dissabte, 18 d’octubre del 2014

El clan de los Benasperi - Nova entrada a Revista de Letras

EL CLAN DE LOS BENASPERI

16 octubre 2014Portada
Jon López de Viñaspre | Foto de Meritzell Paluzie
Jon López de Viñaspre | Foto de Meritzell Paluzie
La sociedad líquida de Baumgarten y las teorías del decrecimiento de Serge Latouche resuenan en estos relatos nómadas de López de Viñaspre. Unos cuentos que muestran como el tiempo y las necesidades creadas nos encadenan a un modo de vida concreto que nos retiene y nos aliena. Cristina Montiel, en el prólogo, afirma que la sociedad dibujada en estos relatos, que no es otra que nuestra sociedad,
“representa la esclavitud física ligada al trabajo en forma de tiempo y la esclavitud mental como hipocresía y falsedad en forma de necesidades creadas y complejas.”
Palamedes Editorial
Palamedes Editorial
El primer relato, La leyenda de Inverglass, muestra la vacuidad e ingenuidad de un pueblo pesquero amarrado al pasado donde la autoridad la siguen imponiendo el alcalde y el párroco. Un pueblo que despierta trastornado por la aparición de una ballena gigante azorada en la playa. Igual que algunos de los mejores libros deSaramago (Ensayo sobre la cegueraLa caverna o Ensayo sobre la lucidez), se plantea “qué pasaría si…” ¿y qué puede haber más sorprendente que una ballena de 25 metros y 60 toneladas? Pues la estupidez humana, las supersticiones, las tradiciones y los valores arcaicos.
El segundo relato, Kantuta, muestra un personaje aquejado de lo que Vila-Matas bautizó con el nombre de “el mal de Montano”: un enfermo de la literatura. Muestra el conflicto entre cultura y civilización, pero también, entre racionalidad e instinto. Los libros, representantes de la cultura, liberan a Kantuta de una civilización que detesta pero, al mismo tiempo, le roban la fuerza y la salud. La duda que plantea López de Viñaspre ...
(podeu llegir la crítica sencera a Revista de Letras)

dilluns, 6 d’octubre del 2014

Política


A         No va bé.

B         Com diu?

A         El rellotge… no va bé…

B         Com?

A         El rellotge…

B         Ah, el rellotge… no… no l’estava mirant…

A         No, ja ho sé. Només li ho deia per si l’arribava a mirar… en aquesta casa no ens agraden les confusions. De fet, detestem les confusions. Vostè no? Les confusions són l’origen del 60… no! del 70% dels problemes de la humanitat! Sí! No em miri així. Ja sé que sembla una xifra molt elevada, exagerada fins i tot… però és així… les estadístiques no enganyen.

A         No sempre…

B         Com diu?

A         Hi ha vegades… hi ha vegades que les estadístiques enganyen… no ha sentit què ha passat en les darreres primàries de…

B         Sí, sí… no cal parlar de política, ara! Ostres, no hi ha res pitjor que parlar de política amb l’estómac buit, no li sembla? A mi sempre se m’acaba fent un nus a l’estómac i ja està! Ja no tinc ni esma de sopar. Millor que no parlem de política…

A         Sí, millor.

[Silenci]

B         Tot i que crec que no ens enfadaríem pas…

A         Com diu?

B         Vostè i jo… crec que encara que parléssim de política… no ens enfadaríem pas…

A         I per què ho creu això?

B         No ho sé… sembla una persona molt moderada i respectuosa, de les que encara que pensés diferentment a com ho faig jo, no em duria la contrària.

A         Em sembla que em té en massa estima…

B         Potser vostè s’hi té en poca.

A         Ho dubto.

B         Així vol dir que creu que ens barallaríem per política?

A         Doncs sí, no ho descarto.

B         Doncs així fem bé d’evitar el tema.

A         Sí. Sembla l’opció més encertada.

B         No voldria discotir-me amb vostè.

A         No, ni jo amb vostè.

B         [Allargant la mà] Acordat, doncs?

A         [Responent-li l’encaixada] Sí.

B         Perfecte… [pausa] no costa tant ser civilitzat.

A         No…

B         Parlant la gent s’entén…

A         Sí…

B         Tot i que parlant també s’entra en conflicte…

A         També…

B         Però vostè sembla una persona civilitzada amb qui es pot parlar sense haver d’entrar mai en conflicte…

A         Bé, mai mai… això voldria dir que no tinc ap mena de convicció, no li sembla?

B         Bé, depèn de com s’ho miri…

A         Que no tinc sang a les venes…

B         Potser jo no ho diria així, però…

A         Que sóc un pusil·lànime…

B         Ah! Pusil·lànime! Quina paraula més bonica, no ho troba? És la quintessència del nostre idioma: doble “s”

A            Pusil·lànime només té una “s”…

B            [Sense escoltar-lo]… “l” geminada, accent obert a la “a”, la vocal neutra… pusil·lànime! Quina paraula! Pu-sil-là-ni-me…

A         Se n’adona que m’està insultant?

B         Al contrari! Li estic otorgant la raó.

A         La raó?

B         Sí. Vostè tenia la sospita que l’estava titllant de pusil·lànime… ah! Gran paraula! I jo li ho he confirmat.

A         Doncs no s’ofengui, senyor, però considero que és vostè un mal educat que no sap tractar com es mereixen els seus convidats… adéu siau [i marxa]

B         Adéu siau, senyor. Quan torni a venir, li prometo que em limitaré a parlar del temps.