dimarts, 30 de desembre del 2014

Adéu 2014 (i que el 2015 sigui millor)

El canvi d'any és una excusa com qualsevol altra per mirar enrere i fer un repàs d'allò que hem fet. Adonar-nos dels encerts i dels errors de les nostres accions. Aprendre i millorar. Alegrar-nos i seguir endavant.
Aquest resum del meu any no pretén ser res més que això. Un mirar enrere d'allò assolit que permetrà veure tot allò que encara falta per assolir.


ESTRENES TEATRALS 

L'urna - Sala Beckett (Barcelona) Febrer 2014
Angeleta & Etelvina - Arcola Theatre (Londres) Març 2014
Los Columpios - Iati Theater (Nova York) Maig 2014
Il·lusions - Sala Beckett (Barcelona) Juny 2014


PREMIS i RECONEIXEMENTS

Finalista del II Premi Can Jeroni de Narrativa Breu
Menció Especial als Premios Otoño Villa de Chiva de teatre


PUBLICACIONS

El fin de la vida contemplativa - Revista de Letras
Un cuadro de desengaños - Revista de Letras
Diario de un hombre engañado - Revista de Letras
Soley-Beltran: Cuerpo de letras - Revista de Letras
El Clan de los Benasperi - Revista de Letras
Marcel·lí Antúnez, Sistematúrgia - Núvol
Per un teatre ebri - Núvol
La protesta, de Václav Havel - Núvol
II Certamen de Narrativa breu Can Jeroni - Edicions Aïllades
¡Oh, amigos míos! - Revista de Letras
Prendre partit - Núvol
Eduard II - Núvol


BLOGS i INTERNET

Creació de rogersimeon.com el lloc web amb informació detallada sobre les meves activitats teatrals i literàries.

Creació de Roger's Books - 36 entrades sobre llibres de Richard Ford, Samuel Beckett, Jack Kerouac, Michel Houellebecq, Nickolas Butler, Junot Díaz, Jonathan Franzen, Jeffrey Eugenides, James Joyce, Richard Yates, Tennessee Williams entre d'altres.

89 fitxes de lectura publicades i èxit de visites mes rere mes. Nou format del blog i ben aviat millora gràfica.

23 noves obres teatrals comentades al blog Moments de Teatre, des de la versió d'Eduard II dels Parking Shakespeare, fins a Sigue la tormenta de Tranvía teatro, passant per Terra Baixa i Lluís Homar, Kyla, Liceistas i Cruzados, Prendre Partit o Seuls.

Re-activació de Music and Words and More. Blog musical amb crítiques d'àlbums, comentaris sobre la música en general i una secció amb la cançó del dia.


PRIMERS ESBOSSOS DE TEXTS

Teatre
Bugaderies Iqbal
Entropia
El claustre (nom temporal)
Captius

Novel·la
Another Yellow Tracksuit

dimecres, 24 de desembre del 2014

Eduard II de Parking Shakespeare

Eduard II, un text atemporal

 
/ 23.12.2014
Parquing Shakespeare porta l’obra de Christopher Marlowe al Teatre Tantarantana en motiu de la celebració dels 450 anys del naixement de l’autor. Una molt bona excusa per recuperar un text d’aquesta categoria.
Eduard II Parking Shakespeare. © Xavi Gil
Eduard II de Parking Shakespeare i Roberto Romei  © Xavi Gil
Eduard II, que tal i com afirma la companyia, “només s’ha vist a Catalunya a partir de l’adaptació que en va fer Bertolt Brecht”, és una obra sobre l’absurditat del poder. L’any 1978, Lluís Pasqual en va estrenar una versió al Teatre Lliure i ja mostrava la importància de la lluita pel poder acompanyada dels confilictes humans. Ara, Parking Shakespeare, retraten a la perfecció les pugnes d’en Mortimer i en Lancaster per defenestrar el favorit del rei, aquest Gaveston de baixa categoria que s’atreveix a asseure’s al costat del monarca. Es tracta de la lluita de classes, de la inacceptabilitat, als ulls dels senyors, que un plebeu estigui al seu mateix nivell. És una qüestió de categories i no accepten que ningú estigui més amunt d’allà on es mereix per naixement. Es tracta de la moral de l’esclau i del senyor de Nietzsche en la qual cadascú ha d’acceptar el seu paper social i no aspirar inútilment a canviar de categoria. Aquesta lluita per l’ascens només pot provocar conflictes i batalles. I això és exactament el què passa en aquesta obra. En un principi, els nobles s’alien amb l’església per desterrar a Gaveston però després, guiats (i en el cas de Mortimer, seduïts) per les paraules de la reina, s’adonen que Gaveston a l’estranger no farà més que augmentar les seves forces fins al punt d’arribar a ser indestructible i decideixen que el millor és fer-lo tornar per vèncer-lo abans no sigui massa tard.
La traducció d’en Marc Rosich permet gaudir de les paraules de Marlowe en un estat de semi-puresa però sense caure en la feixugor de la llengua antiga. La molt bona feina de tots els actors (fins a 8 damunt l’escenari i cap d’ells de qualitat inferior) permet gaudir aquesta història de lluites pel poder, d’enganys i traicions, d’amors extra-matrimonials i aliances perilloses.
(seguir llegint a Núvol)

dilluns, 15 de desembre del 2014

Prendre Partit - Nova publicació al Núvol


Un tête a tête entre Josep Maria Pou i Andrés Herrera

 
/ 12.12.2014

Des d’aquest dijous i fins el mes de febrer Josep Maria Pou encarna al director d’orquestra Wilhelm Furtwängler a l’espectacle Prendre partit, un text de Ronald Harwood que reflexiona sobre la confrontació entre art i política, cultura i poder. Roger Simeon l’ha vist al Teatre Goya i en parla a Núvol. 
Andrés Herrera i Josep Maria Pou a Prendre partit © David Ruano
Andrés Herrera i Josep Maria Pou a Prendre partit © David Ruano
El passat resulta difícil de desxifrar, les intencions humanes encara més. Ambientada en el Tribunal de Desnazificació de Berlin del 1946, l’obra de Ronald Harwood ens ho demostra clarament. La integritat de Wilhelm Furtwängler, “el director d’orquestra més destacat de la seva generació” és qüestionada per la seva decisió de no abandonar l’Alemanya nazi. Un militar insistent, el Major Arnold (representat amb alts i baixos per Andrés Herrera), vol demostrar la seva culpabilitat i farà tot el que convingui per aconseguir-ho. Tancat en una mig ensorrada oficina, conviu amb els malsons recurrents del passat i lluita per pal·liar el seu dolor condemnant al director d’orquestra. Però com es pot acusar a algú d’allò que no sabem del cert que ha fet? En quina mena de jocs maquiavèl·lics ha de caure una persona per justificar allò que només ell creu ser cert?
En un estira-i-arronsa amb Furtwängler (un Josep Maria Pou en la seva línia d’excel·lència), s’entrelluquen dubtes vitals que van més enllà del nazisme. Es planteja el dilema entre la cultura i el poder. La relació tan estreta que mantenen i l’odi que es preserven. El major Arnold, ex-venedor de pòlisses, home de peus a terra i de realitats palpables, és incapaç d’entendre el valor de la cultura o, en aquest cas, de la música. Per ell, el tema estava molt clar: amb l’arribada de Hitler al poder, el més sensat era fugir d’Alemanya. Tot aquell que es quedava i li reia les gràcies, és sospitós de ser pro-nazi.
(Segueix llegint l'article a El Núvol)