dissabte, 13 de juny de 2015

Crítica de L'emú

L'EMÚ
(al Festival Píndoles)




Que cony és un emú? Doncs és un ocellot australià gros de veritat, no tant com un estruç, però poc se n'hi falta, a més si te'l mires de cara sembla idiota, —i tu també ho deus semblar, allà plantat mirant la cara d'un emú—, però anem al tema: l'Emú és una de les obres que aquest passat cap de setmana es van veure al Festival Píndoles.
La peça va d'un matrimoni que s'està preparant per sortir, a una festa, a un sopar... ves a saber. Aquestes situacions sempre han sigut perilloses. Ella s'està arreglant, paraula molt delicada perquè es presta a la "gracieta" de "és que estaves espatllada?", tot i el que està espatllat és ell, fet un dropo damunt del llit, mirant la tele... Mal rotllo, en aquestes situacions surt tot el que no hauria de sortir, tot el que està acumulat sota pressió entre els ronyons i el diafragma, o ves a saber si dins el cap. El fet evident és que es comencen a dir de tot, cadascú en un monòleg perillós que no porta enlloc, mentre la tensió va pujant i pujant...
Peça divertida, molt ben escrita per Roger Simeon, que seleccionat les paraules amb cura, amb cura per insultar-se, menysprear-se i dir-se de tot. AnnaSarrabio l'ha dirigit, imprimint-li el to adequat i els intèrprets, Carla Ricart i Xavier Pàmies, s'han pogut lluir. És d'aquestes obres que encaixen a la perfecció en el format mini, doncs un quart d'hora és temps de sobres per dir-se de tot una parella que ja no els queda res per a dir-se.
I l'Emú? Hostitu, és veritat. De fet te la mateixa importància que la pregunta de l'obra de Ionesco: "i la cantant calva?"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada