Dilluns: en Jordi ens envia un missatge: queden tres dies per inscriure’ns a la Mostra de Teatre de Barcelona. Ho volem provar? Sí? Sí. Doncs vinga, no hi ha temps per perdre. Ens demanen una còpia del text (el tenim), una sinopsis de l’obra (també la tenim), una fitxa tècnica (cap problema), el material que necessitem (el tenim clar), un CD amb fotografies de l’obra (un missatge a en Ricky i tenim totes les fotos que necessitem i més) i un DVD amb l’obra enregistrada. Aquí sí que tenim problemes. L’obra va ser gravada per tres càmeres situades a tres angles diferents amb la intenció de reunir tot el material i fer-ne una edició per acabar amb un producte únic i digne. Però una càmera està a Vidreres i les altres dues a Banyoles.
Dimarts: què fem? Vaig a Banyoles? va sí. Ja quasi estic al cotxe, però ningú em respon a Banyoles, no faré més d’una hora de viatge per res, a més ja són les 7 del vespre i, entre una cosa i l’altra arribaré a casa a les tantes. Truco a en Jordi: diu que amb el vídeo de Vidreres ja n’hi haurà prou. Espero que tingui raó. Ell s’encarregarà de volcar-lo en un DVD, jo faré tota la paperassa. Perfecte.
Dimecres al vespre: en Jordi truca, el procés de volcatge és molt lent, hauran d’estar fins ben entrada la nit. A més, ni ell ni en Carles poden venir a Barcelona: no passa res, hi vaig sol.
Dijous al matí: estació de trens de Tordera, en Jordi i en Carles arriben passades les 9, però amb temps per entregar-me tot el material i que jo pugui agafar el tren de les 9.27 cap a Barcelona. S’esperen a l’estació amb mi fins que arriba el tren: devem fer riure tots tres junts. Arriba el tren, ens acomiadem, pujo, xivarri al vagó, un grup de joves (segurament del Casal) van amb els monitors a fer una ruta per Barcelona. Intento llegir Life of Pi però la introducció em frena, no m’empasso aquest joc literari que fa l’autor de voler-nos fer creure que la història és vertadera, que li van explicar quan va anar a l’Índia i tot plegat. Perdoni senyor Martel, però el Quixot ja recorria a aquesta falsa vericitat per atreure als lectors.
Arribo a Barcelona a les 11: Plaça Catalunya, Rambla avall sense mirar a les estàtues humanes que acaparen l’atenció de turistes, fins al Carrer del Carme, just abans del Liceu. Llavors, seguir el Carrer del Carme. I seguir-lo, i seguir-lo. Veure com el barri va canviant de paisatge a mesura que t’hi endinses, com les botigues passen a ser més ètniques a cada nova passa. Veig un cartell del Teatre del Raval, vaig en la bona direcció. Continuo caminant i arribo al Mercat de Sant Antoni: alguna cosa no va bé. Rememoro la imatge del Google Maps i el Mercat de Sant Antoni estava passat el teatre. Miro al voltant, veig un cartell del Teatre del Raval que m’indica just de cap a on venia. Faig mitja volta: el teatre no deu ser tan gran com imaginava. Res de cartells de neó, de grans pancartes, ni noms de gent famosa. El trobo: un edifici grisós, potser una antiga església? Una noia està a la porta amb un parell de sobres com el que porto jo. “Està tancat” m’informa, “però ja ho recullo jo, si vols”. I li dono el sobre. I és una estranya sensació. És només un sobre amb quatre papers, unes fotos i uns vídeos, però sembla que m’estigui despullant davant d’ella. Pitjor encara, que li estigui mostrant la meva ànima que això sí que ens ho guardem ben tancat a dintre nostre.
I ja està: feina feta. Ara a esperar que mirin totes les propostes, que ens escullin i que mantinguem viu aquest projecte. Mentrestant, a fer tants quilòmetres com calgui.
