El 2012 mes a mes

GENER:
Primer assaig de "El penya-segat". Una obra d'arrels beckettianes que vam començar a treballar en un indret privilegiat constatant que l'espai modifica l'acció.

FEBRER:
Estrena de "Economia fàcil: entrevista al senyor Rocamora" a la zona postdata del Teatre Clavé. Una reflexió sobre l'origen de la present crisi econòmica.

MARÇ:
Tu i Jo programada a Porta4. Després de gairebé un any de la seva estrena, Tu i Jo retornava al barri de Gràcia, a Porta4, per tercer mes.

ABRIL:
Publicació de "El cuerpo expuesto" a Artezblai, la meva crítica de "Retrospectiva" de Xavier Le Roy representada a la Fundació Tàpies.

MAIG: 
Tu i Jo a la Caseta de la Coma de Burg. La possibilitat de representar Tu i Jo en un espai diferent on tot és possible, en un poble de 20 habitants i que vinguin 21 persones a veure'ns...

JUNY: 
Estrena de You and Me a Londres. Dues representacions de You and Me al Rich Mix del barri londinenc de Shoreditch i totes dues amb les entrades pràcticament exhaurides.

"El casament" obra finalista del premi de Teatre Breu Inicia't de Badalona.

JULIOL: 
Escrivint "Obsessió."

AGOST:
Madrid i reescrivint parts de Els Convidats de cara a la seva estrena.

SETEMBRE: 
Representació de "Economia fàcil: entrevista al senyor Rocamora" a Girona dintre la mostra d'art Domèstica.

OCTUBRE:
Tu i Jo a l'Espai Ridaura de Santa Cristina d'Aro.

Comencen els assajos de Avui és gairebé mai, obra de Pako Márquez per la qual n'estic fent la dramatúrgia.

NOVEMBRE:
Estrena de "Els Convidats" al Teatre Clavé. Una proposta teatral poc convencional que cerca mostrar els problemes de comunicació actuals a través del diàleg interromput i la dansa.

Comença el procés de (possible) publicació de la novel·la "Oblidant la Cristina".

DESEMBRE: 
Guanyador del Premio de teatro mínimo Dramaturgo José Moreno Arenas amb l'obra "Conversación 24".

You and Me a Catalunya Ràdio arran de les representacions fetes al Greenwich Theatre.

Primeres reunions del projecte de creació d'un curtmetratge basat en un conte de Pere Calders.

setè assaig de "El penya-segat"

09/03/12 - Can Saleta

Vent

Fulls volant

Dubtes

+ : introducció d’una nova escena

      marcatge de certs moviments i accions

? : quina és la millor manera d’aprendre el text

(a l’ull de l’huracà)

Tal i com unes setmanes abans el fred ens arrecerà a l’interior de Can Saleta, avui és el vent el que ens força a sacrificar el nostre espai natural d’actuació, la gran era frontal, i buscar refugi al peu de la façana.

Reorganitzem la rampa ràpidament, començant a pensar en la maqueta i els esboços presentats per en Pakyto, en la possibilitat d’acabar el penya-segat en un angle diferent del previst.

Fem una passada ràpida, d’escalfament, a La història de l’anglès i, veient que comença a tenir forma, ens aventurem amb la següent escena: El cartell. Una continuació natural de la primera, un endinsament una mica major en els personatges, a les seves reaccions, les seves dinàmiques. Encara els estem coneguent, però ja en podem intuir certes característiques constants, certes reaccions pròpies. Són unes noves amistats que tot just estem començant a freqüentar i que encara ens sorprenen.

Aquesta segona escena comença amb un joc semblant a l’anterior, però de sobte es produeix un gir i les relacions de poder establertes entre els dos personatges es capgiren. Això és el que volem mostrar verbalment, però també visual recoltzant-nos amb la rampa. Per això marquem certs moviments, certes pujades i baixades de la rampa, encreuaments dels personatges… però tot plegat s’acaba encarcarant. Caiem en l’encasillament i els personatges esdevenen més preocupats de saber on han d’anar al final de la rèplica que no pas de ser ells mateixos i moure’s naturalment per l’espai. Així ens ho fa veure, encertadament, en Pakyto.

Aquesta és una obra primordialment de text. Les accions han d’acompanyar al text. No a l’inrevés. Per tant, fins que el text no estigui ben assimilat, fins que les rèpliques no hagin sigut interioritzades, el treball personal de cada actor dut a terme…, el pautament dels diferents moviments resultarà artificial. Ara ho veiem. El problema, però, és com aprendre el text? Fer-ho damunt l’escenari alhora que s’assaja? Dedicar-hi nits d’insomni a casa memoritzant paràgrafs? Aquí és on entra la formació de cadascú. Aquí és on les diferents escoles actorals es deixen veure. Aquí és on jo m’aparto i deixo llibertat d’acció: no crec que cap de les possibles maneres de fer-ho sigui la correcta, sinó que cadascú ha de trobar la seva.

En el proper assaig veurem els fruits d’aquesta recerca personal.

sisè assaig de "El penya-segat"

03/03/12 - Can Saleta

Recordar

Reorganitzar

Redistribuir

+ : canvis escènics importants que permeten més mobilitat i 

    interacció entre els personatges

    Divisió de l’obra en 7 escenes

    Poliment de diàlegs.

(el retorn a El penya-segat)

Dues setmanes sense assaig donen per molt. La lectura quasi-malaltissa de tractats i manuals de direcció permeten organitzar millor els assajos, planificar les accions, concebre l’obra com a un producte global, com un conjunt d’accions, diàlegs, paisatges, silencis, llums, sons… Avui, després de dues setmanes, de rellegir el text, de fragmentar-lo en escenes, de marcar-ne les accions i els diferents girs interns (argumentals o de caràcter), retornem a El penya-segat. I ho fem amb canvis.

El primer afecta directament a l’escenografia: el camí que condueix al penya-segat ha de ser inclinat, ha de fer pujada. Busquem objectes que ens permetin crear la il·lusió de rampa i construïm una petita elevació que ens força a ampliar l’escenari però, també, a reconsiderar els moviments assajats. No és el mateix caminar en un escenari pla que en un d’inclinat. I aviat descobrim que no és només físicament, sinó també ideològicament, que apareixen les diferències: el pes de la nostra cultura ens empeny a veure a aquells situats per damunt dels altres com a superiors jeràrquicament, com a millors. I, clar, per l’altra banda, a aquells que queden més avall com a inferiors, dominats, sotmesos. El fet que a l’època medieval els rics visquessin als castells enlairats i llencessin els seus rius fecals carrer avall on vivien els pobres n’és un clar exemple.

Aquesta distribució de poders ens permet jugar una mica més amb les relacions entre els personatges, amb les seves interaccions.

Comencem pel principi, amb La història de l’anglès i, malgrat alguns entrebancs memorístics que dues setmanes d’aturada provoquen, comencem a veure com funciona damunt la nova escenografia. Com els moviments dels personatges s’enriqueixen amb aquesta rampa.

Ara el següent pas serà començar els esboços d’aquesta escenografia. Començar-hi a aplicar les idees de vestuari, començar a veure com apareixen davant nostra l’HOME1 i l’HOME2.

cinquè assaig de "El penya-segat"

28/01/12 - Can Saleta

Ampliació de text.

Nova escena, noves accions.

Començar a utilitzar elements externs: cigarreta, rellotge.

+ : conèixer una nova faceta dels personatges

     començar a practicar els moviments amb el condicionant de les maletes

- : la pluja i el fred que ens han reclòs a la cuina, davant la llar de foc

(el temps i les persones)

Comença l’assaig amb l’avís del seu estroncament: a la una s’ha d’acabar l’assaig perquè he de marxar cap a Tarragona per assistir a un enterrament.

Sense temps per perdre, doncs, ens deixem de preliminars, de converses prèvies, de comentaris generals, agafem els respectius texts i fem una llegida de l’última escena, les últimes 7 pàgines. Sense premeditar-ho, sembla que el 7 sigui el número exacte de les diferents escenes que anem realitzant, com paquets independents d’acció de 7 pàgines cadascun. Més enllà de la numerologia abstracta, de la meta-astrologia, de les lectures tàntriques i meta-sensorials d’aquest número que, com tots de fet, resulta ser màgic, fem una lectura del text que avui es basa en la importància del temps i, sobretot del seu pas. Un tema més que encertat en un dia que acabarà al cementiri.

L’HOME1 i l’HOME2 es posen en situació a l’exterior de can Saleta i fem una primera passada general, sense text correcte, només per marcar les accions, per familiaritzar-nos amb les rèpliques i amb els moviments. Fem una segona passada afegint l’intercanvi de rellotge que genera les queixes sobre el pas del temps, sobre la seva rapidesa, sobre la futilitat de la vida, però la pluja s’intensifica i el fred comença a apoderar-se de nosaltres, de manera que decidim anar a refugiar-nos a l’interior de la casa, a la cuina, davant la llar de foc.

Llegim novament el text per començar a afiançar-lo i repetim l’escena. El text és complicat, enrevessat i decidim rellegir-lo una vegada més abans de seguir. És una escena important perquè és la que tanca l’obra, és el record amb el qual marxaran a casa els espectadors i convé treballar-la bé.

Després de dues passades més ens hem d’aturar perquè ja són quasi la una i arriba l’hora de marxar. Aquesta darrera escena necessita pulir elements, marcar gesticulacions, mirades i silencis, però ja comença a deixar entreveure la sensació final de la peça. Comença a insinuar que l’obra pot cloure en aquest punt i fer-ho amb certa dignitat. Mostrar el final d’un camí que ens ha de portar a el penya-segat.

quart assaig de "El penya-segat"

21/01/12 - Can Saleta

Assaig d’una nova escena

Coneixement dels personatges.

Concreció d’aspectes claus

+ : Segona escena muntada

(de la paraula al moviment)

Avançar en línia recta és una possiblitat, però escoltar i acceptar els raonaments dels altres i permetre que la línia es trenqui, n’és una altra. 

Confesso que n’era reticent, que el pes de l’escriptura, de l'ordre que havia seguit el text en la seva composició, em feia pensar altrament, però els arguments exposats per en Pakyto i en Txarli eren irrefutables: si fem escenes independents, sense respectar-ne l’ordre cronològic, permetrà conèixer més als personatges, captar-ne més la seva personalitat i, per tant, afegir-hi aquella mirada múrria a la primera escena, aquell silenci lleugerament més llarg del normal però que s’escau al personatge... Tenien raó.

Així, avui, hem saltat 20 pàgines del text, hem deixat a l’anglès aparcat i hem abarcat les nostres pors (“no passa res… és normal tenir por…”)

Aquesta nova escena, no només ens mostra una mica més la relació entre els personatges, el constant estira-i-arronsa, l’infantilisme descarat de l’HOME2 i la inseguretat coberta per una façana de sobèrbia de l’HOME1, sinó que és una escena de molt moviment. Els personatges es belluguen per l’escenari, s’apropen, es separen, es persegueixen… i el límit de les seves accions sempre el marca el penya-segat, la barrera que no poden traspassar.

L’assaig, doncs, ha permès avançar en el text però, sobretot, en els moviments dels personatges. És a dir, els ha insuflat una mica més de vida, els ha allunyat una mica més de la bidimensionalitat del paper.

Prenem diferents opcions, actuem fent sorolls, sense dir text, ens canviem els personatges, enllacem la història de l’anglès amb la de les pors… anem construïnt aquest edifici del qual avui ja ens veiem una mica més a prop de la teulada.

Tercer assaig de "El penya-segat"

14/01/12 - Can Saleta

7 pàgines de text apreses: text reafirmat.

Accions.

L’obra comença a agafar una forma..

+ : Coneixement de l’espai, utilització de tots els racons 

    de l’escenari.

    L’HOME1 Es perfila: comença nerviós, enfadat, irascible.

(la història de l’anglès)

Després de tres dies de glaçades, el dissabte ens dóna una treva. Fa fred, però el terra no està glaçat i un agradable sol il·lumina l’era de Can Saleta.

Arribem, delimitem l’escenari amb una cinta i ens sorprenem del seu reduït tamany. En el darrer assaig, a l’interior de la casa, semblava un espai raonable, suficientment gran per les accions de l’obra. A l’exterior, rodejat per la immensitat de l’era, es veu petit, insignificant. Però decidim mantenir-lo: hem acordat que és preferible proposar l’obra en espai petits perquè sempre és més fàcil ampliar els gestos, les passes, les accions, que no reduïr-les per adaptar-les als possibles escenaris.

Així, doncs, comencem. Més preparats que la setmana passada, amb fulls per anotar les decisions que anem prenent, amb maletes noves, més semblants entre elles, d’uns tamanys més propers als desitjats, comencem l’assaig.

L’HOME1, nerviós, amb pressa; l’HOME2 nostàlgic, reconeixent la zona, aturant-se… així comença “El penya-segat”. Així anem bastint l’obra.

Després d’unes tres hores d’assaig, apareix el dubte de si hauríem d’assajar l’obra linealment o si estaria bé fer diferents moments del text per anar coneixent millor als personatges. Un dubte que no es va resoldre perquè jo, en part, m’inclino a preparar l’obra seguint la manera com va ser escrita: començant des del principi i deixant que siguin els mateixos personatges els que vagin creixent, que vagin explicant les seves històries, que se’ns mostrin mica en mica i ens acabin conduïnt a un final. Però també és cert que per a un actor, el fet de saber, de poder viure, què li passa al personatge al llarg de l’obra també el pot ajudar a conèixer-lo millor i, per tant, a representar-lo millor des d’un bon començament. Potser el fet de saber que en moment X, el personatge de l’HOME1 actúa d’una determinada manera fa que en un altre moment l’HOME1 mostri una mirada múrria, o un aire ingenu, o… potser sí. Però personalment la idea d’anar construïnt els persontages a mesura que avança la història pesa molt. Tanmateix, són dos contra u, no trigaré en cedir.

Dilemes de direcció apart, “El penya-segat” va creixent i el dissabte que ve ho seguirà fent.

Segon assaig de "El penya-segat"

02/01/12 - Can Saleta

Segon dia d'assaig de "El penya-segat": primeres accions.

Moviments dels personatges.

Agafant les maletes i acostumant-nos a elles.

+ : escollits els personatges, en Pakito farà d'HOME1, en Txarli d'HOME2.

     decidida l'entrada dels personatges a escena, el primer contacte del 

     públic amb ells (o d'ells amb el públic)

     acotar l'espai. Ser conscients de la disponibilitat escènica.

(a pic i pala, cavant els fonaments)

Quarts de quatre i Cal Terrassà tancat. Mal auguri, dirien uns. Casualitats, dirien d'altres. Nosaltres no diem res: els dilluns solen ser buits, fantasmagòrics i, a començaments d'any, encara més. Acabem fent el cafè a Can Joan. Som els únics al bar i, sense voler-ho, evitem parlar de l'obra. Això ho deixem per quan arribem a Can Saleta. Allà hi trobem dues maletes velles que ens serviran per començar a moldejar els moviments dels personatges i, aprofitant que encara hi ha llum solar, sortim a fora a provar les entrades, és a dir, com caminen els personatges en aquest camí que els condueix al penya-segat. Si estan cansats, si caminen ràpidament perquè tenen pressa per arribar, si van al mateix ritme o un més avançat que l'altre... Les possibilitats són moltes. Davant del dubte, recorrem a un mètode d'elecció senzill: prova i error. Així, anem provant totes les opcions que se'ns ocorren i anem descartant aquelles que no funcionen. Fins que, de casualitat, aquest caminar pel Montnegre carretejant dues maletes antigues porta als personatges a la gegantina era que s'escampa davant de Can Saleta i ens adonem que aquell ha de ser el nostre lloc de treball, aquell cercle el nostre escenari, amb totes les reminiscències shakesperianes que un espai així comporta. "Tu i Jo" era una obra d'interiors, d'espais tancats, d'angoixes reprimides, de ciutadans urbans reclosos en els seus esquifits pisos. "El penya-segat" és una obra d'exterior, una obra de muntanya. I aquesta masia perduda en el Montnegre no ens proporciona només un lloc d'assaig, sinó que sembla que també ens ajudarà a donar una marcada personalitat al text.

Ubicats ja a l'era, seguim provant entrades fins que ens decidim per una. Ara ja només cal afegir-hi les primeres paraules. Per això decidim fer una nova lectura sencera del tesxt. De fet, en aquest punt, encara no sabem qui farà de qui i, per tant, llegim el text dues vegades intercanviant els personatges. I aviat ens resulta clara la tria: en Pakito farà d'HOME1 i en Txarli d'HOME2. Una tria que em sorpren perquè pels caràcters dels actors havia pensat que seria a l'inrevés. Però posades damunt l'escenari, les persones canvien i ens mostren facetes que desconeixíem.

Un cop escollits els personatges, és qüestió de concentrar-nos en les primeres frases per afegir-les als moviments seleccionats.

Així, a consciència, sense pressa però sense perdre ni un segon, anem bastint aquesta obra. 

Avui hem conegut una mica més els personatges. Avui hem vist con no només és l'HOME2 qui té històries per explicar, records per a compartir, sinó que l'HOME1, a la seva manera, també ens explicarà les seves històries.

Avui hem cavat els fonaments, el proper assaig, els començarem a omplir.

Primer assaig de "El penya-segat"

28/12/11 - Can Saleta

Primer dia de El penya-segat: lectura del text.

Contextualització.

Primer anàlisi de la història.

+ : les maletes, la conya de la parella enganyant-lo.

? : com fer el camí, ha de ser molt inclinat? un penya-segat molt enlairat?

= :ganes de fer l'obra. Dilluns 2/01/12 el següent assaig.

(en una masia oblidada del Montnegre, comença aquest nou projecte)

Feia fred a can Saleta. Les múltiples cambres, passadissos, raconets amagats que conté, estaven coberts per la humitat de l'abandonament i la fredor de la buidor. Després de xafardejar-ne tots els espais, de remenar entre caixes de llibres per llençar i d'escollir-ne un bon munt (entre ells Rayuela, El caballero de Olmedo, però també Pedra de Tartera i el Teatre de Puig i Ferrater), arribà el moment que tots tres teníem ganes d'abraonar-nos sobre el text. Un text desconegut pels actors, uns personatges amb els quals no estan familiaritzats, unes accions que ignoren. La meva feina, doncs, és la de contextualitzar la història, introduir els girs dels personatges, marcar les pautes generals dels seus comportaments.

Comença la lectura sota un immens plataner i un doll de sol que ens fa creure que no estem a l'hivern. En Txarli fa d'HOME1, el cínic, l'escèptic, el que escolta perquè no té més remei i que tot ho critica. En Pakito fa d'HOME2, el personatge més somiador, el que ens mostra els seus records, el que ens explica històries. 

Comencem a llegir i el començament és lent, dubitatiu. Pateixo: ignoro si els està agradant el text. Em plantejo si el text és prou interessant com per a ser representat. Em pregunto si ells són els actors adeqüats per a fer-lo... aquests dubtes i mil més. 

Però, mica en mica, la lectura de l'obra transcorre, algun somriure apareix als llavis dels lectors, algun diàleg, malgrat desconegut per ells, agafa cos... i torno a creure en l'obra.

En acabat, allau de preguntes: per què fa això aquest personatge? són reals les històries que explica l'HOME2? el penya-segat és molt enlairat o és només metafòric? ... i les meves respostes poc importen: entre tots les intentem respondre. O ampliem els dubtes. No importa. El que sí que importa és mastegar la història, conèixer aquest HOME1 i aquest HOME2, creure que, de debò, poden existir.

I ara sí, després de les preguntes i l'animada tertúlia, l'aprovació tan esperada. A els dos actors els ha agradat el text, els dos tenen ganes de portar-lo a l'escenari. I jo el que més.

Havíem quedat a les 11 per fer un cafè. A les 3 de la tarda decidim deixar-ho. Un  matí productiu que ha de conduir a una altra sèrie de matins productius.