La voluntat de creure que hi ha un sentit a la vida, que tot allò que fem, que pensem, que deixem de fer, ens encamina, inevitablement, cap a aquest punt final únic i desitjat, cap a aquesta meta inconscientment somiada, cap a aquest punt d'arribada idíl·lic que ha de donar sentit a tota la resta: als errors nocturns, a les frases mal interpretades, a les amistats oblidades, a les llàgrimes solitàries, als capvespres d'amargor, a les angoixes vitals, als neguits existencials, als dubtes constants, a la por, l'angoixa, la solitud, la insatisfacció, el dolor, el pànic, el desencís, la buidor, el malestar, la frustració, la desesperança... la vida.
Sí. Aquest final, aquest objectiu cap al qual ens dirigim amb tanta pressa i, masses vegades, donant moltes voltes innecessàries, prenent camins equivocats, ens ha d'obrir els ulls i mostrar que, en el fons, malgrat totes les penúries viscudes, tot tenia un sentit. Altrament viure seria una mala jugada del destí.
Però Sartre no s'equivocava: la vida, senzillament, s'acaba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada