dissabte, 10 de desembre del 2011

Després de Tu i Jo

Després d'un any de remenar Tu i Jo, de decidir quin actor faria què, de fragmentar el text per a donar-li més fluïdesa damunt l'escenari, de pensar quina mena de música podria ajudar a explicar l'acció, de nou mesos des de l'estrena a Vic i després d'onze representacions de l'obra, ara estar de braços plegats es fa estrany. La part logísitica de l'obra, avorrida. L'espera de les respostes dels teatres, llarga. 
Tinc ganes de continuar endavant, de mantenir aquest projecte, però també de veure com en creixen de nous. Observo amb il·lusió, però des de la distància, com la versió anglesa de Tu i Jo (You and Me) va agafant forma i com aquest 1 de juny de la seva estrena es va apropant lentament. Però el fet de no estar-hi directament implicat, de no viure l'evolució dels assajos, de no veure com els personatges van agafant cos, fa que la visqui amb la mateixa alegria, però no amb la mateixa intensitat. Van ser molts els dies damunt l'escenari comentant punts, diàlegs, moviments, entonacions, intencionalitats... com per oblidar-los tan fàcilment.

Ara, però, toca continuar, fer que Tu i Jo segueixi que, si les coses van bé, retorni als escenaris el 2012, però també cal començar un nou projecte. Potser Els gronxadors, potser Els debats d'economia, potser Un penya-segat o potser un text nou que encara no he sapigut escriure.

dimarts, 11 d’octubre del 2011

entreteniments

De tant en tant ens oprimeix la consciència que no n'hi ha prou amb estar vius, que cal quelcom més, que la roda establerta, el ritme que ens hem imposat, no és suficient. Que llevar-nos, treballar, menjar i dormir no és satisfactori. Calen més coses. 
A partir d'aquí, comença el nostre inútil periple en busca de noves il·lusions o, perquè no dir-ho, de nous motius per a viure.

Possibles opcions:

1.- Entreteniments varis, buits i banals. Des del culte al cos, a l'extenuació física cercant l'anorreament mental; a la obsessió cinematogràfica: matar les hores de consciència amb les llumetes hipnòtiques i les melodies manipuladores de les grans superproduccions, passant, com no, per la temible televisió i les hores i neurones que ens ha manllevat i que promet seguir manllevant amb els seus programes inútils, amb el seu trepidant moviment de càmeres, amb el seu parlar tots alhora.

2.- Distraccions pseudo-intel·lectuals. Agafar un llibre de fàcil lectura, algun best-seller de moda, alguna novel·leta de cinc-centes pàgines i lletra gran, d'aquestes d'història que fa uns anys estaven de moda, alguna histìoria de por... el que sigui (un Ken Follett o un Stephen King mai fallen). Absents dintre les seves pàgines, la consciència de la nostra existència desapareix. Si més no, per això són útils aquests llibres. I per falcar mobles que ballen.

3.- Congregacions socials. Perquè de vegades (de fet sempre) l'angoixa compartida ens incomode, ens avergonyim de confessar que per les nits plorem massa sovint, que ens sentim sols, buits, que tenim cada dia més por de la mort, que no sabem què farem amb la nostra vida, que res té sentit i que, tanmateix, tot ens capfica... doncs per tot això, quan estem en companyia, quan tenim espectadors de les nostres misèries, ens amaguem rera una coïrassa pública, una espessa pel·lícula que ens ressegueix tot el cos i que ens fa mostrar-nos als demés com a éssers simpatics, agradables, extrovertits, feliços... si només sapiguessin quina bèstia nauseabunda s'amaga rera aquella coïrassa!

4.- Fingiments intel·lectuals. Creure'ns superiors als demés. Conscientment o inconscientment, però fer-ho. Dedicar els nostres esforços a l'estudi d'ocults i complicadíssims texts barrocs, a l'anàlisi de la mètrica alexandrina, a les traduccions innecessàries de texts llatins oblidats, a la producció d'un cos literari, musical, visual, plàstic... que ens generi la sensació que allò sí que té sentit, que nosaltres sí que fem coses de profit, que la nostra vida sí que val la pena de ser viscuda, que un cop tot s'acabi, les nostres obres ens sobreviuran i totes les demés històries que es diuen per a consolar a aquells que volen ser consolats. Als demés, als que ho donem tot per perdut, no cal que ens vinguin amb falses promeses, amb il·lusions vàcues d'una eternitat abstracta. La condemna és real i cadascú l'ha de suportar com pugui.

divendres, 7 d’octubre del 2011

l'ordinador públic

Escriure en un ordinador públic és adonar-te de la comoditat dels enllaços ràpids, de l'agilització tan poc valorada de l'historial del cercador, de la facilitat generada per la monotonia.
Perquè, de sobte, davant d'un ordinador públic, un ordinador que no és el teu, que no coneix el teu teclejar (ja sigui lent i desesperant, accelerat i exigent, plagat d'errors o perfecte), que ignora que quan deixes de posar una paraula en majúscules després d'un punt no ho fas per ignorància gramatical, per deixadesa ortogràfica, sinó per un acte d'empatia vers el teu aparell, un vot de confiança en la màquina que treballa amb tu i t'ajuda en els teus passos, descobreixes com n'és de valuós el teu aparell.
Sí, el mateix estri que més d'una vegada hauries volgut llençar per la finestra. El que, confonent continent amb contingut hauries volgut volcar-li tota la teva ràbia al damunt cada vegada que s'ha penjat tot esborrant tota la informació no desada. L'aparell al qual culpes de la teva inoperància i la teva ignorància com vas aprendre a fer amb aquella flauta dolça quan estudiaves música a primària: perquè sempre, sempre, la culpa era de la flauta, que estava mal tancada, que estava bruta de saliva i reclamava ser netejada una vegada més, que estava escantonada, que no era de fusta com la del veí, o que era massa nova i encara no havia ajustat la seva acústica... sempre era la flauta la culpabla, mai el flautista que era incapaç de diferenciar un La d'un Do.

Assegut davant un ordinador desconegut, amb un teclat repassat per tantes i tantes mans desconegudes, amb un ratolí pessigollejat per tants dits ignorats, me n'adono de amb quina facilitat establim una rutina i, encara més, amb quina facilitat aprenem a oblidar-la, a fingir que no existeix i a donar-ho tot per fet.

Sí, davant d'un ordinador desconegut, em plantejo quins misteris m'esperen darrera cada nova clicada.

dimarts, 6 de setembre del 2011

els gronxadors


Una trobada en un parc infantil ens permet seguir la conversa entre un home (ELL) i una dona (ELLA) que tenen molt per dir-se però que no saben com expressar-ho en paraules.


Una conversa a vegades aparentment superficial, d’altres volgudament esbiaixada, que ens mostra els dubtes sobre la vida i l’existència d’aquests dos personatges.


ELL és un home d’instints, de reaccions fortes i animals, d’espontaneïtat i rauxa.

ELLA és una dona de raó, de plantejaments constants i sobris, de dubtes i seny.


Junts ens mostren un fragmet d'una vida, la seva, que no dista gaire de les nostres.



"ELL No… ningú m’espera… estic ben sol.

ELLA Com jo…

ELL També?

ELLA Sí. Completament sola…

ELL Ja és ben curiós ja…

ELLA El què?

ELL Quanta més gent som al món, més sols estem."


(...)

ELL Per cert, que encara no t'ho havia dit: perdona que plori...

ELLA Però si no estàs plorant.

ELL Per dins sí que ho faig.

ELLA Ah, doncs no me n’havia adonat.

ELL No se’m veu que ploro?

ELLA No.

ELL Ni una mica?

ELLA No gens.

ELL Doncs em sorprèn perquè estic fent un drama de categoria."



Interessats en col·laborar en el projecte contactar amb rogersimeon@gmail.com

dilluns, 18 de juliol del 2011

El senyor Verd

(Darrer personatge creat per l'espectacle de teatre de carrer La Mirada del Poeta, representat el 27 de maig de 2011)



El senyor Verd és equilibri. Per a ell tot ha de ser simètric: la roba que porta, els passos que fa, les coses que diu. Tot s'ha de poder doblar perfectament per la meitat i que les dues parts es sobreposin exactament. Per això costa una mica d'entendre'l quan parla, perquè comença i acaba les frases de manera semblant. Per això desconcerta quan camina perquè si fa dues passes a la dreta, també n'ha de fer dues a l'esquerra. Per això quan divideix les coses en grups sempre ho fa en grups perfectes, homogenis, equilibrats.
De tant equilibrat com n'és, alguna època de la seva vida havia portat una balança de mà per a poder calcular que la bossa que traginava amb la mà dreta pesés el mateix que la que traginava amb l'esquerra.
Ni un gram més, ni un gram menys.

dijous, 14 de juliol del 2011

una tarda d'hivern

Abans de Nadal en Jordi em va trucar: tenia una idea pel cap que tenia ganes de dur a terme i pensava que entre dos seria més fàcil de realitzar. Vam quedar a casa. Ell va arribar puntual, primera mostra que anava de debò. Em va presentar el projecte, ens vam engrescar, vam proposar idees, col·laboradors... i vam donar per acabada la reunió amb la decisió presa de realitzar una activitat teatral conjunta de cara l'any següent.

Després, fent la cervesa i parlant tranquil·lament de tot i de res, va sortir el tema del premi Boira i la meva desesperació davant la impossibilitat de portar l'obra a escena: quedaven 3 mesos pel dia de la suposada estrena i encara no tenia companyia. N'havia tingut, tanmateix, Clip teatre s'engrescaren amb la idea, trobaren actors i començaren a treballar el text, però circumstàncies inesperades i desafortunades van forçar a la companyia a deixar el projecte molt a desgrat seu i amb l'esperança (per ambdues parts), que algun dia la podrien portar a escena.

No recordo si vaig ser jo o si va ser ell. O si ningú ho va dir i tots dos ho vam pensar, però la idea sorgí: "i per què no ho fem nosaltres?"
La idea era tan esbojarrada, tan inesperada, que ens vam mirar com dient "I per què no?"
En Jordi i en Carles tenien experiència damunt els escenaris, per què no? Clar que calia fer petits canvis, com el fet de l'edat dels personatges o el seu gènere, però la il·usió del treballar junts va poder més que els possibles entrebancs. Així que vam decidir provar-ho.

Una tarda gironina vaig entrar en un bar tot sol amb el text a la mà i no en vaig sortir fins que l'obra va estar dividida en tres actes i amb múltiples acotacions musicals: la transformació escènica de l'obra havia començat.

En Jaume s'encarregà de composar la música amb la col·laboració d'un altre Jordi. I la Laia començà a buscar vestuari per envellir a en Jordi i canviar de sexe a en Carles. I també s'hi apuntà la Rosa amb l'escenografia. I la Núria amb el maquillatge. I en Ricky fent fotos a tot. I un altre Jordi i la Marta col·laborant amb el que fés falta i més. I en David i l'Eloi remenant llums i so... i, sense adonar-nos-en, érem unes 15 persones involucrades en aquest petit projecte nascut una tarda d'hivern.

Un projecte que es diu Tu i Jo i que la fortuna ha volgut que estrenéssim a Vic, que ens acceptessin a la Mostra de Teatre de Barcelona, que passéssim a la segona ronda, que ens programessin a Porta4, que experimentéssim amb les noves tecnologies al Domèstica de Girona i que sortíssim a La Vanguardia.

Un projecte que tenim ganes de continuar i que anem mimant dia rera dia perquè creixi fort i sa amb l'ajuda de tots.

dimecres, 13 de juliol del 2011

El senyor Gris

(personatges creats per l'espectacle de teatre de carrer La mirada del poeta)



El senyor Gris és despistat. Com a terme general, no sap on és. Mai recorda on ha deixat les coses o sigui que més val que mai caigui a les seves mans cap sobre important que ell el perdrà. Es distreu amb les coses més insignificants, amb les senyals del carrer, amb una fulleta del terra... aquest tarannà despistat també afecta la seva parla: a mig explicar alguna cosa es perd, no sap què està dient, o bé repeteix el mateix dues i tres vegades inconscient que ja ho havia dit abans.

dimecres, 6 de juliol del 2011

El senyor Rosa

(personatges creats per l'espectacle de teatre de carrer La mirada del poeta)


El senyor Rosa és super feliç. Increïblement feliç. Ensucrat, irritantment content. Tot li sembla bé, tot li va bé, totes li ponen. Riu de tot i per tot. De tant feliç com és, massa sovint canturreja cançons inconscientment, saltironeja amunt i avall com si li hagués acabat de tocar la loteria i a tot, tot, li sap trobar la part positiva.

dilluns, 27 de juny del 2011

El senyor Lila

(personatges creats per l'espectacle de teatre de carrer La mirada del poeta)


El senyor Lila és reivindicatiu. Tan avessat com n'està a l'assistència a manifestacions i protestes populars, n'ha acabat adoptant el lèxic i la gramàtica. Ja no parla com els demés, ja no manté converses coherents, ara el senyor Lila proclama eslogans. Tot allò que diu ha de rimar, ha de ser dit amb un to de veu exaltat que cridi a les armes.
Ja no ho sap fer d'altra manera.
El senyor Lila és el tipus de persona que s'aturaria davant d'un arbre sec i reclamaria fer una sentada col·lectiva fins que els senyors de l'ajuntament vinguessin a regar-lo. Així és el senyor Lila.

dijous, 16 de juny del 2011

El senyor Taronja

(personatges creats per l'espectacle de teatre de carrer La mirada del poeta)


El senyor Taronja és joventut. Malgrat tenir una certa edat que l'apropa més a la vellesa que a la infantesa, el senyor Taronja encara es creu jove. Intenta vestir com un jove, o com ell creu que vesteixen els joves. Intenta parlar com un jove... i prou que s'hi esforça, que ho intenta amb tot el seu cor, però al pobre senyor Taronja se li ha passat l'arròs i, massa sovint, acaba fent el ridícul.

dimarts, 14 de juny del 2011

El senyor Vermell

(personatges creats per l'espectacle de teatre de carrer la Mirada del poeta)

El senyor Vermell és apassionat. Tot s'ho pren a la valenta, amb ganes. Quan ha de fer una tasca, per insignificant que sigui, s'hi llença de cap, la organitza fins a l'últim detall, en planifica les accions a realitzar, els possibles problemes que es pot trobar i les millors solucions que hi podria donar. És un home d'il·lusions fortes, de sang calenta i, per això, de vegades, també esclata. Quan les coses no surten com ell havia previst, quan els seus plans es torcen, quan perd (encara que sigui al parxís), el senyor Vermell esdevé rabiüt, s'enfada amb tothom i crida i gesticula en excés que fins fa por de veure.

dissabte, 11 de juny del 2011

El senyor Groc

(personatges creats per l'espectacle de teatre de carrer La mirada del poeta)

El senyor Groc és àcid. Té un humor sec, corrosiu, agre fins i tot. Ell a tot li treu suc i de tot se'n riu. Però no ho fa per subèrbia o arrogància, el que passa és que el món li va tan gros que ha decidit prendre-se'l a broma. Quedar-se'n al marge i ser-ne un espectador cínic, dèspota, que no en deixa passar cap ni en perdona cap. Sempre amb un comentari a punt, sempre amb alguna resposta enginyosa. Així és el senyor Groc.

divendres, 10 de juny del 2011

El senyor Blau

(personatges creats per l'espectacle de teatre de carrer La mirada del poeta)

El senyor Blau és tranquil·litat. De parla pausada i sense masses variacions tonals, el senyor Blau es mou per la vida al seu ritme. A ell li és igual que el món es mogui frenèticament al seu voltant, que les coses canviïn molt ràpidament i que l'estrés sigui una predominant d'aquesta època, el senyor Blau romàn tranquil, impassible. Com si tingués tot el temps del món, com si amb ell no anessin les presses. I, tanmateix, ell mai fa tard. Va fent, mica en mica, però no s'atura i mai es fa esperar.

dimarts, 7 de juny del 2011

El senyor Negre

(personatges creats per l'espectacle de teatre de carrer La mirada del poeta)

El senyor Negre és foscor. Per a ell tot són problemes, tot se li fa una muntanya, de seguida s'ofusca. Sempre està capficat i qualsevol decisió que pren està segur que el portarà pel mal camí. Pessimista de mena, de la seva boca només en surten comentaris negatius, cínics, derrotistes. El senyor Negre és d'aquella mena de persones que, davant del vol d'un ocell, lliure, gràcil, pacificador, només hi veu el perill que se li caigui al damunt.

dilluns, 6 de juny del 2011

El senyor Blanc

(personatges creats per l'espectacle de teatre de carrer La mirada del poeta 2011)

El Senyor Blanc és pur. De parla dolça i acaramelada, el Senyor Blanc és incapaç de veure maldat al món. Per a ell, els grafits a les parets són l'art preciosista de joves artistes; els vidres trencats d'aparadors i cabines telefòniques són producte de fenòmens naturals, ja siguin terratrèmols o forts temporals; les escombraries llençades pel carrer són culpa del vent que les ha fet sortir dels seus llocs corresponents. Sí, pel Senyor Blanc el mal no existeix, la malícia és inventada, del cinisme no n'ha sentit mai a parlar i cada dia que passa més innocent es torna, més net, més transparent. Més infantil, fins i tot.

diumenge, 5 de juny del 2011

Tu i Jo al Teatre del Raval

El dimarts plovia camí de Santa Maria de Palautordera, però ensenyament no entén de fenòmens climatològics ni d'inquietuds teatrals. Després de 7 anys a llistes, el dilluns 30 de maig vaig ser convocat per començar l'endemà: el dimarts 31 de maig, el mateix dia que portàvem Tu i Jo al teatre del Raval. Doncs gràcies per fer-ho tot una mica més complicat.

Pluja, companys nous, primària, P5, molts canvis per poder ser assimilats. Però l'ésser humà no deixarà mai de sorprendre'm amb la seva capacitat d'adaptació.
A l'hora del pati, engego el mòbil, retorno al món dels adults, i rebo una trucada: la Natàlia de la Mostra de teatre de Barcelona. Es veu que encara no ha arribat ningú de Tu i Jo al teatre del Raval. Truco a en Jordi: són les 11 i encara són a Vidreres. Comencem bé.


Plou més fort, un nen m'ensenya una dent que li balla, una nena plora perquè algú li ha estirat els cabells, una altra m'explica que el seu pare va fer no sé què... i el matí s'acaba. Ja sóc lliure d'anar a Barcelona. Aquest no era el dia de representació que havia pensat, però convé adaptar-nos a tot.

A les 6 arribo a Barcelona, puc aparcar en zona blava i xop com un ànec entro al teatre. Els ànims semblen una mica més calmats: en Jordi està fumant a l'entrada amb la Cristina, la tècnica del teatre. Entro i veig que l'escenari ja està tot muntat, que el sofà ja està en posició, les caixes enlairades i, millor encara, fixades al terra perquè es veu que qui fos que va fer aquest escenari no entenia de nivells i el va fer totalment inclinat cap endavant.

Parlo amb en Jordi i em diu que han arribat passades la una: puc entendre els nervis de la Cristina. Fins a cert punt, clar.

Una cosa són nervis i l'altra és mala educació.

Mica en mica arriba gent, en Ricky amb en Pau preparats per fotografiar tot el que passa, la Rosa i en Jordi amb les cadires, i en Carles i en Jordi es tanquen als camerinos per iniciar la transformació en HOME i DONA.


A les vuit i poc se senten veus pel carrer: un exèrcit d'avis i àvies de Vidreres que han organitzat un autocar per venir a veure a aquests dos actors vidrerencs. 45 en total. Tots mudats per la sortida a Barcelona. Tots nerviosos per l'activitat tan diferent entre setmana.

Doncs ara sí que ja hi som tots.

Correm el teló. Deixem entrar a la gent. Fem una petita introducció de l'obra, del projecte, de la importància dels vots del públic per poder passar a la següent fase, i desapareixem. Tanquem els llums, comença la música, s'obre el teló i comença l'obra.


I és un èxit: en Jordi i en Carles estan còmodes veient tantes cares conegudes entre el públic que entren en els respectius personatges com mai ho havien fet abans. Malgrat els problemes tècnics, els problemes amb la música que s'encallava o que directament no sonava, va ser un èxit.


Ara és qüestió d'esperar. A finals de juny se sabrà qui passa a la següent fase.

Mentrestant, però, no estem quiets i ens donem a conèixer. Mentrestant, creixem a la xarxa: http://tu-i-jo-teatre.blogspot.com/

divendres, 27 de maig del 2011

la mandra universal

Quan ens quedem sense idees recorrem a tòpics, a frases fetes, mastegades i regurgitades. A pensaments d'altri que volem fer passar per nostres, creient que els demés no se n'adonaran, apel·lant a la ignorància universal. Ignorant que tothom se n'adona i que si no ens retreuen que aquella frase nostra és robada no és pas per ignorància, sinó per mandra. La mandra universal. Aquest sí que és un principi absolut que regeix el món i que mai falla. La mandra. Universal. El no-fer res i mirar de com fer encara menys. Perquè per treballar ja hi serem a temps. Ara el que toca és l'escaqueig, el descansar, el deixar passar l'estiu que la calor no és productiva. Sí, la mandra universal. I, més concretament, la mandra personal. Que encara és més forta.

dijous, 28 d’abril del 2011

dimarts, 19 d'abril

Dimarts, 19 d’abril, mentre uns estem per Barcelona assistint a la primera reunió de la Mostra de Teatre de Barcelona, altres estan començant a treballar en l’edició dels vídeos promocionals de l’obra.

El viatge de tornada en tren és llarg i avui encara més després d’una reunió inacabable de fiLÒmans i d’una nit de molt poca son. Em rendeixo i dormo. Em desperta un acordionista desafinant, però l’ignoro i segueixo dormint. Fins que em truca en Jordi per saber com ha anat la reunió, què ens han dit, com és el Teatre del Raval… i mica en mica em desperto i el poso al dia. Li dic la capacitat de la sala, li confirmo el dia de la nostra representació (el 31 de maig a les 9), li explico el funcionament de la Mostra, la divisió en quatre fases, el vot basat únicament en l’opinió del públic, el preu de les entrades (10€), que es podran comprar al Tel-entrada, que no hem de patir per les llums ni pel so, que ja tinc la fitxa tècnica i que ja l’enviaré a l’Eloi per començar a fer el quadre de llums… i, de reüll, veig com la senyora del costat em mira amb cara de sorpresa. I l’entenc: qui m’ho hauria dit a mi que tantes paraules sortirien de la meva boca!

Ens acomiadem. Penjo el telèfon. Miro la parada: Arenys. Encara em falta una bona estona. Tanco els ulls i somiejo.

divendres, 1 d’abril del 2011

Comença la promoció

Dilluns: en Jordi ens envia un missatge: queden tres dies per inscriure’ns a la Mostra de Teatre de Barcelona. Ho volem provar? Sí? Sí. Doncs vinga, no hi ha temps per perdre.

Ens demanen una còpia del text (el tenim), una sinopsis de l’obra (també la tenim), una fitxa tècnica (cap problema), el material que necessitem (el tenim clar), un CD amb fotografies de l’obra (un missatge a en Ricky i tenim totes les fotos que necessitem i més) i un DVD amb l’obra enregistrada. Aquí sí que tenim problemes. L’obra va ser gravada per tres càmeres situades a tres angles diferents amb la intenció de reunir tot el material i fer-ne una edició per acabar amb un producte únic i digne. Però una càmera està a Vidreres i les altres dues a Banyoles.

Dimarts: què fem? Vaig a Banyoles? va sí. Ja quasi estic al cotxe, però ningú em respon a Banyoles, no faré més d’una hora de viatge per res, a més ja són les 7 del vespre i, entre una cosa i l’altra arribaré a casa a les tantes. Truco a en Jordi: diu que amb el vídeo de Vidreres ja n’hi haurà prou. Espero que tingui raó. Ell s’encarregarà de volcar-lo en un DVD, jo faré tota la paperassa. Perfecte.

Dimecres al vespre: en Jordi truca, el procés de volcatge és molt lent, hauran d’estar fins ben entrada la nit. A més, ni ell ni en Carles poden venir a Barcelona: no passa res, hi vaig sol.

Dijous al matí: estació de trens de Tordera, en Jordi i en Carles arriben passades les 9, però amb temps per entregar-me tot el material i que jo pugui agafar el tren de les 9.27 cap a Barcelona. S’esperen a l’estació amb mi fins que arriba el tren: devem fer riure tots tres junts. Arriba el tren, ens acomiadem, pujo, xivarri al vagó, un grup de joves (segurament del Casal) van amb els monitors a fer una ruta per Barcelona. Intento llegir Life of Pi però la introducció em frena, no m’empasso aquest joc literari que fa l’autor de voler-nos fer creure que la història és vertadera, que li van explicar quan va anar a l’Índia i tot plegat. Perdoni senyor Martel, però el Quixot ja recorria a aquesta falsa vericitat per atreure als lectors.

Arribo a Barcelona a les 11: Plaça Catalunya, Rambla avall sense mirar a les estàtues humanes que acaparen l’atenció de turistes, fins al Carrer del Carme, just abans del Liceu. Llavors, seguir el Carrer del Carme. I seguir-lo, i seguir-lo. Veure com el barri va canviant de paisatge a mesura que t’hi endinses, com les botigues passen a ser més ètniques a cada nova passa. Veig un cartell del Teatre del Raval, vaig en la bona direcció. Continuo caminant i arribo al Mercat de Sant Antoni: alguna cosa no va bé. Rememoro la imatge del Google Maps i el Mercat de Sant Antoni estava passat el teatre. Miro al voltant, veig un cartell del Teatre del Raval que m’indica just de cap a on venia. Faig mitja volta: el teatre no deu ser tan gran com imaginava. Res de cartells de neó, de grans pancartes, ni noms de gent famosa. El trobo: un edifici grisós, potser una antiga església? Una noia està a la porta amb un parell de sobres com el que porto jo. “Està tancat” m’informa, “però ja ho recullo jo, si vols”. I li dono el sobre. I és una estranya sensació. És només un sobre amb quatre papers, unes fotos i uns vídeos, però sembla que m’estigui despullant davant d’ella. Pitjor encara, que li estigui mostrant la meva ànima que això sí que ens ho guardem ben tancat a dintre nostre.

I ja està: feina feta. Ara a esperar que mirin totes les propostes, que ens escullin i que mantinguem viu aquest projecte. Mentrestant, a fer tants quilòmetres com calgui.

dimarts, 29 de març del 2011

primeres imatges de l'estrena a Vic



©Ricard Martin

Estrena de Tu i Jo a Vic

El divendres 25 va ser un dia llarg. Va començar de bon matí a la N-II camí de Girona. Jo, però, m'aturava a mig camí: a la rotonda aèrea de Vidreres. A l'Hostal la Selva on m'havien de recollir en Jordi, en Carles, l'Eloi i en David. Hi vaig esperar una hora: sempre hi ha imprevists que no poden esperar i que trasbalsen tots els plans. Vaig enfrontar-me a un dilema gegantí: quant s'ha de consumir en un bar per a poder gaudir de la lectura d'un diari. Vaig comprovar que un cafè amb llet no és suficient: només et dóna per a fer una ullada ràpida i retornar al diari a la barra. Gràcies per informar-me'n, senyora cambrera. És un error que no tornaré a cometre mai més.

Mentre m'esperava vaig llegir l'Hora dels Adéus d'en Narcís Comadira i em sorprendre trobar-hi elements de connexió amb Tu i Jo, la diferència era que ell recorria a l'artifici de la bogeria per mostrar les veritats i Tu i Jo recorre a l'edat avançada.

Després van arribar els qui em venien a buscar. Vam anar a Vidreres a esperar que arribés en Carles. I, mitja hora després (això ja era més tard de les 11 del matí) iniciàvem el nostre camí cap a Vic.

L'Eix està en obres. Els camions ens feien anar a 50 i el trajecte s'allargava. A mig fer ens truca la Marian, l'encarregada d'activitats de l'Institut del Teatre per preguntar on som: havíem quedat a les 10. Una vegada més anàvem tard.

A les 12 i poc arribàvem a Vic, descarregàvem les bosses i les quatre coses que portàvem (sort que el transport fort l'havíem fet dos dies abans i avui no havíem de preocupar-nos-en) i ens posàvem de cara a la feina. Entre tots vam muntar la paret de caixes de sabates, vam situar el sofà, la taula, vam delimitar les zones d'acció i vam començar a treballar en la il·luminació.
Em van dir que trigarien força estona entre pujar a l'escala i enfocar un per un els 13 focus que vam utilitzar i jo creia que em prenien el pèl. Però no: no va trigar en aparèixer l'escala, en David va començar a pujar i a mi em van assignar la feina de controlar la taula de llums mentre els actors repassaven el text fumant a l'escala d'emergència.

A les 2, després de moure pestanyes, focus i aprendre que hi ha una manera correcta de pujar escales i una d'incorrecta, vam aturar-nos per dinar: Vic és un lloc interessant i amb una variada oferta, per tant, l'elecció no va ser massa fàcil.

Camí del tercer restaurant, vam passar per davant del temple romà i en Carles, historiador de formació, va voler aturar-se a contemplar-lo, però els demés teníem massa gana per aturar-nos. Bé, no tots, alguns van aturar-se a admirar una moto antiga en un aparador, fet que va dur a en Carles a exclamar-se que giraven l'esquena a 2.000 anys d'història però s'embadalien amb una moto de 50 anys enrera. Tenia raó: les aficions són coses ben curioses.

Dinar: ratafia de primer i per cloure. I a les 4 ja tornàvem a ser al teatre.

Més il·luminació, més repassos... va arribar la Laia a punt per provar la roba. Abans, però, vam tenir temps de fer un assaig amb focus i so per veure que tot anès bé. Perfecte. Tot en ordre. Corregir un parell de punts, moure un focus que apunta una mica massa cap al nord, i ja està.
Després van arribar la Marta i la Núria i la Rosa i ja eren les 6.30 i vam haver de parar perquè era el torn de la Clara Segura d'asseure's al nostre sofà i fer petar la xerrada amb un estudiant de l'Institut del Teatre. Trobades intergeneracionals, en diuen alguns. Excuses per portar a algú famós a veure si s'omple el teatre. Però ni així: només 15 persones van venir a veure a la Clara Segura. Una llàstima perquè va dir coses molt interessants.
Mentre, als vestuaris en Jordi i en Carles eren transformats en l'HOME i la DONA.

I arribaren les 8 i quart, la sala buida, l'hora de la veritat. Jo corrents amunt i avall, contestant el telèfon per indicar a la gent com arribar al Teatre, saludant als que ja havien arribat, parlant amb els organitzadors, veient l'edició impresa del text per primera vegada... moltes coses en molt poc temps. Tan poc que de sobte ja em digueren que havíem de començar. I tothom al seu lloc. I els tècnics a punt. Els actors a punt. Jo amagat rera un plafó per fer d'apuntador. I ja podem deixar entrar al públic.
Silenci.
La gent entra amb precaució. Fins a 74 persones acudiren al teatre (gràcies!). S'asseuen. Jo els espio rera el plafó. En Carles i en Jordi estan a l'altra banda de l'escenari. Els llums es tanquen: en Carles ha d'entrar a escena.
Comença l'espectacle.