Crítica de Teenage Dream al Núvol

Teenage Dream. Retrat de l’artista adolescent

Roger Simeon. Barcelona.

 

/ 10.02.2015

El concepte de repetició està fortament arrelat en el subconscient humà. Des del filòsof danèsKierkegaard fins al cantautor català amagat rere La increïble història de Carles Carolina, la repetició ha estat producte d’estudi, de crítiques, de lloances i de menyspreu. La repetició ens acompanya diàriament en les nostres vides. Repetim actes semblants a diari: ens llevem a la mateixa hora, esmorzem els mateixos cereals, ens trobem aturats davant del mateix semàfor camí de la feina…

Teenage dream, de Projecte NISU

I la repetició és, precisament, la clau de la primera part de l’obra Teenage Dream que NISU Project està presentant aquests dies al Tantarantana. És a través de la repetició d’uns actes absurds i ridículs (la celebració de l’aniversari i l’entrega de regals de la nena adolescent que es va fent gran) que veiem la decadència de la filla i, amb ella, la desesperació dels pares. A través de petits canvis, de reaccions lleugerament diferents, veiem que no tot és tan meravellós com l’habitació ensucradament rosa i els somriures forçats que els pares ens volen fer creure.

Una molt àgil i divertida primera part que ens transporta als millors moments de The Art of Entertainment dels holandesos The Need Company que fa uns anys vam poder gaudir al Teatre Lliure. La sàtira a la farsa de la televisió de masses. A la cursileria d’una vida passada pel sedàs de la factoria Disney. Perquè, no ho oblidem, aquesta obra és una biografia apòcrifa de l’expúber anteriorment coneguda com Hannah Montana que avui dia es fa dir Miley Cirus, la provocació innecessària. Amb una intel·ligent combinació d’allò més vulgar d’aquest personatge (twerking, llengots, robes escadusseres…) i unes reflexions d’alta volada sobre la vida, cites d’en Jacques Brel i somnis recurrents, NISU project ens mostra vivament la realitat d’una adolescència trasbalsada i, amb ella, d’una societat que ha capgirat els seus valors. I ho fan sense pretensions morals ni adoctrinadores, sinó tan sols exposant el fet tal com és. I aquesta és una de les virtuts d’aquesta obra.

(seguir llegint al Núvol)

Per un teatre ebri - Nova entrada a El Núvol

Per un teatre ebri

Roger Simeon. Barcelona.

 

/ 6.11.2014

Paco Zarzoso fa anys que està predicant la idea del Teatro Ebrio, un teatre que neix i es desenvolupa a través de la idea de l’ebrietat. Una ebrietat que no té per què ser necessàriament etílica (tot i que ajuda, com demostren les sessions de degustació de vi en què es converteixen les seves classes). Una ebrietat interna, unes passions a flor de pell que van pujant d’intensitat fins que es produeix l’explosió inevitable. AmbAbsentee (potser el nom és el pitjor de l’obra), Denise Duncan i La Pulpe Teatroproposen una experiència semblant.

La Pulpe Teatro porta ‘Absentee’ al Tantarantana

La tensió i la incomoditat entre dos germans completament oposats va en augment gràcies a la contribució del J&B que beuen a glops. En Lluc és un perdedor per antonomàsia. Incapaç de mantenir la feina, de pagar els deutes que es van ampliant en el bar, sobreviu tancat a casa seva, allunyat del món i de la realitat entre retrets i angoixes. Per la seva banda, en Pau és el fill modèlic, el fill que tot ho fa bé, amb bona feina, diners, estabilitat i parella que des de petit ha destacat per la seva bondat i la seva amabilitat i que, arribat el moment, es féu càrrec del pare moribund que no acabava de morir mai i que ja és incapaç de recordar qui és aquesta persona que li canvia els bolquers. Dues maneres diferents de viure la vida, o dues fortunes contraposades que el destí ha volgut que estiguin entrelligades per una qüestió genètica i poca cosa més. Són germans, però tal i com afirma en Lluc, realment no es coneixen. Són dos desconeguts que comparteixen uns pares i un passat. Res més. Però, tal i com va demostrar Tennessee Williams en més d’una ocasió amb els seus drames familiars, això ja és massa. Les famílies,  amb totes les seves discussions i discrepàncies, estan forçades a entendre’s o, si més no, a retrobar-se i continuar les trifulgues. I aquest, és precisament, el camí que sembla prendre Absentee, entre les baralles i les discussions, els germans viuen moments de melangia del passat comú. Recorden anècdotes agredolces de la infantesa en les quals en Pau sempre sobresortia mentre en Lluc quedava arraconat, però ja no ho fan amb la mateixa fredor ni la mateixa ràbia que al principi. El J&B ha començat a fer efecte i la seva conversa esdevé més sincera i, sobretot, seguida. Després de molts anys sense parlar, per fi conversen, confrontant les seves diferències i preguntant-se què significa realment ser germans.

(seguir llegint a El núvol)