dimecres, 26 de novembre del 2014

Canciones de amor a quemarropa - Revista de Letras

¡OH, AMIGOS MÍOS!

21 noviembre 2014CríticasPortada
Nickolas Butler | Foto: St. Martins Press
Nickolas Butler | Foto: St. Martins Press
Cuando Derrida se propuso analizar la amistad, partió de la frase aristotélica que decía: “¡Oh, amigos míos, no hay ningún amigo!” y, a raíz de ella, deconstruyó nuestra noción de amistad. Cuando Nickolas Butler se propone analizar el mismo concepto, en Canciones de amor a quemarropa, lo hace a partir de la desestructuración vital que conlleva el paso del tiempo. Las personas cambian, los amigos menguan y llega un momento que uno se plantea cuánto falta para que aquellos que un día fueron tus amigos (primordialmente por motivos geográficos) pasen a ser meros conocidos con quienes intercambiar algún incómodo saludo de cortesía.
“Qué curioso, me dije entonces, lo mucho en común que tenían nuestras vidas y lo poco que se parecían, aunque los dos veníamos del mismo rinconcito del planeta”.
Libros del Asteroide
Libros del Asteroide
Cuatro amigos. Cuatro vidas distintas. ¿Alguna más válida que la otra? Probablemente no. Pero, sin embargo, la de la estrella del rock (libremente basada en la figura de Justin Vernon, cantante de Bon Iver y amigo de la infancia del autor) parece ser la que más nos atrae, la que más seduce a los protagonistas. Se preguntan cómo debe ser su vida tan distinta a las suyas; cómo debe ser viajar por todo el mundo; cómo deber ser tener esas mujeres tan impresionantes a su lado (“me pregunté qué sentiría uno al tocar el cuerpo de esa mujer, al estar con alguien tan bello”); cómo, en definitiva, debe sentir poder huir del pueblo. Un pueblo que encadena silenciosamente a sus habitantes, que los encandila y los oprime a partes iguales, que alarga sus tentáculos para reclamarlos de vuelta a su lado porque, a parte de Henry, todos los demás, en algún momento u otro, han intentado vanamente escapar de él. El mundo exterior que han encontrado les ha devuelto heridos y débiles de vuelta a sus raíces.
En esta novela coral al estilo de Libertad de Jonathan Franzen o La maravillosa vida breve de Óscar Wao, de Junot Díaz, Butler concede cada capítulo a un personaje distinto para que muestre su realidad desde su propio punto de vista...
(seguir llegint a Revista de Letras)

dijous, 20 de novembre del 2014

La protesta de Václav Havel / El Núvol

La protesta de Václav Havel

 
/ 18.11.2014
Qualsevol excusa és bona per veure el Pere Arquillué i el Joan Carreras compartint escenari. Si hi afegim un text inèdit de Václav Havel i el rerefons del festival de filosofia Barcelona Pensa amb la complicitat de la Sala Beckett, l’excusa esdevé gairebé una oportunitat de luxe.
El dramaturg i polític Václav Havel (1936-2011)
El dramaturg i polític Václav Havel (1936-2011)
Amb La protesta, Havel s’endinsa en els dilemes morals d’Stanêk, un personatge mediàtic que recorre a la retòrica més sofista per assolir els seus objectius. Atrapat davant la disjuntiva de comprometre la seva situació privilegiada davant el règim autoritari de l’antiga Txecoslovàquia, o de reclamar públicament l’alliberament del seu gendre (i futur pare del seu nét), un cantautor empresonat per les seves idees dissidents, Stanêk busca l’ajuda de Vanêk, “un dissident de professió”, segons la definició de Jordi Casasampera, traductor del text.
El dilema ètic de l’actuació pel bé propi o pel bé comú. L’actuació per allò que és, o sembla, correcte, envers allò que més ens convé. D’entrada, Stanêk sembla rendir-se a la força del bé comú i sembla estar disposat a actuar en favor del seu gendre malgrat les repercussions personals que això li pugui ocasionar. Però, al llarg de la seva conversa amb Vanêk, Stanêk canvia d’opinió. Amb un discurs enganyós, ple de trampes lògiques i fal·làcies incoherents, s’enfronta al conflicte d’allò que és subjectivament bo per ell (ajudar al gendre) i allò que és objectivament bo per ell (no ajudar-lo). I, com que tothom sap que cal escollir allò objectiu davant allò subjectiu tal i com la ciència no es cansa de mostrar-nos intentant reduir l’ésser humà a un autòmata d’objectivitat sense sentiments, Stanêk opta per no ajudar al gendre.
Autoconvençut pels seus arguments, enganyat per la seva retòrica fictícia, per l’engany de la pretesa objectivitat i ignorant que, de fet, l’objectivitat no existeix sinó que només hi ha graus de subjectivitat… Stanêk vol fer creure a Vanêk i, potser fins i tot a ell mateix, que actua objectivament. És a dir, que no hi ha retret possible a la seva actuació egoista perquè la realitza pel bé comú i no pel propi.
Aquesta és la gràcia del text de Havel, plagat de silencis carregats de significat que Arquillué i Carreras marquen minuciosament. Aquest és el joc lingüístic que proposa la traducció de Jordi Casasampera. Aquest és l’engany de la paraula adulterada que ens està perseguint des dels grecs i que avui trobem en totes les tertúlies dels mitjans. I que ens perseguirà mentre hi hagi gent crèdula disposada a caure al parany.
(article publicat a El Núvol)

divendres, 7 de novembre del 2014

Per un teatre ebri - Nova entrada a El Núvol

Per un teatre ebri

 
/ 6.11.2014
Paco Zarzoso fa anys que està predicant la idea del Teatro Ebrio, un teatre que neix i es desenvolupa a través de la idea de l’ebrietat. Una ebrietat que no té per què ser necessàriament etílica (tot i que ajuda, com demostren les sessions de degustació de vi en què es converteixen les seves classes). Una ebrietat interna, unes passions a flor de pell que van pujant d’intensitat fins que es produeix l’explosió inevitable. AmbAbsentee (potser el nom és el pitjor de l’obra), Denise Duncan i La Pulpe Teatroproposen una experiència semblant.
La Pulpe Teatro  porta 'Absentee' al Tantarantana
La Pulpe Teatro porta ‘Absentee’ al Tantarantana
La tensió i la incomoditat entre dos germans completament oposats va en augment gràcies a la contribució del J&B que beuen a glops. En Lluc és un perdedor per antonomàsia. Incapaç de mantenir la feina, de pagar els deutes que es van ampliant en el bar, sobreviu tancat a casa seva, allunyat del món i de la realitat entre retrets i angoixes. Per la seva banda, en Pau és el fill modèlic, el fill que tot ho fa bé, amb bona feina, diners, estabilitat i parella que des de petit ha destacat per la seva bondat i la seva amabilitat i que, arribat el moment, es féu càrrec del pare moribund que no acabava de morir mai i que ja és incapaç de recordar qui és aquesta persona que li canvia els bolquers. Dues maneres diferents de viure la vida, o dues fortunes contraposades que el destí ha volgut que estiguin entrelligades per una qüestió genètica i poca cosa més. Són germans, però tal i com afirma en Lluc, realment no es coneixen. Són dos desconeguts que comparteixen uns pares i un passat. Res més. Però, tal i com va demostrar Tennessee Williams en més d’una ocasió amb els seus drames familiars, això ja és massa. Les famílies,  amb totes les seves discussions i discrepàncies, estan forçades a entendre’s o, si més no, a retrobar-se i continuar les trifulgues. I aquest, és precisament, el camí que sembla prendre Absentee, entre les baralles i les discussions, els germans viuen moments de melangia del passat comú. Recorden anècdotes agredolces de la infantesa en les quals en Pau sempre sobresortia mentre en Lluc quedava arraconat, però ja no ho fan amb la mateixa fredor ni la mateixa ràbia que al principi. El J&B ha començat a fer efecte i la seva conversa esdevé més sincera i, sobretot, seguida. Després de molts anys sense parlar, per fi conversen, confrontant les seves diferències i preguntant-se què significa realment ser germans.
(seguir llegint a El núvol)

diumenge, 2 de novembre del 2014

Marcel·lí Antúnez, curs de sistematúrgia - Article publicat a El Núvol

Marcel·lí Antúnez. Curs de sistematúrgia

 
/ 30.10.2014
Amb el subtítol “Dramatúrgies híbrides, transversals i tecnològiques. I les seves claus per a l’escena”, el curs de Marcel·lí Antúnez a la pomposa seu de l’SGAE de Barcelona (menys pomposa que la de Madrid, per cert), va reunir una vintena de curiosos, dramaturgs, artistes conceptuals, fans de la Fura dels Baus… i les paraules d’Antúnez no van decebre
Marcel·lí Antúnez  |  Foto de Jordi Vernis
Marcel·lí Antúnez | Foto de Jordi Vernis
Començant per la seva etapa a la Fura dels Baus, explicant els seus inicis, els seus propòsits, les seves il·lusions, èxits i fracassos, ens va dibuixar una realitat social que reclamava ser sotregada. Un moment històric endormiscat que reclamava ser despertat a cops, amb crits, amb sang i fetge. Per descomptat que els seus espectacles provocaven controvèrsia (“moltes vegades començàvem amb 300 persones i potser al final n’hi havia menys de la meitat”“hi havia gent que venia carregada amb tomàquets per tirar-nos”, afirma Antúnez) però eren necessaris per trencar l’aburgesament social imperant. Clar que es tracta d’un acte trampós perquè els seus espectacles estaven fortament subvencionats, precisament, per aquesta burgesia, i els obligaven a fer accions a centres públics com l’Institut Cervantes on els abrics de pell de les assistents no encaixaven molt bé el diluvi de líquids que van rebre, però afortunadament la seva aproximació al teatre era diferent de la convencional. Antúnez explica com la història rere les primeres obres de La Fura es basava, principalment, en les emocions, en expressar alguna idea a través d’experiències, sentiments. Així com en un concert, la gent s’emociona a través de la música sense que hi hagi necessàriament un fil connector concret entre les cançons, els espectacles primerencs de la Fura buscaven aquesta recreació d’emocions, empatia amb el públic, estimulació, xoc i provocació.
Després ve la creació solitària, l’esforç per seguir endavant i fer allò que la col·lectivitat no et deixava fer. Antúnez s’endinsa plenament en el món de la tecnologia i converteix els seus espectacles en festes robòtiques plenes d’entriquells automatitzats i estris maniobrables. Però no n’hi ha prou, en la seva recerca constant per la màxima interactivitat, idea robots vestibles que es converteixen en una segona pell de l’actor: els primerament anomenats softbots i recentment rebatejats comdresskeleton perquè, com indicava Antúnez, cal batejar tot allò que fas perquè si no atribueixes nom a les coses, sembla que no existeixin.
(Segueix llegint l'article sencer a El Núvol)