Tu i Jo al Teatre del Raval

El dimarts plovia camí de Santa Maria de Palautordera, però ensenyament no entén de fenòmens climatològics ni d'inquietuds teatrals. Després de 7 anys a llistes, el dilluns 30 de maig vaig ser convocat per començar l'endemà: el dimarts 31 de maig, el mateix dia que portàvem Tu i Jo al teatre del Raval. Doncs gràcies per fer-ho tot una mica més complicat.

Pluja, companys nous, primària, P5, molts canvis per poder ser assimilats. Però l'ésser humà no deixarà mai de sorprendre'm amb la seva capacitat d'adaptació.
A l'hora del pati, engego el mòbil, retorno al món dels adults, i rebo una trucada: la Natàlia de la Mostra de teatre de Barcelona. Es veu que encara no ha arribat ningú de Tu i Jo al teatre del Raval. Truco a en Jordi: són les 11 i encara són a Vidreres. Comencem bé.

Plou més fort, un nen m'ensenya una dent que li balla, una nena plora perquè algú li ha estirat els cabells, una altra m'explica que el seu pare va fer no sé què... i el matí s'acaba. Ja sóc lliure d'anar a Barcelona. Aquest no era el dia de representació que havia pensat, però convé adaptar-nos a tot.

A les 6 arribo a Barcelona, puc aparcar en zona blava i xop com un ànec entro al teatre. Els ànims semblen una mica més calmats: en Jordi està fumant a l'entrada amb la Cristina, la tècnica del teatre. Entro i veig que l'escenari ja està tot muntat, que el sofà ja està en posició, les caixes enlairades i, millor encara, fixades al terra perquè es veu que qui fos que va fer aquest escenari no entenia de nivells i el va fer totalment inclinat cap endavant.

Parlo amb en Jordi i em diu que han arribat passades la una: puc entendre els nervis de la Cristina. Fins a cert punt, clar.
Una cosa són nervis i l'altra és mala educació.

Mica en mica arriba gent, en Ricky amb en Pau preparats per fotografiar tot el que passa, la Rosa i en Jordi amb les cadires, i en Carles i en Jordi es tanquen als camerinos per iniciar la transformació en HOME i DONA.

A les vuit i poc se senten veus pel carrer: un exèrcit d'avis i àvies de Vidreres que han organitzat un autocar per venir a veure a aquests dos actors vidrerencs. 45 en total. Tots mudats per la sortida a Barcelona. Tots nerviosos per l'activitat tan diferent entre setmana.
Doncs ara sí que ja hi som tots.

Correm el teló. Deixem entrar a la gent. Fem una petita introducció de l'obra, del projecte, de la importància dels vots del públic per poder passar a la següent fase, i desapareixem. Tanquem els llums, comença la música, s'obre el teló i comença l'obra.

I és un èxit: en Jordi i en Carles estan còmodes veient tantes cares conegudes entre el públic que entren en els respectius personatges com mai ho havien fet abans. Malgrat els problemes tècnics, els problemes amb la música que s'encallava o que directament no sonava, va ser un èxit.

Ara és qüestió d'esperar. A finals de juny se sabrà qui passa a la següent fase.

Mentrestant, però, no estem quiets i ens donem a conèixer. Mentrestant, creixem a la xarxa: http://tu-i-jo-teatre.blogspot.com/

dimarts, 19 d'abril

Dimarts, 19 d’abril, mentre uns estem per Barcelona assistint a la primera reunió de la Mostra de Teatre de Barcelona, altres estan començant a treballar en l’edició dels vídeos promocionals de l’obra.

El viatge de tornada en tren és llarg i avui encara més després d’una reunió inacabable de fiLÒmans i d’una nit de molt poca son. Em rendeixo i dormo. Em desperta un acordionista desafinant, però l’ignoro i segueixo dormint. Fins que em truca en Jordi per saber com ha anat la reunió, què ens han dit, com és el Teatre del Raval… i mica en mica em desperto i el poso al dia. Li dic la capacitat de la sala, li confirmo el dia de la nostra representació (el 31 de maig a les 9), li explico el funcionament de la Mostra, la divisió en quatre fases, el vot basat únicament en l’opinió del públic, el preu de les entrades (10€), que es podran comprar al Tel-entrada, que no hem de patir per les llums ni pel so, que ja tinc la fitxa tècnica i que ja l’enviaré a l’Eloi per començar a fer el quadre de llums… i, de reüll, veig com la senyora del costat em mira amb cara de sorpresa. I l’entenc: qui m’ho hauria dit a mi que tantes paraules sortirien de la meva boca!

Ens acomiadem. Penjo el telèfon. Miro la parada: Arenys. Encara em falta una bona estona. Tanco els ulls i somiejo.

Comença la promoció

Dilluns: en Jordi ens envia un missatge: queden tres dies per inscriure’ns a la Mostra de Teatre de Barcelona. Ho volem provar? Sí? Sí. Doncs vinga, no hi ha temps per perdre.

Ens demanen una còpia del text (el tenim), una sinopsis de l’obra (també la tenim), una fitxa tècnica (cap problema), el material que necessitem (el tenim clar), un CD amb fotografies de l’obra (un missatge a en Ricky i tenim totes les fotos que necessitem i més) i un DVD amb l’obra enregistrada. Aquí sí que tenim problemes. L’obra va ser gravada per tres càmeres situades a tres angles diferents amb la intenció de reunir tot el material i fer-ne una edició per acabar amb un producte únic i digne. Però una càmera està a Vidreres i les altres dues a Banyoles.

Dimarts: què fem? Vaig a Banyoles? va sí. Ja quasi estic al cotxe, però ningú em respon a Banyoles, no faré més d’una hora de viatge per res, a més ja són les 7 del vespre i, entre una cosa i l’altra arribaré a casa a les tantes. Truco a en Jordi: diu que amb el vídeo de Vidreres ja n’hi haurà prou. Espero que tingui raó. Ell s’encarregarà de volcar-lo en un DVD, jo faré tota la paperassa. Perfecte.

Dimecres al vespre: en Jordi truca, el procés de volcatge és molt lent, hauran d’estar fins ben entrada la nit. A més, ni ell ni en Carles poden venir a Barcelona: no passa res, hi vaig sol.

Dijous al matí: estació de trens de Tordera, en Jordi i en Carles arriben passades les 9, però amb temps per entregar-me tot el material i que jo pugui agafar el tren de les 9.27 cap a Barcelona. S’esperen a l’estació amb mi fins que arriba el tren: devem fer riure tots tres junts. Arriba el tren, ens acomiadem, pujo, xivarri al vagó, un grup de joves (segurament del Casal) van amb els monitors a fer una ruta per Barcelona. Intento llegir Life of Pi però la introducció em frena, no m’empasso aquest joc literari que fa l’autor de voler-nos fer creure que la història és vertadera, que li van explicar quan va anar a l’Índia i tot plegat. Perdoni senyor Martel, però el Quixot ja recorria a aquesta falsa vericitat per atreure als lectors.

Arribo a Barcelona a les 11: Plaça Catalunya, Rambla avall sense mirar a les estàtues humanes que acaparen l’atenció de turistes, fins al Carrer del Carme, just abans del Liceu. Llavors, seguir el Carrer del Carme. I seguir-lo, i seguir-lo. Veure com el barri va canviant de paisatge a mesura que t’hi endinses, com les botigues passen a ser més ètniques a cada nova passa. Veig un cartell del Teatre del Raval, vaig en la bona direcció. Continuo caminant i arribo al Mercat de Sant Antoni: alguna cosa no va bé. Rememoro la imatge del Google Maps i el Mercat de Sant Antoni estava passat el teatre. Miro al voltant, veig un cartell del Teatre del Raval que m’indica just de cap a on venia. Faig mitja volta: el teatre no deu ser tan gran com imaginava. Res de cartells de neó, de grans pancartes, ni noms de gent famosa. El trobo: un edifici grisós, potser una antiga església? Una noia està a la porta amb un parell de sobres com el que porto jo. “Està tancat” m’informa, “però ja ho recullo jo, si vols”. I li dono el sobre. I és una estranya sensació. És només un sobre amb quatre papers, unes fotos i uns vídeos, però sembla que m’estigui despullant davant d’ella. Pitjor encara, que li estigui mostrant la meva ànima que això sí que ens ho guardem ben tancat a dintre nostre.

I ja està: feina feta. Ara a esperar que mirin totes les propostes, que ens escullin i que mantinguem viu aquest projecte. Mentrestant, a fer tants quilòmetres com calgui.