dimarts, 11 d’octubre del 2011

entreteniments

De tant en tant ens oprimeix la consciència que no n'hi ha prou amb estar vius, que cal quelcom més, que la roda establerta, el ritme que ens hem imposat, no és suficient. Que llevar-nos, treballar, menjar i dormir no és satisfactori. Calen més coses. 
A partir d'aquí, comença el nostre inútil periple en busca de noves il·lusions o, perquè no dir-ho, de nous motius per a viure.

Possibles opcions:

1.- Entreteniments varis, buits i banals. Des del culte al cos, a l'extenuació física cercant l'anorreament mental; a la obsessió cinematogràfica: matar les hores de consciència amb les llumetes hipnòtiques i les melodies manipuladores de les grans superproduccions, passant, com no, per la temible televisió i les hores i neurones que ens ha manllevat i que promet seguir manllevant amb els seus programes inútils, amb el seu trepidant moviment de càmeres, amb el seu parlar tots alhora.

2.- Distraccions pseudo-intel·lectuals. Agafar un llibre de fàcil lectura, algun best-seller de moda, alguna novel·leta de cinc-centes pàgines i lletra gran, d'aquestes d'història que fa uns anys estaven de moda, alguna histìoria de por... el que sigui (un Ken Follett o un Stephen King mai fallen). Absents dintre les seves pàgines, la consciència de la nostra existència desapareix. Si més no, per això són útils aquests llibres. I per falcar mobles que ballen.

3.- Congregacions socials. Perquè de vegades (de fet sempre) l'angoixa compartida ens incomode, ens avergonyim de confessar que per les nits plorem massa sovint, que ens sentim sols, buits, que tenim cada dia més por de la mort, que no sabem què farem amb la nostra vida, que res té sentit i que, tanmateix, tot ens capfica... doncs per tot això, quan estem en companyia, quan tenim espectadors de les nostres misèries, ens amaguem rera una coïrassa pública, una espessa pel·lícula que ens ressegueix tot el cos i que ens fa mostrar-nos als demés com a éssers simpatics, agradables, extrovertits, feliços... si només sapiguessin quina bèstia nauseabunda s'amaga rera aquella coïrassa!

4.- Fingiments intel·lectuals. Creure'ns superiors als demés. Conscientment o inconscientment, però fer-ho. Dedicar els nostres esforços a l'estudi d'ocults i complicadíssims texts barrocs, a l'anàlisi de la mètrica alexandrina, a les traduccions innecessàries de texts llatins oblidats, a la producció d'un cos literari, musical, visual, plàstic... que ens generi la sensació que allò sí que té sentit, que nosaltres sí que fem coses de profit, que la nostra vida sí que val la pena de ser viscuda, que un cop tot s'acabi, les nostres obres ens sobreviuran i totes les demés històries que es diuen per a consolar a aquells que volen ser consolats. Als demés, als que ho donem tot per perdut, no cal que ens vinguin amb falses promeses, amb il·lusions vàcues d'una eternitat abstracta. La condemna és real i cadascú l'ha de suportar com pugui.

divendres, 7 d’octubre del 2011

l'ordinador públic

Escriure en un ordinador públic és adonar-te de la comoditat dels enllaços ràpids, de l'agilització tan poc valorada de l'historial del cercador, de la facilitat generada per la monotonia.
Perquè, de sobte, davant d'un ordinador públic, un ordinador que no és el teu, que no coneix el teu teclejar (ja sigui lent i desesperant, accelerat i exigent, plagat d'errors o perfecte), que ignora que quan deixes de posar una paraula en majúscules després d'un punt no ho fas per ignorància gramatical, per deixadesa ortogràfica, sinó per un acte d'empatia vers el teu aparell, un vot de confiança en la màquina que treballa amb tu i t'ajuda en els teus passos, descobreixes com n'és de valuós el teu aparell.
Sí, el mateix estri que més d'una vegada hauries volgut llençar per la finestra. El que, confonent continent amb contingut hauries volgut volcar-li tota la teva ràbia al damunt cada vegada que s'ha penjat tot esborrant tota la informació no desada. L'aparell al qual culpes de la teva inoperància i la teva ignorància com vas aprendre a fer amb aquella flauta dolça quan estudiaves música a primària: perquè sempre, sempre, la culpa era de la flauta, que estava mal tancada, que estava bruta de saliva i reclamava ser netejada una vegada més, que estava escantonada, que no era de fusta com la del veí, o que era massa nova i encara no havia ajustat la seva acústica... sempre era la flauta la culpabla, mai el flautista que era incapaç de diferenciar un La d'un Do.

Assegut davant un ordinador desconegut, amb un teclat repassat per tantes i tantes mans desconegudes, amb un ratolí pessigollejat per tants dits ignorats, me n'adono de amb quina facilitat establim una rutina i, encara més, amb quina facilitat aprenem a oblidar-la, a fingir que no existeix i a donar-ho tot per fet.

Sí, davant d'un ordinador desconegut, em plantejo quins misteris m'esperen darrera cada nova clicada.