dissabte, 29 de desembre del 2012

El 2012 mes a mes

GENER:
Primer assaig de "El penya-segat". Una obra d'arrels beckettianes que vam començar a treballar en un indret privilegiat constatant que l'espai modifica l'acció.

FEBRER:
Estrena de "Economia fàcil: entrevista al senyor Rocamora" a la zona postdata del Teatre Clavé. Una reflexió sobre l'origen de la present crisi econòmica.

MARÇ:
Tu i Jo programada a Porta4. Després de gairebé un any de la seva estrena, Tu i Jo retornava al barri de Gràcia, a Porta4, per tercer mes.

ABRIL:
Publicació de "El cuerpo expuesto" a Artezblai, la meva crítica de "Retrospectiva" de Xavier Le Roy representada a la Fundació Tàpies.

MAIG: 
Tu i Jo a la Caseta de la Coma de Burg. La possibilitat de representar Tu i Jo en un espai diferent on tot és possible, en un poble de 20 habitants i que vinguin 21 persones a veure'ns...

JUNY: 
Estrena de You and Me a Londres. Dues representacions de You and Me al Rich Mix del barri londinenc de Shoreditch i totes dues amb les entrades pràcticament exhaurides.

"El casament" obra finalista del premi de Teatre Breu Inicia't de Badalona.

JULIOL: 
Escrivint "Obsessió."

AGOST:
Madrid i reescrivint parts de Els Convidats de cara a la seva estrena.

SETEMBRE: 
Representació de "Economia fàcil: entrevista al senyor Rocamora" a Girona dintre la mostra d'art Domèstica.

OCTUBRE:
Tu i Jo a l'Espai Ridaura de Santa Cristina d'Aro.

Comencen els assajos de Avui és gairebé mai, obra de Pako Márquez per la qual n'estic fent la dramatúrgia.

NOVEMBRE:
Estrena de "Els Convidats" al Teatre Clavé. Una proposta teatral poc convencional que cerca mostrar els problemes de comunicació actuals a través del diàleg interromput i la dansa.

Comença el procés de (possible) publicació de la novel·la "Oblidant la Cristina".

DESEMBRE: 
Guanyador del Premio de teatro mínimo Dramaturgo José Moreno Arenas amb l'obra "Conversación 24".

You and Me a Catalunya Ràdio arran de les representacions fetes al Greenwich Theatre.

Primeres reunions del projecte de creació d'un curtmetratge basat en un conte de Pere Calders.

divendres, 21 de desembre del 2012

Premi "Dramaturgo José Moreno Arenas"


"El Jurado del premio de teatro “Dramaturgo José Moreno Arenas” acaba de hacer público el fallo del Jurado correspondiente a su cuarta edición. Un premio que en esta ocasión ha recaído en la obra “Amina”, en la especialidad de teatro Breve y en la obra “Conversación 24” en su versión de teatro Mínimo. A esta cuarta edición se han presentado un total de  35 obras procedentes de España y varios países del centro y sur de América.

Carmen Pombero León, con la obra “Amina”, se ha hecho con el primer premio de la IV Edición del Certamen de Teatro “Dramaturgo José Moreno Arenas”, en su modalidad de teatro Breve. Pombero León es una conocida dramaturga sevillana, directora de teatro, productora y guionista de series como “Hospital Central”, “Sin Tetas no hay Paraíso”, “La Duquesa”, “Paquirri”, etc. Asesora de la consejería de Cultura e incluida en el catálogo de autores contemporáneos más relevantes del país en la cátedra de honor a Miguel Delibes del Graduate Center de la universidad de Nueva York y la universidad de Valladolid. A esta sevillana le ha acompañado el periodista, escritor y dramaturgo catalán, Roger Simeon Freixas, que con la obra “Conversación 24”, ha sido la ganadora del Certamen en su modalidad de teatro Mínimo.

El Certamen, al igual que años anteriores, ha contado con dos accésit para ambas modalidades: en la modalidad de Teatro Breve estos premios han sido para la obra “La bañera”, de la escritora argentina, Yamina Edith Labollita y “La vida loca”, del conocido escritor, César López Llera, ganador de premios tan importantes como el “Lope de Vega”. Por otra parte, y en la especialidad de teatro mínimo los accésit han sido para las obras “Madame Ho Lee”, del autor  valenciano, Orland Verdú y “El móvil del muerto”, de la conocida escritora, también valenciana, Antonia Bueno.

Para el catedrático de Teoría de la Literatura de la universidad de Granada, Antonio Sánchez Trigueros, y miembro del Jurado, los textos presentados en esta cuarta edición han destacado por su interés literario y su consistencia en la construcción de las obras. Sánchez Trigueros ha destaco, además, la forma empleada y los temas tratamos en las obras, que hacen descubrir nuevos caminos para el teatro, el lenguaje empleado y una nueva forma, original, de reflexionar sobre el lenguaje..."

font: Portal de cultura de l'ajuntament de Albolote

dimarts, 18 de desembre del 2012

Entrevista Oblidant la Cristina


publicada al web de La Comarcal Edicions

RogerSimeon Hem parlat amb l’escriptor i periodista Roger Simeon per tal de saber una mica més sobre el seu nou llibre, disponible a través del nostre sistema de micromecenatge. Oblidant la Cristina, és una novel·la punyent que retrata de manera àgil passió i sentiments. El seu autor ens desvetlla en aquesta entrevista algunes de les seves característiques més rellevants.


A quins lectors s’adreça ‘Oblidant la Cristina?

Directament a aquells que més fàcilment es poden identificar amb les protagonistes, és a dir, a persones d’entre 20 i 40 anys. A joves que experimenten, experimentaran casos i situacions semblants. Però també a lectors majors de 40 perquè les experiències narrades, les sensacions de les protagonistes són molt característiques d’una etapa de la vida i, per tant, és probable que ells també les hagin viscudes i les puguin trobar interessants. Encara que només sigui per la nostàlgia del temps passat.

Què el va impulsar a escriure aquesta novel·la?

La voluntat d’explorar nous mitjans narratius. Tot allò que havia escrit fins aquell moment es decantava més cap al costumisme o el modernisme més clàssic, tant temàticament com lèxicament, i em venia de gust provar nous registres. Així, partint d’una primera idea, les relacions humanes en el seu sentit més ampli (l’amistat, l’amor, els enganys, la feina…), va anar creixent la novel·la.

Per què les protagonistes són dones?

Seguint una mica el que comentava abans, per una voluntat de variar. La majoria dels meus personatges havien estat masculins i em venia de gust explorar el món des d’una altra òptica. Vaig decidir donar veu a les protagonistes i elles van anar mostrant les seves personalitats.

Quines influències de la seva experiència dins del món del teatre hi podem trobar al llibre?

Hi ha alguns temes comuns en tota la meva escriptura (existencialisme, llenguatge, dubtes…) però no considero que la meva vessant de dramaturg hagi tingut una forta influència en aquesta novel·la. ‘Oblidant la Cristina és un relat que, potser, s'apropa més fàcilment al cinema, que vol generar imatges visuals i sensacions més cinematogràfiques que teatrals. Tot i això, sóc conscient que tot allò que fem i que vivim ens afecta en major o menor mesura i, per tant, suposo que es podria dir que la preeminència del diàleg, la poca especificitat de les localitzacions, són elements que he importat de les meves obres de teatre al llibre."

Text: Sílvia Tarragó

dimarts, 11 de desembre del 2012

You and Me a Catalunya Ràdio

Després de l'èxit de les funcions de You and Me al Greenwich Theatre, Catalunya Ràdio va entrevistar a Mercè Ribot i Patrícia Rodríguez de Little Soldier Production

 

dilluns, 3 de desembre del 2012

Oblidant la Cristina al Diari Maresme

Roger Simeon retorna a la narrativa



Portada: ‘Oblidant la Cristina’

Després d’un temps dedicat majoritàriament al teatre, escrivint les obres Tu i Jo (estrenada com a You and Me a Londres el juny del 2012) i Els Convidats, produïda pel Teatre Clavé, l’autor torderenc Roger Simeon retorna a la narrativa amb la novel·la Oblidant la Cristina de la mà de La Comarcal Edicions.
Oblidant la Cristina és una novel·la descarada i fresca sobre les relacions humanes, l’amistat, el sexe i la nostra manera d’afrontar la vida. És la història d’una nit compartida per tres amigues on les il·lusions i els desitjos són enderrocats una i altra vegada per la realitat.
Des d’ara, a través d’un procés de micromecenatge, La Comarcal Edicions permet als lectors de Simeon la possibilitat de reservar una còpia del seu exemplar de la novel·la per, un cop assolits els 200 exemplars venuts, rebre l’edició impresa.

Font: Diari Maresme

dimecres, 21 de novembre del 2012

Oblidant la Cristina

Tres amigues, una nit i moltes maneres de viure-la:
 

-   La Laura no vol sortir de casa, és arrossegada per les seves amigues i vol matar el seu dolor amb alcohol i auto-flagelació.
-   La Paula és qui tiba les regnes, qui guia a les altres dues i per això, quan ella perd el rumb, totes la segueixen infern avall.
-   La Berta segueix a la Paula i intenta animar a la Laura, però descobreix que està sola i busca l’amor a cegues.
     -   I la Cristina, més val oblidar-la.

Oblidant la Cristina és un llibre ràpid, directe, cru i malparlat, però també incisiu i reflexiu. El sexe, present en tot el llibre, és el vincle que uneix a les tres amigues i que gestiona la seva relació amb el món. Però quan sexe i amor es barregen, les coses sempre acaben malament.
 
BEN AVIAT!!

dimarts, 13 de novembre del 2012

divendres, 19 d’octubre del 2012

Els convidats al Diari Maresme

‘Els Convidats’, nova estrena de Roger Simeon

‘Els convidats’ | Foto: Xavi Palomera

"Després de l’èxit obtingut amb la seva obra de debut, Tu i Jo, representada a Barcelona, Girona, Vic i Vidreres entre d’altres i adaptada a l’anglès per Little Soldier Production (actualment de gira pel Regne Unit), Roger Simeon ens proposa Els Convidats, una obra sobre els problemes de comunicació de la nostra societat.
Dirigida per Josep Navarro, director del teatre Clavé, i interpretada per Carles Vendrell i Pako Márquez, Els Convidats és la història de dos companys de pis que, malgrat conèixer-se des de fa un munt d’anys, de fer-ne també un bon grapat que conviuen junts, davant l’arribada d’uns convidats inesperats que altera la seva monotonia, descobreixen que, de fet, no es coneixien gens, l’un a l’altre.
Sense abandonar certs elements del teatre de l’absurd, tan presents a ‘Tu i Jo’, Els Convidats s’aferra més fortament a la realitat per tractar conflictes més palpables com la fragilitat de les relacions humanes, la incomprensió i la solitud.
Els Convidats es podrà veure al Teatre Clavé de Tordera el divendres 16 de novembre, a les 10 del vespre, i novament el diumenge 18 de novembre, a les 7 de la tarda."
DIARI MARESME

dilluns, 8 d’octubre del 2012

economia fàcil a Girona

Aquesta és una de les fotos que Manel Bielsa va fer de Economia fàcil: entrevista al senyor Rocamora del passat 15 de setembre al Domèstica de Girona.

Si tot va bé, ben aviat, tornarà el senyor Rocamora...

dilluns, 3 de setembre del 2012

Els convidats

ELS CONVIDATS

Data: 16 novembre 2012 - 18 novembre 2012

Horari: 22h / 19h
Durada: 1 hora
Preu: 12€
Intèrprets: Carles Vendrell i Pako Márquez / Text: Roger Simeon / Direcció: Josep Navarro / Vestuari: Laia Encinas / Fotografia: Xavi Palomera
 
Sinopsi:
L’Ernest i en Miquel fa anys que es coneixen. Van estudiar junts i, en acabar, van decidir compartir pis mentre buscaven una feina i una estabilitat que els permetés viure sols. Sis anys després, continuen junts. Però, de sobte, l’equilibri s’ha trencat. Ara que havien aconseguit adaptar-se a la rutina, que havien establert un sistema de convivència, de sobte una visita inesperada fa que tot es capgiri. Qui són aquests convidats? Com han entrat a casa seva? Com podran seguir vivint a partir d’ara?
Aquest és el punt de partida d’Els convidats, una obra de text obert que enfronta els personatges amb el trencament de la seva rutina, que mostra la fragilitat de les relacions humanes, els greus problemes de comunicació, les mentides, els enganys. Però, sobretot, Els convidats és un exercici d’improvisació, una obra que proposa una situació als actors i els empeny a reaccionar.
Els convidats pot ser una comèdia, un drama, una tragèdia, una burla, tot dependrà dels actors que s’hi enfrontin i del director que la dirigeixi.
De moment, tot és possible…

(més informació al Teatre Clavé)

dilluns, 20 d’agost del 2012

setembre ple

Després de la semi-parada estiuenca, el setembre arriba carregat de bones notícies.

Per una banda, el 15 de setembre, Economia fàcil: entrevista al senyor Rocamora s'estrena a Girona dins del festival Domèstica. Un debat teatralitzat sobre l'economia mundial amb un economista de renom internacional, el senyor Emili Rocamora.

A finals de mes, el dia 29 de setembre, Tu i Jo retorna del seu parèntesis estival amb més força que mai i aterra a l'Espai Ridaura de Santa Cristina d'Aro en el que s'espera que sigui el començament d'una gira per terres gironines.

Entremig, començaran els assaigs de Els convidats, obra produïda pel Teatre Clavé que s'estrenarà abans d'acabar l'any. Una obra que vol mostrar la fragilitat de les relacions humanes, els greus problemes de comunicació que patim i què succeeix quan la nostra còmode monotonia és trencada.
I el treball de dramaturgia de Avui és gairebé mai (data d'estrena, febrer del 2013) i de La Mirada del Poeta (maig 2013)...

I més!

dimarts, 7 d’agost del 2012

El casament, finalista del Premi de Teatre Breu Inicia't

"V Premi Literari de Teatre Breu Inicia’t: Albert López Vivancos de Badalona, amb l’obra Joc d’escriure. Els finalistes han estat Elisenda Guiu i Roger Simeon. El Premi Literari de Teatre Breu Inicia’t consisteix en l’edició de l’obra, a càrrec de l’editorial Pont del Petroli, i es podrà representar total o parcialment, segons les característiques de l’obra, sota l’organització d’Amics del Teatre Zorrilla i amb el suport de l’Ajuntament de Badalona..."

font: ajuntament de Badalona

divendres, 29 de juny del 2012

El casament

El casament, obra finalista del Vè Premi de Teatre Breu Inicia't de Badalona

Una parella es prepara per assistir al casament d'un amic. Un moment d'alegria, de retrobaments amb antics companys, de felicitat i records... però les primeres impressions no sempre són correctes. Tots aquests sentiments sobrepassen a la parella, els aturen tot fent-los qüestionar la seva situació present.

El casament comença cinc minuts abans de sortir de casa i ens mostra els dubtes i les pors d'aquests convidats a un acte social; uns personatges que no saben com enfrontar-se a un món que se'ls escapa de les mans.

dimarts, 19 de juny del 2012

El juego de las vanidades


"Recientemente he asistido (como espectador privilegiado e incluso con derecho a intervención, un derecho al cual renuncié) a una fervorosa discusión sobre el teatro amateur y su gestión.
Responsables teatrales y gestores culturales se encontraron con una dura crítica de un periodista que estaba en desacuerdo con su modelo de gestión. Así lo expresó abiertamente en su cuenta de Twitter. Quizás con voluntad de herir sensibilidades, quizás ignorando el poder del cuchillo digital. Acto seguido, algunos comentarios de terceras personas intentaron suavizar sus críticas, pero el periodista, crítico de profesión (y por lo visto también de nacimiento) no se amedrentó.
Justo lo contrario.
La limitación de los 140 caracteres no supuso un obstáculo para la discusión: los enfretamientos con saña tienden a ser monosilábicos. Y este no fue la excepción..."
 llegeix més a Artezblai

dissabte, 16 de juny del 2012

breu ressenya de You and Me

"A Catalan weekend reúne artistas nacionales e internacionales en los cines Rich Mix

Viernes 1 de junio. 6 de la tarde. Lucía el sol en la capital británica. Mientras el Támesis se preparaba para celebrar The Queen's diamond Jubilee, en el otro extremo de la city, en la cuarta planta del alternativo cine Rich Mix, en pleno corazón del East, el arte pululaba por cada rincón. La organización de Sin Fin Cinema, el colectivo que preparó A catalán weekend, cerraba los últimos detalles, esas pequeñas cosas que hacen que todo se presente bonito. Con Virginia de Pablos a la cabeza, comenzaba este primer ciclo monográfico de identidades españolas en el que han colaborado, entre otros organismos, el Instituto Ramón Llull.

[...]

19.30pm.- Arranca You and me, obra teatral escrita por el dramaturgo Roger Simeon e interpretada por Patricia Rodríguez y Mercé Ribot, donde la comedia, las fantasías y las realidades conmovieron al público. Tras un gran aplauso se cambió de sala para arrancar la Opening Party y ver las proyecciones seleccionadas de cineastas, fotógrafos o artistas, gente con alma que nos cuenta cosas con imágenes y desde su perspectiva personal..."

font: El ibérico.com

dilluns, 11 de juny del 2012

You and Me

crítica de Miquel Valls, publicada a Artezblai

"La compañía Little Soldier Productions o, lo que es lo mismo, Patricia Rodríguez y Mercè Ribot, estrenaron la semana pasada el espectáculo You and me en la sala Rich Mix de Londres. Estaba presente el autor, el catalán Roger Simeon que con esta pieza fue el ganador del último Premi Boira.
Inglaterra es una máquina brutal de crear textos teatrales. La mayoría de los teatros no aceptan que los agentes o autores envíen sus propuestas y, los que sí lo hacen, tienen sus departamentos literarios absolutamente desbordados. Algunos teatros anuncian en sus páginas web que cada año reciben hasta 2.000 obras. Es casi milagroso ver en Londres una producción de carácter profesional de una obra de autor español o catalán. Celebramos que Simeon lo haya conseguido.
You and me es un diálogo entre dos personajes de avanzada edad que se encuentran al final de sus vidas. Son dos hermanas que viven juntas y que ya han hablado de todo y de nada a la vez. La demencia senil, o alguna otra enfermedad mental parecida, les condiciona terriblemente su día a día. Se olvidan de las cosas, se repiten constantemente y envejecen un poco más en cada escena. Como en la vida real, los recuerdos de juventud, las canciones y las fotografías antiguas son de los pocos refugios de lucidez que les quedan.
El espectáculo es una adaptación del texto de Simeon. De hecho, en la obra original no se dice que los personajes sufran enfermedad alguna, simplemente son dos personas que reflexionan en voz alta y de forma desordenada sobre la vida, la muerte, el paso del tiempo, etc. La estructura narrativa de la obra, con muchos puntos de contacto con el surrealismo y el teatro del absurdo, resultó terreno abonado para que la compañía le echara mano. En mi opinión, esta adaptación mejora el texto original, que puede que vaya demasiado de un lado para otro. El tema de la enfermedad le dota de mayor cohesión interna.
Ambas actrices han hecho un trabajo brillante en la caracterización de los personajes. Los gestos, las miradas, la posición corporal, el temblor de las manos... todo es muy realista, parecen unas auténticas abuelas. La excelente iluminación y escenografía, sencilla pero eficaz, ayudan a que el escenario parezca el típico piso antiguo abarrotado de cajas y andróminas acumuladas durante toda una vida. El movimiento escénico está muy bien estudiado, con escenas brillantes como la recreación a cámara rápida del último día de la vida y el entierro de uno de los personajes. A parte de algún momento dramático, la obra es básicamente una comedia agri-dulce, con puntos de humor reforzados por una coreografía ridícula al son de "para hacer bien el amor hay que venir al sur" de Raffaella Carrà, y otros cargados de nostalgia y recuerdos de juventud con la "Estaca" de Lluís Llach, que acaba con una explosión de confetti.
Hace poco, pude ver un espectáculo de Kulunka Teatro sobre el alzheimer, una obra que trata esta problemática con una sensibilidad extrema (interesados ver la columna "se me olvidaron las preguntas"). En esta ocasión, otro colectivo teatral también muy joven aborda un tema parecido en el escenario. Y es que esta lacra nos afecta a todos."

divendres, 8 de juny del 2012

Crítica de You and Me

Review: You and Me
Posted on 05 June 2012 Written by


"Based on the Spanish absurdist drama Tu I Jo by Roger Simeon, Patrícia Rodríguez & Mercè Ribot play a pair of elderly sisters cut off from the world in this trilingual adaptation. By turns wisecracking and tender, dark and silly, loquacious and sullen, their conversations in English, Catalan and Spanish form the beating core of this production. Rodriguez is an incredible actress who inhabits her caregiver role with complexity and a diffident resignation. Ribot, as the younger sister caught in the throes of dementia, segues smoothly between moments of helplessness and unexpected luminescence. Through a combination of studied speech and physical tics – all hunched backs and slow movements – both young actresses convincingly transform into bickering septuagenarians.
The standout sequence, where Rodriguez narrates and simulates her entire death and funeral whilst Ribot supports as pallbearer and the hysterical bereaved, is a compelling masterstroke of physical comedy. It is the best five minutes of the entire production, and manages to humorously encapsulate all the fear, absurdity and pathos of old age, and also to convey the defiance and belligerence of Rodriguez’s character. Other movement sequences, such as when the creaking sisters get up and do a ridiculous dance or set off a shower of confetti, tend to verge on shallow camp and are less successful in delivering anything more than superficial laughs. However, some of the lighter moments, invoking the minutiae of daily life and daily bickers, manage to gently offset the melancholy undertone of the production. Director Bryony Shanahan does a fine job of making both actresses dominate and disrupt the theatrical space, no more than lamps and a circle of boxes, around two armchairs. Sophia Simensky’s set design is functional, nostalgia-tinged and surprisingly clever – a moment of chaos is climatically enacted by a clattering flood of marbles.
The fraught and oftentimes nonsensical interplay between the sisters is handled realistically and affectionately by Simeon’s script, which is warm and well written, although it presents nothing new or unexpected on its themes of aging, death, regret, isolation and reluctant companionship. Instead it chooses to navigate these issues with intelligence and universality, managing to deliver an audience experience that is both bittersweet and satisfying, although lacking novelty. Nonetheless, the new and unexpected is not always necessary and for its purposes, You and Me manages to present aging and a complex sibling relationship in a sensitive and evocative way: delivering on audience expectations and making you engage and empathise fully with the characters. It is a competent and oftentimes hilarious two-hander which is aware of its focus and what it wants to evoke; veering more toward a personal and emotional scope rather than a more cerebral and provocative exploration of lifelong relationships and the debilitating effects of illness. Rodriguez anchors the play as the beleaguered older sister, and her standout performance when she thinks her sister has passed away in her sleep is expertly rendered without resorting to amateur hysterics, her reaction is heartrending and totally believable, going from shock, despair and anguish into something resembling relief.

You and Me played at Rich Mix on 1 and 2 June. For more information on Little Solider Productions see their website."

diumenge, 27 de maig del 2012

Durant uns dies tot sembla girar al voltant de Londres, d'un cap de setmana, d'una obra de teatre... alimentem una mica més aquesta espiral abans no s'apagui amb el vídeo promocional.


dimecres, 16 de maig del 2012

Tu i Jo a Londres

Roger Simeon viatja a Londres amb ‘Tu i Jo’

 
Cartell: 'You and Me'

"Després d’un any llarg de l’estrena de ‘Tu i Jo’ a Vic, l’obra guanyadora del 13è premi Boira de Teatre, escrita per l’autor torderenc Roger Simeon, prepara la seva estrena en versió anglesa, emmarcada dins del Catalan Weekend, una setmana que inclourà música, cinema, debats, gastronomia i cultura catalana. ‘You and Me‘ s’estrenarà el divendres 1 de juny, a les 19.30 h., a l’espai múltiple Rich Mix del barri de Shoreditch de Londres
Produïda per Little Soldier Productions, dirigida per Bryony Shanahan i interpretada per Mercè Ribot i Patricia Rodríguez, aquesta versió anglesa de ‘Tu i Jo’, traduïda pel propi autor és, tal i com indica el pòster i la pàgina web, una versió del text original. En paraules de Roger Simeon, “es tracta d’una relectura de l’obra, adaptant-la a unes circumstàncies i a uns personatges diferents, en aquest cas ambdós femenins, i ambdós estrangers a Londres”. Amb aquesta relectura, l’autor afegeix que “l’obra augmenta la importància dels records, de la llengua, de la identitat”.
‘You and Me’ estarà en cartell a l’espai Rich Mix el divendres 1 i el dissabte 2 de juny i, actualment, l’obra està preparant una gira anglesa de cara a la propera tardor."

dimecres, 2 de maig del 2012

A la revista Artezblai

Aquí podeu llegir la meva crítica de "Retrospectiva" de Xavier Le Roy (Fundació Tàpies) que s'ha publicat a la Revista d'arts escèniques Artezblai:

http://www.artezblai.com/artezblai/roger-simeon.html

dimarts, 17 d’abril del 2012

El naixement de You and Me

Un dia, pels volts de Nadal del 2010, una casualitat va fer que em trobés pel carrer amb la Mercè que havia aprofitat els dies de festa per sortir una mica de Londres i veure la família. Quasi no vam parlar. Però ella va comentar que estava buscant un text per produïr. Jo estava començant a muntar Tu i Jo de cara a l'estrena a Vic pel març següent i aquell mateix vespre li vaig enviar el text per saber-ne la seva opinió.

A partir d'aquí, Tu i Jo va anar mutant fins arribar a ser You and Me. Van aparèixer noves idees, se'm va encarregar la traducció del text a l'anglès i al castellà amb la voluntat de fer un espectacle majoritàriament en anglès però que incorporés elements lingüístics de les dues protagonistes (una catalana i una asturiana), va anar entrant gent nova al projecte, entitats que donaven el seu recolzament...

I ara, aquest juny, un any i mig després d'aquella trobada fortuïta, s'estrena al barri de Shoreditch londinenc.

divendres, 30 de març del 2012

setè assaig de "El penya-segat"

09/03/12 - Can Saleta

Vent
Fulls volant
Dubtes

+ : introducció d’una nova escena
      marcatge de certs moviments i accions

? : quina és la millor manera d’aprendre el text


(a l’ull de l’huracà)
Tal i com unes setmanes abans el fred ens arrecerà a l’interior de Can Saleta, avui és el vent el que ens força a sacrificar el nostre espai natural d’actuació, la gran era frontal, i buscar refugi al peu de la façana.

Reorganitzem la rampa ràpidament, començant a pensar en la maqueta i els esboços presentats per en Pakyto, en la possibilitat d’acabar el penya-segat en un angle diferent del previst.

Fem una passada ràpida, d’escalfament, a La història de l’anglès i, veient que comença a tenir forma, ens aventurem amb la següent escena: El cartell. Una continuació natural de la primera, un endinsament una mica major en els personatges, a les seves reaccions, les seves dinàmiques. Encara els estem coneguent, però ja en podem intuir certes característiques constants, certes reaccions pròpies. Són unes noves amistats que tot just estem començant a freqüentar i que encara ens sorprenen.

Aquesta segona escena comença amb un joc semblant a l’anterior, però de sobte es produeix un gir i les relacions de poder establertes entre els dos personatges es capgiren. Això és el que volem mostrar verbalment, però també visual recoltzant-nos amb la rampa. Per això marquem certs moviments, certes pujades i baixades de la rampa, encreuaments dels personatges… però tot plegat s’acaba encarcarant. Caiem en l’encasillament i els personatges esdevenen més preocupats de saber on han d’anar al final de la rèplica que no pas de ser ells mateixos i moure’s naturalment per l’espai. Així ens ho fa veure, encertadament, en Pakyto.
Aquesta és una obra primordialment de text. Les accions han d’acompanyar al text. No a l’inrevés. Per tant, fins que el text no estigui ben assimilat, fins que les rèpliques no hagin sigut interioritzades, el treball personal de cada actor dut a terme…, el pautament dels diferents moviments resultarà artificial. Ara ho veiem. El problema, però, és com aprendre el text? Fer-ho damunt l’escenari alhora que s’assaja? Dedicar-hi nits d’insomni a casa memoritzant paràgrafs? Aquí és on entra la formació de cadascú. Aquí és on les diferents escoles actorals es deixen veure. Aquí és on jo m’aparto i deixo llibertat d’acció: no crec que cap de les possibles maneres de fer-ho sigui la correcta, sinó que cadascú ha de trobar la seva.

En el proper assaig veurem els fruits d’aquesta recerca personal.

divendres, 9 de març del 2012

sisè assaig de "El penya-segat"

03/03/12 - Can Saleta

Recordar
Reorganitzar
Redistribuir

+ : canvis escènics importants que permeten més mobilitat i 
    interacció entre els personatges
    Divisió de l’obra en 7 escenes
    Poliment de diàlegs.


(el retorn a El penya-segat)
Dues setmanes sense assaig donen per molt. La lectura quasi-malaltissa de tractats i manuals de direcció permeten organitzar millor els assajos, planificar les accions, concebre l’obra com a un producte global, com un conjunt d’accions, diàlegs, paisatges, silencis, llums, sons… Avui, després de dues setmanes, de rellegir el text, de fragmentar-lo en escenes, de marcar-ne les accions i els diferents girs interns (argumentals o de caràcter), retornem a El penya-segat. I ho fem amb canvis.
El primer afecta directament a l’escenografia: el camí que condueix al penya-segat ha de ser inclinat, ha de fer pujada. Busquem objectes que ens permetin crear la il·lusió de rampa i construïm una petita elevació que ens força a ampliar l’escenari però, també, a reconsiderar els moviments assajats. No és el mateix caminar en un escenari pla que en un d’inclinat. I aviat descobrim que no és només físicament, sinó també ideològicament, que apareixen les diferències: el pes de la nostra cultura ens empeny a veure a aquells situats per damunt dels altres com a superiors jeràrquicament, com a millors. I, clar, per l’altra banda, a aquells que queden més avall com a inferiors, dominats, sotmesos. El fet que a l’època medieval els rics visquessin als castells enlairats i llencessin els seus rius fecals carrer avall on vivien els pobres n’és un clar exemple.
Aquesta distribució de poders ens permet jugar una mica més amb les relacions entre els personatges, amb les seves interaccions.
Comencem pel principi, amb La història de l’anglès i, malgrat alguns entrebancs memorístics que dues setmanes d’aturada provoquen, comencem a veure com funciona damunt la nova escenografia. Com els moviments dels personatges s’enriqueixen amb aquesta rampa.

Ara el següent pas serà començar els esboços d’aquesta escenografia. Començar-hi a aplicar les idees de vestuari, començar a veure com apareixen davant nostra l’HOME1 i l’HOME2.

divendres, 24 de febrer del 2012

cinquè assaig de "El penya-segat"

28/01/12 - Can Saleta

Ampliació de text.
Nova escena, noves accions.
Començar a utilitzar elements externs: cigarreta, rellotge.

+ : conèixer una nova faceta dels personatges
     començar a practicar els moviments amb el condicionant de les maletes
- : la pluja i el fred que ens han reclòs a la cuina, davant la llar de foc


(el temps i les persones)
Comença l’assaig amb l’avís del seu estroncament: a la una s’ha d’acabar l’assaig perquè he de marxar cap a Tarragona per assistir a un enterrament.
Sense temps per perdre, doncs, ens deixem de preliminars, de converses prèvies, de comentaris generals, agafem els respectius texts i fem una llegida de l’última escena, les últimes 7 pàgines. Sense premeditar-ho, sembla que el 7 sigui el número exacte de les diferents escenes que anem realitzant, com paquets independents d’acció de 7 pàgines cadascun. Més enllà de la numerologia abstracta, de la meta-astrologia, de les lectures tàntriques i meta-sensorials d’aquest número que, com tots de fet, resulta ser màgic, fem una lectura del text que avui es basa en la importància del temps i, sobretot del seu pas. Un tema més que encertat en un dia que acabarà al cementiri.

L’HOME1 i l’HOME2 es posen en situació a l’exterior de can Saleta i fem una primera passada general, sense text correcte, només per marcar les accions, per familiaritzar-nos amb les rèpliques i amb els moviments. Fem una segona passada afegint l’intercanvi de rellotge que genera les queixes sobre el pas del temps, sobre la seva rapidesa, sobre la futilitat de la vida, però la pluja s’intensifica i el fred comença a apoderar-se de nosaltres, de manera que decidim anar a refugiar-nos a l’interior de la casa, a la cuina, davant la llar de foc.
Llegim novament el text per començar a afiançar-lo i repetim l’escena. El text és complicat, enrevessat i decidim rellegir-lo una vegada més abans de seguir. És una escena important perquè és la que tanca l’obra, és el record amb el qual marxaran a casa els espectadors i convé treballar-la bé.

Després de dues passades més ens hem d’aturar perquè ja són quasi la una i arriba l’hora de marxar. Aquesta darrera escena necessita pulir elements, marcar gesticulacions, mirades i silencis, però ja comença a deixar entreveure la sensació final de la peça. Comença a insinuar que l’obra pot cloure en aquest punt i fer-ho amb certa dignitat. Mostrar el final d’un camí que ens ha de portar a el penya-segat.

dissabte, 18 de febrer del 2012

quart assaig de "El penya-segat"

21/01/12 - Can Saleta

Assaig d’una nova escena
Coneixement dels personatges.
Concreció d’aspectes claus

+ : Segona escena muntada


(de la paraula al moviment)
Avançar en línia recta és una possiblitat, però escoltar i acceptar els raonaments dels altres i permetre que la línia es trenqui, n’és una altra. 
Confesso que n’era reticent, que el pes de l’escriptura, de l'ordre que havia seguit el text en la seva composició, em feia pensar altrament, però els arguments exposats per en Pakyto i en Txarli eren irrefutables: si fem escenes independents, sense respectar-ne l’ordre cronològic, permetrà conèixer més als personatges, captar-ne més la seva personalitat i, per tant, afegir-hi aquella mirada múrria a la primera escena, aquell silenci lleugerament més llarg del normal però que s’escau al personatge... Tenien raó.

Així, avui, hem saltat 20 pàgines del text, hem deixat a l’anglès aparcat i hem abarcat les nostres pors (“no passa res… és normal tenir por…”)

Aquesta nova escena, no només ens mostra una mica més la relació entre els personatges, el constant estira-i-arronsa, l’infantilisme descarat de l’HOME2 i la inseguretat coberta per una façana de sobèrbia de l’HOME1, sinó que és una escena de molt moviment. Els personatges es belluguen per l’escenari, s’apropen, es separen, es persegueixen… i el límit de les seves accions sempre el marca el penya-segat, la barrera que no poden traspassar.

L’assaig, doncs, ha permès avançar en el text però, sobretot, en els moviments dels personatges. És a dir, els ha insuflat una mica més de vida, els ha allunyat una mica més de la bidimensionalitat del paper.

Prenem diferents opcions, actuem fent sorolls, sense dir text, ens canviem els personatges, enllacem la història de l’anglès amb la de les pors… anem construïnt aquest edifici del qual avui ja ens veiem una mica més a prop de la teulada.

dissabte, 11 de febrer del 2012

You and me

Fragment de l'article de El Comercio.es sobre Patrícia Rodríguez, una de les actrius de You and me. Mica en mica s'apropa el juny...

"Mientras llegan las actuaciones en Estados Unidos, Patricia Rodríguez está ya inmersa en otro proyecto. En octubre pasado dejó su trabajo en la National Gallery para dedicarse en exclusiva a la interpretación y en junio tiene ya programado un nuevo estreno. Será en la sala Rich Mix los días 1 y 2 de ese mes. 'You and me' será el título en inglés para una versión muy personal de la obra del autor catalán Roger Simeon. En esta ocasión no estará sola en el escenario. La acompañará la actriz catalana Mercé Ribot. Juntas, y con dirección de Bryony Shanahan, contarán la historia de dos personajes que se han quedado aislados en el mundo, dos ancianas que han tenido que emigrar a un país extranjero y que hacen balance de sus vidas. Explica Patricia Rodríguez que solo han comenzado a trabajar, pero que su idea es adaptar el texto para llevarlo hacia reflexiones sobre lo que significa la emigración y la manera de adaptarse a las nuevas culturas. «Ahora estamos jugando, pero nos interesa mucho contar cómo vivimos cuando estamos fuera», detalla la actriz."

divendres, 10 de febrer del 2012

La voluntat de creure

La voluntat de creure que hi ha un sentit a la vida, que tot allò que fem, que pensem, que deixem de fer, ens encamina, inevitablement, cap a aquest punt final únic i desitjat, cap a aquesta meta inconscientment somiada, cap a aquest punt d'arribada idíl·lic que ha de donar sentit a tota la resta: als errors nocturns, a les frases mal interpretades, a les amistats oblidades, a les llàgrimes solitàries, als capvespres d'amargor, a les angoixes vitals, als neguits existencials, als dubtes constants, a la por, l'angoixa, la solitud, la insatisfacció, el dolor, el pànic, el desencís, la buidor, el malestar, la frustració, la desesperança... la vida. 
Sí. Aquest final, aquest objectiu cap al qual ens dirigim amb tanta pressa i, masses vegades, donant moltes voltes innecessàries, prenent camins equivocats, ens ha d'obrir els ulls i mostrar que, en el fons, malgrat totes les penúries viscudes, tot tenia un sentit. Altrament viure seria una mala jugada del destí.

Però Sartre no s'equivocava: la vida, senzillament, s'acaba.

dilluns, 30 de gener del 2012

Economia fàcil: entrevista al Sr. Rocamora


El projecte "Economia fàcil: entrevista al Sr. Rocamora", va nèixer arran de les múltiples confussions i la informació sovint contradictòria sobre el causant i el detonant d'aquesta crisi financera que encara, a hores d'ara, sembla no tenir data de caducitat.

Farts de sentir diferents versions, de veure als diaris diferents analistes, experts, savis i economistes, vam decidir contactar amb una eminència en el món de l'economia, amb una persona capaç d'explicar-nos, amb fonaments i amb raonaments, el per què de tot plegat: el Senyor Rocamora. Il·ustre analista financer de transaccions i intercanvis econòmics multilaterals i multidireccionals de l'empresa de gestió de finances i transaccions i intercanvis econòmics multilaterals i multidireccionals Pot. 

Gràcies a la seva amabilitat i la seva eloqüència, aquest divendres, en el teatre Clavé de Tordera, els assistents a la seva entrevista podran començar a entendre una mica millor quin va ser l'origen d'aquesta forta recessió. 

Per això mateix, convidem a tots, als afectats per la crisi i als que no, als que treballen i als que no, als que cobren l'atur i als que no, als que són funcionaris i als que no, als que creuen en una solució propera a la crisi i als que no. Tothom està convidat a venir a escoltar les sàvies paraules del Sr. Rocamora perquè n'estem convençuts que no els deixaran indiferents.  

divendres, 27 de gener del 2012

Tercer assaig de "El penya-segat"

14/01/12 - Can Saleta

7 pàgines de text apreses: text reafirmat.
Accions.
L’obra comença a agafar una forma..

+ : Coneixement de l’espai, utilització de tots els racons 
    de l’escenari.
    L’HOME1 Es perfila: comença nerviós, enfadat, irascible.



(la història de l’anglès)
Després de tres dies de glaçades, el dissabte ens dóna una treva. Fa fred, però el terra no està glaçat i un agradable sol il·lumina l’era de Can Saleta.
Arribem, delimitem l’escenari amb una cinta i ens sorprenem del seu reduït tamany. En el darrer assaig, a l’interior de la casa, semblava un espai raonable, suficientment gran per les accions de l’obra. A l’exterior, rodejat per la immensitat de l’era, es veu petit, insignificant. Però decidim mantenir-lo: hem acordat que és preferible proposar l’obra en espai petits perquè sempre és més fàcil ampliar els gestos, les passes, les accions, que no reduïr-les per adaptar-les als possibles escenaris.
Així, doncs, comencem. Més preparats que la setmana passada, amb fulls per anotar les decisions que anem prenent, amb maletes noves, més semblants entre elles, d’uns tamanys més propers als desitjats, comencem l’assaig.

L’HOME1, nerviós, amb pressa; l’HOME2 nostàlgic, reconeixent la zona, aturant-se… així comença “El penya-segat”. Així anem bastint l’obra.

Després d’unes tres hores d’assaig, apareix el dubte de si hauríem d’assajar l’obra linealment o si estaria bé fer diferents moments del text per anar coneixent millor als personatges. Un dubte que no es va resoldre perquè jo, en part, m’inclino a preparar l’obra seguint la manera com va ser escrita: començant des del principi i deixant que siguin els mateixos personatges els que vagin creixent, que vagin explicant les seves històries, que se’ns mostrin mica en mica i ens acabin conduïnt a un final. Però també és cert que per a un actor, el fet de saber, de poder viure, què li passa al personatge al llarg de l’obra també el pot ajudar a conèixer-lo millor i, per tant, a representar-lo millor des d’un bon començament. Potser el fet de saber que en moment X, el personatge de l’HOME1 actúa d’una determinada manera fa que en un altre moment l’HOME1 mostri una mirada múrria, o un aire ingenu, o… potser sí. Però personalment la idea d’anar construïnt els persontages a mesura que avança la història pesa molt. Tanmateix, són dos contra u, no trigaré en cedir.

Dilemes de direcció apart, “El penya-segat” va creixent i el dissabte que ve ho seguirà fent.

dilluns, 23 de gener del 2012

Segon assaig de "El penya-segat"

02/01/12 - Can Saleta

Segon dia d'assaig de "El penya-segat": primeres accions.
Moviments dels personatges.
Agafant les maletes i acostumant-nos a elles.

+ : escollits els personatges, en Pakito farà d'HOME1, en Txarli d'HOME2.
     decidida l'entrada dels personatges a escena, el primer contacte del 
     públic amb ells (o d'ells amb el públic)
     acotar l'espai. Ser conscients de la disponibilitat escènica.



(a pic i pala, cavant els fonaments)
Quarts de quatre i Cal Terrassà tancat. Mal auguri, dirien uns. Casualitats, dirien d'altres. Nosaltres no diem res: els dilluns solen ser buits, fantasmagòrics i, a començaments d'any, encara més. Acabem fent el cafè a Can Joan. Som els únics al bar i, sense voler-ho, evitem parlar de l'obra. Això ho deixem per quan arribem a Can Saleta. Allà hi trobem dues maletes velles que ens serviran per començar a moldejar els moviments dels personatges i, aprofitant que encara hi ha llum solar, sortim a fora a provar les entrades, és a dir, com caminen els personatges en aquest camí que els condueix al penya-segat. Si estan cansats, si caminen ràpidament perquè tenen pressa per arribar, si van al mateix ritme o un més avançat que l'altre... Les possibilitats són moltes. Davant del dubte, recorrem a un mètode d'elecció senzill: prova i error. Així, anem provant totes les opcions que se'ns ocorren i anem descartant aquelles que no funcionen. Fins que, de casualitat, aquest caminar pel Montnegre carretejant dues maletes antigues porta als personatges a la gegantina era que s'escampa davant de Can Saleta i ens adonem que aquell ha de ser el nostre lloc de treball, aquell cercle el nostre escenari, amb totes les reminiscències shakesperianes que un espai així comporta. "Tu i Jo" era una obra d'interiors, d'espais tancats, d'angoixes reprimides, de ciutadans urbans reclosos en els seus esquifits pisos. "El penya-segat" és una obra d'exterior, una obra de muntanya. I aquesta masia perduda en el Montnegre no ens proporciona només un lloc d'assaig, sinó que sembla que també ens ajudarà a donar una marcada personalitat al text.

Ubicats ja a l'era, seguim provant entrades fins que ens decidim per una. Ara ja només cal afegir-hi les primeres paraules. Per això decidim fer una nova lectura sencera del tesxt. De fet, en aquest punt, encara no sabem qui farà de qui i, per tant, llegim el text dues vegades intercanviant els personatges. I aviat ens resulta clara la tria: en Pakito farà d'HOME1 i en Txarli d'HOME2. Una tria que em sorpren perquè pels caràcters dels actors havia pensat que seria a l'inrevés. Però posades damunt l'escenari, les persones canvien i ens mostren facetes que desconeixíem.
Un cop escollits els personatges, és qüestió de concentrar-nos en les primeres frases per afegir-les als moviments seleccionats.

Així, a consciència, sense pressa però sense perdre ni un segon, anem bastint aquesta obra. 
Avui hem conegut una mica més els personatges. Avui hem vist con no només és l'HOME2 qui té històries per explicar, records per a compartir, sinó que l'HOME1, a la seva manera, també ens explicarà les seves històries.
Avui hem cavat els fonaments, el proper assaig, els començarem a omplir.

divendres, 20 de gener del 2012

Primer assaig de "El penya-segat"

28/12/11 - Can Saleta

Primer dia de El penya-segat: lectura del text.
Contextualització.
Primer anàlisi de la història.

+ : les maletes, la conya de la parella enganyant-lo.
? : com fer el camí, ha de ser molt inclinat? un penya-segat molt enlairat?
= :ganes de fer l'obra. Dilluns 2/01/12 el següent assaig.


(en una masia oblidada del Montnegre, comença aquest nou projecte)
Feia fred a can Saleta. Les múltiples cambres, passadissos, raconets amagats que conté, estaven coberts per la humitat de l'abandonament i la fredor de la buidor. Després de xafardejar-ne tots els espais, de remenar entre caixes de llibres per llençar i d'escollir-ne un bon munt (entre ells Rayuela, El caballero de Olmedo, però també Pedra de Tartera i el Teatre de Puig i Ferrater), arribà el moment que tots tres teníem ganes d'abraonar-nos sobre el text. Un text desconegut pels actors, uns personatges amb els quals no estan familiaritzats, unes accions que ignoren. La meva feina, doncs, és la de contextualitzar la història, introduir els girs dels personatges, marcar les pautes generals dels seus comportaments.

Comença la lectura sota un immens plataner i un doll de sol que ens fa creure que no estem a l'hivern. En Txarli fa d'HOME1, el cínic, l'escèptic, el que escolta perquè no té més remei i que tot ho critica. En Pakito fa d'HOME2, el personatge més somiador, el que ens mostra els seus records, el que ens explica històries. 

Comencem a llegir i el començament és lent, dubitatiu. Pateixo: ignoro si els està agradant el text. Em plantejo si el text és prou interessant com per a ser representat. Em pregunto si ells són els actors adeqüats per a fer-lo... aquests dubtes i mil més. 
Però, mica en mica, la lectura de l'obra transcorre, algun somriure apareix als llavis dels lectors, algun diàleg, malgrat desconegut per ells, agafa cos... i torno a creure en l'obra.

En acabat, allau de preguntes: per què fa això aquest personatge? són reals les històries que explica l'HOME2? el penya-segat és molt enlairat o és només metafòric? ... i les meves respostes poc importen: entre tots les intentem respondre. O ampliem els dubtes. No importa. El que sí que importa és mastegar la història, conèixer aquest HOME1 i aquest HOME2, creure que, de debò, poden existir.

I ara sí, després de les preguntes i l'animada tertúlia, l'aprovació tan esperada. A els dos actors els ha agradat el text, els dos tenen ganes de portar-lo a l'escenari. I jo el que més.


Havíem quedat a les 11 per fer un cafè. A les 3 de la tarda decidim deixar-ho. Un  matí productiu que ha de conduir a una altra sèrie de matins productius.