performances, the best of the Fringe so far. Fantastic timing and tension.
The use of music was superb – almost always surprising – the characters were often brought back together through the sharing of Spanish songs. There was also a brave use of silence at the beginning of the piece.
You and Me was an entertaining and thoroughly unique piece of theatre."
(by Jessica Cheetham, The Argus )
The Nightingale provided the perfect venue for their rich set of boxes and bric-a-brac. Bryony Shanahan’s direction was seamless, not a moment dropped in the intense cyclical conversation which bounced from death to a celebration of laziness and back to death touching on everything in between.
Shanahan has excelled in creating the tenderly observed relationship between the sisters; tense and funny, bouncing the audience in between mood swings.
Patricia Rodriguez and Mercè Ribot gave astounding physical performances, switching from youthful flights of fantasy instantly back into their old women masks. The energy and commitment to the role from both actresses never faltered – stellar performances, the best of the Fringe so far. Fantastic timing and tension.
The use of music was superb – almost always surprising – the characters were often brought back together through the sharing of Spanish songs. There was also a brave use of silence at the beginning of the piece.
You and Me was an entertaining and thoroughly unique piece of theatre."
(by Jessica Cheetham, The Argus )
Etiquetes de comentaris:
Brighton fringe,
the argus,
You and Me
dijous, 16 de maig del 2013
Llibre del Premio Dramaturgo Moreno Arenas
Recull de les obres guanyadores del IV Certamen de Teatro "Dramaturgo José Moreno Arenas" amb:
- Amina, de Carmen Pombero
- La bañera, de Yanina Edith Labollita
- La vida loca, de César López Llera
- Conversación 24, de Roger Simeon
- Madame Ho Lee, de Orland Verdú
- El móvil del muerto, d'Antonia Bueno
- Amina, de Carmen Pombero
- La bañera, de Yanina Edith Labollita
- La vida loca, de César López Llera
- Conversación 24, de Roger Simeon
- Madame Ho Lee, de Orland Verdú
- El móvil del muerto, d'Antonia Bueno
Etiquetes de comentaris:
antonia bueno,
carmen pombero,
césar lópez llera,
orland verdú,
roger simeon,
yanina edith labolilla
divendres, 10 de maig del 2013
...i malgrat tot no ens rendim
Ens diuen que som una generació perduda, que hem de tenir paciència, que és una època molt complicada, que tothom ho està passant molt malament, que tot millorarà... i hi ha dies que ens ho volem creure, que realment confiem en aquells que ens van (i ens estan) enganyant i creiem que tot anirà a millor. La creença ja les té aquestes coses: és un fet que va més enllà de la raó. I per tant, posats a creure, per què no creure allò menys possible?
Seguim buscant projectes, il·lusions, camins, possibilitats, portes... treballem de gratis, invertim nits i caps de setmana en múltiples tasques. Ens alegrem de cada nou passet que fem, cada vegada que la nostra dedicació no sembla en va.
Però cada cop que obrim el diari, cada vegada que escoltem les notícies, ens plantegem de què serveix tot plegat. Tot aquest esforç present serà mai valorat?
De què ens serveix tot el que fem quan se segueixen tancant teatres, festivals, diaris, revistes, museus...?
De debò: de què serveix tot plegat si la recompensa al nostre esforç ja està destinat a algú altre que rebutja abandonar la seva poltrona?
Però, malgrat tot... no ens rendim.
Seguim buscant projectes, il·lusions, camins, possibilitats, portes... treballem de gratis, invertim nits i caps de setmana en múltiples tasques. Ens alegrem de cada nou passet que fem, cada vegada que la nostra dedicació no sembla en va.
Però cada cop que obrim el diari, cada vegada que escoltem les notícies, ens plantegem de què serveix tot plegat. Tot aquest esforç present serà mai valorat?
De què ens serveix tot el que fem quan se segueixen tancant teatres, festivals, diaris, revistes, museus...?
De debò: de què serveix tot plegat si la recompensa al nostre esforç ja està destinat a algú altre que rebutja abandonar la seva poltrona?
Però, malgrat tot... no ens rendim.
divendres, 3 de maig del 2013
10è Concurs Literari “Vila de Gràcia” de Contes, Poesia i Textos teatrals
Textos teatrals
Reunit
el jurat de textos teatrals format per, Manel Feliu, Núria Viltró i
Joan Guinart, el dia 5 d’abril a les 17.30 h, s’arriba al següent
veredicte:
Finalistes
-La Partida
Pseudònim: Joan - Nom: Roger Simeon Freixas
-Zeus
Pseudònim: Sense Nom - Nom: Jordi Torrent Escala
-No molesti
Pseudònim: Tomàs Llobet - Nom: Josep Just Timoneda
-Un petit príncep, o quelcom al sofà
Pseudònim: Sense nom - Nom: Marc Folch Sarroca
-Malastruc- El vell foraster
Pseudònim: Tespís - Nom: Josep Aquilina Farré
Guanyadors
1er Premi: Un petit príncep, o quelcom al sofà
Pseudònim: Sense Nom – Autor: Marc Folch Sarroca
2on Premi: La Partida
Pseudònim: Joan - Autor: Roger Simeon Freixas
(http://www.festamajordegracia.cat/noticia/17511/2013/04/28/10e-concurs-literari-vila-gracia-contes-poesia-i-textos-teatrals)
Etiquetes de comentaris:
la partida,
teatre,
vila de gràcia
Subscriure's a:
Missatges (Atom)