dimarts, 22 de desembre del 2015

Resum 2015

Sempre que arriben aquests dies, les ganes de matar l'any amb l'esperança que el següent sigui millor, són exagerades. Els resums del millor de l'any, de les fites assolides, de les beneaurances rebudes (mai dels errors, les crítiques i les equivocacions que no hem pogut evitar cometre i/o rebre). I, per no ser ostracitzat pel món digital, un any més no en seré una excepció. Així doncs, un cop més, el resum de les bel·leitats que he tingut la fortuna de viure i conviure durant aquest any.
Gràcies a tots els que ho heu fet possible i l'any que ve més i millor!


OBRES ESTRENADES:

  • 10 de abril, Sala Berlanga (Madrid), del 16 al 19 d'abril, dintre del III Congreso Internacional de Radioteatro y Ficción Sonora.
  • L'emú, Alberg Mare de Déu de Montserrat (Barcelona) dintre del Festival Píndoles, 7 de juny.
  • The Kitchen, lectura dramatitzada al IATI Theater (Nova york), 30 de juny.
  • Egos, Microteatre Barcelona, de l'1 al 15 d'octubre.
  • Los Columpios (The Swings), IATI Theater (Nova York), del 6 al 29 de novembre.


CRÍTIQUES LITERÀRIES publicades a REVISTA de LETRAS



TEXTOS PUBLICATS

  • La cocina, revista En sentido figurado


XERRADES sobre TEATRE


BLOCS

  • Consolidació de Fitxes de lectura amb una mitja de 2000 visites mensuals.
  • Ampliació de Roger's Books amb noves entrades i seccions.
  • Creació de TheLitMag, el nou projecte de revista literària encara en procés.


PRIMERS ESBOSSOS DE TEXTOS TEATRALS

  • El Gran
  • Un home damunt d'una cornisa
  • El pis del pare
  • L'any que vam viure sense internet (títol provisional)



Però, sobretot, l'exili forçat una vegada més. El nostre país segueix encallat en la implosió perillosa cap al no-res més absolut, les oportunitats vitals i laborals segueixen escassejant perillosament i cada cop som més els que ens veiem forçats a emigrar. A esdevenir l'etiqueta menyspreable de "Expats" (veure Americanah sobre aquest tema) i, sobretot, a recordar que hi ha llocs al món on encara podem viure.

dissabte, 14 de novembre del 2015

Barcelona's Contemporary Theatre Scene - Shanghai

Després de gairebé un mes vivint a la Xina, mica en mica em vaig introduïnt en el món cultural d'aquest país tan inversemblant. Esmorteïda una mica la sorpresa inicial del trànsit caòtic, els carrers a mig fer, la gentada per tot arreu i la incomprensió dialectal, les coses van posant-se a lloc.
El proper 23 de novembre, a les 4:30 de la tarda (hora de Shanghai) participo al debat sobre el teatre contemporani que es fa a Barcelona conjuntament amb la Agrupación Señor Serrano. Com a mínim resulta curiós que tant ells com jo, que hem vist les nostres obres més a l'estranger que no pas a Barcelona, siguem els responsables de parlar del teatre que es fa a Barcelona. El que està clar és que sí que podrem parlar del teatre que sembla no tenir cabuda a Barcelona.

Sigui com sigui, si esteu per Shanghai el dilluns 23, no dubteu en apropar-vos al Shanghai Theatre Academy (Huashan Lu Campus).


dimecres, 30 de setembre del 2015

Temporada 2015/2016

Aquesta temporada teatral recent estrenada comença, inesperadament, amb força. Amb dues estrenes i la publicació d'un estudi sobre You and Me:













1. De l'1 d'octubre al 25 d'octubre: Egos al Microteatre Barcelona. Dirigida per Anna Sarrablo, amb Carla Ricart i Xavier Pàmies.
Una parella es prepara per sortir de casa però no s'imaginen que alguna cosa els ho impedirà. Seran ells mateixos? 
15 funcions setmanals, 15 espectadors per funció i un espai de 15 metres quadrats.


2. Del 6 de novembre al 29 de novembre: Los columpios al IATI Theatre de Nova York. Dirigida per Julián J. Mesri, amb Gonzalo Bouza, María Cuartero i Nicole Betancourt.
Un home i una dona es troben en un parc infantil i parlen sobre tot i sobre res evitant fer allò que en realitat haurien de fer: parlar sobre ells mateixos.


3. A finals d'any/principis del 2016, es publicarà l'assaig Spanglish Dialogue in You and Me: an absurd world and senile mind (títol no definitiu) escrit per la Doctora Jane Lugea de la University of Huddersfield (Regne Unit). Un apassionant estudi lingüístico-analític sobre el món creat a You and Me, la seva concordància (o no) dins el gènere de teatre de l'absurd i sobre la significància del llenguatge en tant que partícip de la nostra construcció d'identitat.


4. Sorpreses encara per desvetllar (fins i tot per mi)


dissabte, 1 d’agost del 2015

De Els gronxadors, a The Swings

Poc després d'acabar d'escriure Tu i Jo, vaig escriure Els Gronxadors, una obra amb moltes semblances estètiques i algunes de temàtiques, amb l'obra anterior. Era ben bé com si es tractés d'una mena de preqüela de les desventures de la parella d'avis que omplien el seu reduït pis de caixes de sabates i records mal oblidats. La parella ara eren més joves i es trobaven en un parc infantil, però la seva incapacitat de comunicar-se efectivament és la mateixa. Els seus neguits, també. Potser per això mateix, quan Tu i Jo portava un any de rodatge pels teatres catalans, ens vam plantejar la possibilitat de portar Els Gronxadors a escena amb els mateixos actors de Tu i Jo. No cal dir que, al final, el projecte no va tirar endavant.
Mesos després, quan Tu i Jo havia esdevingut You and Me i començava a caminar discretament pels escenaris anglesos, vam temptejar la idea d'una producció de Els Gronxadors amb un director de Girona. Vam estar repassant el text, polint detalls que s'havien de polir, plantejant canvis que no van arribar a produïr-se... en altres paraules, treballant el text per deixar-lo a punt per la seva producció. Una producció que tampoc va arribar a produïr-se.
A partir d'aquí, Els Gronxadors van quedar tancats dintre una carpeta de "textos vells" a l'ordinador i el temps va anar passant fins que un dia, per atzar, perquè vaig veure un concurs de textos teatrals al qual m'interessava participar, vaig tornar a topar-me amb ells i em vaig tornar a enamorar dels personatges. El concurs en qüestió reclamava que els textos fossin escrits en castellà i com que massa sovint m'agrada més traduir que escriure vaig començar a traduir Els Gronxadors fins que es van convertir en Los Columpios. Tampoc cal dir que no vaig guanyar aquell concurs. Però la renovada textura de Los Columpios, els elements nous que hi havia afegit, els petits canvis que hi havia fet, em va fer tenir el text molt present i quan, a l'estiu del 2013 la meva obra anglesa, You and Me, arribava a Nova York per participar a un festival de teatre organitzat pel IATI Theater, la curiositat em va portar a veure que aquest teatre novaiorquès organitzava un concurs per a realitzar un taller de creació i, al final, una lectura dramatitzada de les peces escollides. I així és com Los Columpios van arribar a Nova York per primera vegada.
Després d'un més que interessant taller virtual i els múltiples comentaris rebuts sobre el text, el maig de 2014 vaig poder assistir a la lectura dramatitzada (i primer contacte real amb el públic) de Los Columpios al IATI Theater. Ara sí que cal dir que la rebuda fou molt bona, els comentaris tan elogiosos, que els productors del teatre em van convocar pel dia següent per plantejar-me si estaria interessat en que ells produïssin Los Columpios. El condicional, clar, era totalment innecessari. No hi havia dubte: vaig acceptar.
Nova re-escriptura del text tenint en compte els comentaris i propostes de la lectura dramatitzada, i aquest juny vaig aprofitar el retorn a Nova York per presentar el text de The Kitchen, per deixar tancat tots els detalls dela producció de l'obra i tornar a Catalunya amb un contracte sota el braç que em confirmava la realitat de tot el que estava passant.

Ara, un mes després d'aquella trobada, el procés de producció està en ple funcionament. L'equip tècnic ja ha estat contractat, els dissenyadors d'espai, il·luminació i vestuari ja estan començant a treballar en possibles idees; el director ja està temptejant possibles aproximacions; els músics estan buscant les melodies que millor poden encaixar a la sensació global que volem donar a l'obra... i jo, des de la distància, m'ho miro tot amb il·lusió i intento posar paraules a la visió que tinc de l'obra per si poden ajudar a l'equip de màrketing; responc qüestionaris sobre els personatges, els seus objectius, els principals temes de l'obra, què en vull obtenir, quina mena de diàleg vull generar entre el públic assistent un cop vista l'obra; plantejo músiques que a mi em recorden a l'ambient de l'obra i, sobretot, tradueixo el text a l'anglès tot intentant mantenir els jocs lingüístics que omplen les seves pàgines. Intento passar de Els Gronxadors/Los Columpios a The Swings sense que res d'important es perdi pel camí.

En total seran gairebé quatre mesos de producció per una obra que es podrà veure durant el mes de novembre al IATI Theater, a l'East Village de Nova York. Una més que grata sorpresa per un text modest nascut en una lengua encara més modesta.

dijous, 23 de juliol del 2015

Els Gronxadors tornen a Nova York

Després de la lectura dramatitzada que es va poder veure (i viure) el maig de 2014 al IATI Theater de Nova York amb la brillant direcció de Mario Colón i les impecables interpretacions de Carmen Cabrera, Jorge Luna i Nicole Betancourt, aquest novembre Los columpios retornen a Nova York.

Produïda per IATI Theater, l'obra es podrà veure durant tot el mes de novembre al 64 East 4th Street.
De moment, i des de la distància, han començat tots els preparatius, l'equip tècnic ja ha estat escollit, els dissenyadors d'espai i vestuari seleccionats, el possible director contactat i la roda ja ha començat a girar.
Ara ens esperen tres mesos de feina dura, d'assajos (no presencials malauradament), de retocs de text i creació d'espais, ambients i sensacions. Ara comença l'aventura de convertir un text bidimensional en una realitat palpable.

De sobte, un any que començava tranquil en quant a projectes teatrals (desèrtic en quant a projectes laborals), de moment ja m'ha aportat l'estrena de l'obra de radio drama 10 de abril dins el Congreso de Radiodrama i ficción sonora (Teatro Berlanga, Madrid), l'estrena de L'emú en el Festival Píndoles de Barcelona, la lectura dramatitzada de The Kitchen (IATI Theater, Nova York) i aquesta tardor la producció de Los Columpios.

Ben aviat s'engegarà també tota la maquinària publicitària de l'obra i omplirem internet d'spam anunciatori. Demano perdó ja d'entrada, però la il·lusió de l'ocasió m'obliga.

dilluns, 22 de juny del 2015

Lectura dramatitzada de The Kitchen

THE KITCHEN
de Roger Simeon



Estrena 30 de juny de 2015 (IATI Theater, Nova York)

[L’obra]

Un carrer buit. Dues persones que no es coneixen estan esperant sota la pluja. Comencen a parlar i s'adonen que comparteixen un tret  comú: la solitud. A partir d'aquest moment, el públic descobreix la història de tres personatges que sobreviuen en el món contemporani sentint-se sols malgrat estar sempre rodejats de gent.
"Tots estem buscant a algú" es la mena de mantra que ressona entre les seves converses. Però hi ha gent que està disposada a fer el que calgui per superar la solitud. 

The Kitchen és el retrat tràgic d'una societat incapaç d'establir connexions reals entre els diferents éssers humans o de preservar la felicitat. Però no tot és el que sembla...
________________

dissabte, 13 de juny del 2015

Crítica de L'emú

L'EMÚ
(al Festival Píndoles)




Que cony és un emú? Doncs és un ocellot australià gros de veritat, no tant com un estruç, però poc se n'hi falta, a més si te'l mires de cara sembla idiota, —i tu també ho deus semblar, allà plantat mirant la cara d'un emú—, però anem al tema: l'Emú és una de les obres que aquest passat cap de setmana es van veure al Festival Píndoles.
La peça va d'un matrimoni que s'està preparant per sortir, a una festa, a un sopar... ves a saber. Aquestes situacions sempre han sigut perilloses. Ella s'està arreglant, paraula molt delicada perquè es presta a la "gracieta" de "és que estaves espatllada?", tot i el que està espatllat és ell, fet un dropo damunt del llit, mirant la tele... Mal rotllo, en aquestes situacions surt tot el que no hauria de sortir, tot el que està acumulat sota pressió entre els ronyons i el diafragma, o ves a saber si dins el cap. El fet evident és que es comencen a dir de tot, cadascú en un monòleg perillós que no porta enlloc, mentre la tensió va pujant i pujant...
Peça divertida, molt ben escrita per Roger Simeon, que seleccionat les paraules amb cura, amb cura per insultar-se, menysprear-se i dir-se de tot. AnnaSarrabio l'ha dirigit, imprimint-li el to adequat i els intèrprets, Carla Ricart i Xavier Pàmies, s'han pogut lluir. És d'aquestes obres que encaixen a la perfecció en el format mini, doncs un quart d'hora és temps de sobres per dir-se de tot una parella que ja no els queda res per a dir-se.
I l'Emú? Hostitu, és veritat. De fet te la mateixa importància que la pregunta de l'obra de Ionesco: "i la cantant calva?"

divendres, 22 de maig del 2015

Setmana d'estrenes

Dilluns es publicava l'entrevista que Lourdes Bueno em va fer per la revista literària En sentido figurado per acompanyar la publicació del text íntegre de la versió castellana de La Cuina, l'obra que aquest 30 de juny es podrà veure al IATI Theatre de Nova York.






Dimecres, presentació oficial del Festival Píndoles a la Fàbrica Moritz.
12 peces de microteatre que es podran veure entre el 5 i el 7 de juny a l'alberg Mare de Déu de Montserrat. I, entre elles, L'emú, que em permetrà, finalment, poder treballar amb en Xavier Pàmies i la Carla Ricart. Les entrades ja es poden comprar i nosaltres hi serem fent 4 funcions de L'emú el dia 7 de juny a les 18, 19, 20 i 21 hores.





Dijous, presentació oficial de la revista _Faaan! La nova publicació impresa de disseny i creativitat. A partir del 27 de juny ja es podrà trobar al carrer i en aquest primer número hi ha dos articles meus, un sobre la Barcelona Design Week i l'altre sobre la bona feina feta per l'editorial Blackie Books.



I, ben aviat, alguna notícia més que encara no es pot fer pública...

dimecres, 13 de maig del 2015

L'emú - Festival Píndoles


El proper 7 de juny, quatre sessions de la meva obra L'emú a la primera edició del Festival Píndoles.
A les 18, 19, 20 i 21 a l'alberg Mare de Déu de Montserrat, dirigida per Anna Sarrablo amb Carla Ricart i Xavier Pàmies.

"La vida no està feta per anar amb presses. Sinó, més val comprar-se un emú"


dimecres, 15 d’abril del 2015

"Conversar con Wilde" - Nou text a Revista de Letras


CONVERSAR CON WILDE

Publicada en 1898, dos años antes de la muerte de Oscar Wilde, La decadencia de la mentira(Acantilado) se erige como un canto a la creación pura, a la belleza artística y al poder transformador del Arte. Se trata de un delicioso diálogo al estilo platónico con todas las trampas argumentales del filósofo griego. Con todas las modificaciones de la conversación para que el interlocutor diga, exactamente, lo que el autor quiere que diga para la correcta evolución del discurso del emisor. Con toda la diversión que la dialéctica platónica proporciona.
Trazando un posible paralelismo, Cyril, el personaje creado por Oscar Wilde, se convierte en ocasiones en el sofista Hipias de Élide para alimentar el canto a la belleza de Vivian:
“Si no es posible hacer nada para controlar, o al menos modificar, nuestra monstruosa devoción por los hechos, el Arte se volverá estéril y la Belleza desaparecerá de la faz de la tierra.”
En otras ocasiones, Cyril se torna en Ion de Éfeso, el rapsoda que planteó a Sócrates la duda sobre el origen de sus poesías, si se trataban de una creación artística o bien un producto de inspiración exterior. Wilde nos dibuja un personaje antinaturalista que defiende el arte como una creación pura, como un ejercicio absoluto de creatividad del artista, sin concretar el origen de esta creación. Este dilema platónico no le interesa a Cyril para quien lo verdaderamente importante es la creación.
“Crear significa urdir maravillosas mentiras para convertir el mundo en un lugar digno de nuestro asombro”.
Acantilado
Acantilado
El arte tiene que abrirnos los ojos y hacernos ver que la naturaleza, a pesar de la fascinación momentánea que nos produce por su inmensidad y su belleza salvaje que tanto cantaron los románticos, es en el fondo imperfecta y, por consiguiente, fea. El arte, prosigue Wilde a través de Vivian, tiene la función de intentar hacer el mundo mejor. Y por mejor, se entiende más bonito, no más justo. El concepto de justicia que Platón trazaba en La República y que conocíamos a través del diálogo con Glaucón, no tiene cabida en el pensamiento hedonista, elitista e individualista de Wilde. ¿Por qué debería tenerlo?
“Lo que esperamos de la literatura es la distinción, el encanto, la belleza y la capacidad creativa. No que nos torturen o nos asqueen con el relato de las andanzas de las clases inferiores”, afirma Vivian olvidando la necesidad, catártica y movilizadora, del retrato de las clases inferiores.
Aunque solo sea para dar a conocer la cruda realidad que es intrínsecamente camuflada u olvidada, convienen autores como Zola, Orwell, Tressell y demás para poner al descubierto las vergüenzas del sistema.
(Seguir llegint a Revista de Letras)

dissabte, 21 de març del 2015

El meu comentari de Camargate a Núvol

Camargate o quan la realitat supera la ficció

 
/ 14.03.2015
Des de fa un bon temps que es reclama que el nou teatre català (sigui el que sigui) ha de ser més crític, més compromès, més polític. La fórmula Flyhard ha estat criticada per la seva temporalitat, és a dir, per la seva caducitat immediata. Les obres més comercials han estat menystingudes per la seva superficialitat, és a dir, per la seva manca de crítica amb el món que ens està tocant viure.
Una escena de Camargate. © Nico Aguerre
Una escena de Camargate. © Nico Aguerre
Sembla que les paraules de Brecht ressonin més que mai en les veus d’aquests crítics quan afirmava al Petit Òrganon per al Teatre“Necessitem un teatre que no solament faciliti les sensacions, les visions i els impulsos que permet el camp de les relacions humanes en el moment històric corresponent, on es produeixin les corresponents accions, sinó un teatre que utilitzi i provoqui idees i sentiments que juguin un paper en la transformació d’aquest mateix camp.” Sembla que aquestes veus crítiques, críptiques, hagin vingut per salvar el teatre català (sigui el que sigui) de l’estultícia que l’envolta. Llàstima que s’equivoquin. No és certa la pretesa caducitat de la fórmula Flyhard, no és certa la manca de qualitat del teatre comercial (com a mínim de cert teatre comercial català), no és veritat que el nou teatre català doni l’esquena a la realitat contemporània. Potser el que passa és que no es vol veure més enllà.
Potser, només potser, la irrupció del teatre/documental proposada per en Jordi Casanovas (irònicament, l’artífex de la fórmula Flyhard) amb Ruz/Bárcenas i continuada per en Jorge-Yamam Serrano amb Camargate hauria de fer replantejar la visió fatalista de molts crítics. Potser passar una estona asseguts al restaurant La Camarga de la mà del Teatro de Cerca i observar estupefactes la conversa real entre l’Alícia Sánchez Camacho i la Victoria Álvarez, l’ex-amant d’en Jordi Pujol fill, hauria de fer caure la vena dels ulls de tots aquells que han matat el nou teatre català (sigui el que sigui) abans fins i tot que hagi nascut. Perquè asseguts al teatre Tantarantana observant com dues senyores de mitjana edat amb poder polític real discuteixen sobre els temes més banals i aberrants combinats amb els escàndols fiscals més esfereïdors i escandalosos ningú pot dubtar del valor crític, compromès i polític d’aquesta obra. Ningú pot dubtar que a més ho fan amb gràcia, de manera divertida i amena perquè la nostra repulsa vers allò tan indignant que estem veient quedi amorosida per la comèdia i el cinisme pur que la Cristina Gàmiz (fent d’Antònia S. Cemacha, segurament per motius legals) i l’Anna Sabaté (fent de Bibi Alves) destil·len en cada gest, en cada entonació volgudament pp-ritzada, és a dir, exagerada i carregada de mala folla.
(Seguir llegint a Núvol)

dilluns, 9 de març del 2015

Notícia de l'estrena de The Kitchen al Diari Maresme

Roger Simeon presenta ‘The Kitchen’ a Nova York


'The
‘The Kitchen’
Per segon any consecutiu,Roger Simeon presenta una obra a Nova Yorkdintre del cicle Cimientos, organitzat per IATI Theatre. Després de la bona rebuda de l’any anterior de Los columpios, en aquesta ocasió l’obra es tracta de The Kitchen, el retrat tràgic d’una societat incapaç d’establir connexions reals entre els diferents éssers humans o de preservar la felicitat. Segons l’obra ‘Tots estem buscant a algú’ és la mena de mantra que ressona entre les seves converses. Però hi ha gent que està disposada a fer el que calgui per superar la solitud.
Enguany, dos autors catalans més acompanyen a l’autor torderenc: Jordi Casanovas i Alberto Ramos, dos dramaturgs prominents dins la nova dramatúrgia catalana que han estrenat obres a Barcelona, Madrid i Nova York. Des de principis de febrer, aquests tres autors, conjuntament amb els altres sis seleccionats d’arreu del món, estan treballant els diferents textos en comú per perfilar la versió definitiva que s’estrenarà al IATI Theater de Nova York. A través d’aquesttreball col·lectiu, els autors poden perfeccionar els seus textos i, alhora, establir una xarxa de dramaturgs internacionals per futurs projectes.
El hombre del frac, d’Alberto Ramos, s’estrena el 17 de març, Gazoline, deJordi Casanovas, el 26 de maig i The Kitchen, de Roger Simeon, el 30 de juny.
(font: Diari Maresme)

dijous, 5 de març del 2015

Ressenya de Pompa y Circunstancia, d'Ignacio Peyró a Revista de Letras

CAPAS DE ARMIÑO Y FISH&CHIPS

19 febrero 2015CríticasPortada
Ignacio Peyró añade el subtítulo Diccionario sentimental de la cultura inglesa (claramente infravalorando la calidad enciclopédica del texto), para ofrecernos un viaje a lo inglés a través de los términos que, a su entender, mejor representan aquel país. No se trata, pues, de una enciclopedia al uso, neutral y meramente informativa, sino que es el producto de una filia declarada hacia la nación inglesa. La respuesta a la sensación que tiene el autor que se ha perdido el respecto a Inglaterra, entendida aquí, como se hace en el texto, en el sentido más globalizador de la palabra. Una colección de entradas variopintas que combinan las “entradas más sesudas con entradas más ligeras, pasiones casi personales con figuras de la cultura global, anécdota y categoría.”
El formato enciclopédico de esta obra permite acceder a ella desde distintos ángulos y, además, poderlo hacer de forma reiterada. Así, cualquier lector puede hallar información detallada y estricta sobre temas tan dispares como la aristocracia, los sándwiches de pepino, Wimbledon, los autobuses de dos pisos, Jane Austen, Savile Row, el roast beef o Harrods, solo por decir algunos.
Fórcola Ediciones
Fórcola Ediciones
Abriendo el libro al azar, uno se puede encontrar con una explicación sobre el alcohol, visto como elemento cultural inextricable de la cultura inglesa. Porque, tal y como informa la referencia a Leandro Fernández de Moratín que ofrece Peyró, el alcohol, y por ende su consecuencia colateral, la borrachera, “no es en Inglaterra un gran defecto, ni hay cosa más común que hallar sujetos de distinción perdidos de vino en las casas particulares, en los cafés y en los espectáculos”. Cualquier persona que haya pasado una tarde de viernes o sábado en alguna localidad inglesa habrá podido experimentar la estampa curiosa y sorprendente de gente de todas las edades y condiciones dando tumbos de un pub al otro, profiriendo gritos y cánticos que rompen el silencio educado y polite de los días ingleses. Es la máxima expresión del Dr. Jeckyll y Mr Hyde que tan bien supo dibujar Stevenson. La contradicción omnipresente en la cultura británica que Peyró menciona constantemente en este libro.
Pero si abrimos el libro por otra página, tal vez nos encontremos con una cuidada descripción de los distintos títulos nobiliarios británicos, de los duques y los lores a los marqueses y vizcondes, profusamente cumplimentada con anécdotas nobiliarias y con referencias cruzadas a distintos de sus representantes: Lord Salisbury, Lord Nelson, Lady Hamilton, la Reina Madre…
(Seguir llegint a Revista de Letras)

divendres, 13 de febrer del 2015

Crítica de Teenage Dream al Núvol

Teenage Dream. Retrat de l’artista adolescent

 
/ 10.02.2015
El concepte de repetició està fortament arrelat en el subconscient humà. Des del filòsof danèsKierkegaard fins al cantautor català amagat rere La increïble història de Carles Carolina, la repetició ha estat producte d’estudi, de crítiques, de lloances i de menyspreu. La repetició ens acompanya diàriament en les nostres vides. Repetim actes semblants a diari: ens llevem a la mateixa hora, esmorzem els mateixos cereals, ens trobem aturats davant del mateix semàfor camí de la feina…
Teenage dream, de Projecte NISU
Teenage dream, de Projecte NISU
I la repetició és, precisament, la clau de la primera part de l’obra Teenage Dream que NISU Project està presentant aquests dies al Tantarantana. És a través de la repetició d’uns actes absurds i ridículs (la celebració de l’aniversari i l’entrega de regals de la nena adolescent que es va fent gran) que veiem la decadència de la filla i, amb ella, la desesperació dels pares. A través de petits canvis, de reaccions lleugerament diferents, veiem que no tot és tan meravellós com l’habitació ensucradament rosa i els somriures forçats que els pares ens volen fer creure.
Una molt àgil i divertida primera part que ens transporta als millors moments de The Art of Entertainment dels holandesos The Need Company que fa uns anys vam poder gaudir al Teatre Lliure. La sàtira a la farsa de la televisió de masses. A la cursileria d’una vida passada pel sedàs de la factoria Disney. Perquè, no ho oblidem, aquesta obra és una biografia apòcrifa de l’expúber anteriorment coneguda com Hannah Montana que avui dia es fa dir Miley Cirus, la provocació innecessària. Amb una intel·ligent combinació d’allò més vulgar d’aquest personatge (twerking, llengots, robes escadusseres…) i unes reflexions d’alta volada sobre la vida, cites d’en Jacques Brel i somnis recurrents, NISU project ens mostra vivament la realitat d’una adolescència trasbalsada i, amb ella, d’una societat que ha capgirat els seus valors. I ho fan sense pretensions morals ni adoctrinadores, sinó tan sols exposant el fet tal com és. I aquesta és una de les virtuts d’aquesta obra.
(seguir llegint al Núvol)