Presentació de El pis del pare

El passat 21 de desembre es va publicar el meu darrer llibre, l'obra de teatre El pis del pare, guanyadora del Premi de teatre Breu Inicia't de Badalona. A 10.000 Km de distància, he mirat amb expectativa creixent com el llibre prenia forma gràcies a l'editorial Pont del petroli i a la col·laboració de la Patrícia Soley-Beltran que va accedir a fer-ne el pròleg. Aquest llibre encara no l'he pogut veure físicament perquè la visita fugaç nadalenca a casa no m'ho ha permès, i pot ser que passi encara força temps abans que ho pugui fer, però de moment sí que tinc la certesa que es va llegir la meva nota d'agraïment durant l'acte de presentació. Una breu nota que preten agrair i provocar en iguals mesures i és per això que m'he decidit a publicar-la aquí ara que les circumstàncies m'han permès accedir a internet lliurement tot i que de manera molt temporal. Una petita continuació als agraïments que ja es van llegir en nom meu el dia de l'entrega del premi.

Estic molt agraït als Amics del Teatre Zorrilla per haver-me concedit el Premi Inicia’t d’enguany. A l’Ariadna Amat per la seva paciència davant la comunicació entretallada que comporta viure en un país amb internet controlat. I a l’editorial Pont del Petroli per publicar El pis del pare. Publicar teatre en ple segle XXI... quines idees! Però és que, de fet, sense el teatre imprès potser jo mai hauria arribat al teatre perquè va ser gràcies a la lectura de textos teatrals que em vaig endinsar en el món teatral. Gràcies a la possibilitat de poder accedir a les grans obres teatrals, tant les reconegudes com les que no, des de qualsevol racó i en qualsevol moment, fet summament important pels membres de la generació en pausa a qui ens han obligat a emigrar tantes vegades. Gràcies a poder recrear, o fins i tot reinventar, els mons, les històries i situacions, traçats pels autors. Però sobretot, a l’oportunitat de poder assaborir al nostre ritme les paraules, poder degustar i pair detingudament les obres teatrals impreses. Llegir-les i rellegir-les. És per tot això que em produeix una gran satisfacció poder veure com una altra obra meva és publicada i, com ja he dit, molt més encara en una època en què sembla que ningú llegeix més de 140 caràcters seguits. I encara menys teatre! Quina bestiesa. Quina pèrdua de temps... i precisament per això tots hem de valorar molt més la importància d’actes com el d’avui: petits gestos d’insubordinació contra el tipus d’individus que volen que siguem. Petits actes de rebel·lia necessaris que contribueixen a que quan arribi el dia que algú hagi de venir a buidar el nostre pis, no se’l trobin tan trist, buit i desangelat.

PREMI INICIA'T 2016

Davant l'agredolça notícia que l'Esteve Soler per fi podrà veure la seva obra Contra la democràcia representada dignament en un teatre de Madrid (que encara no de Barcelona) però que no serà arràn d'una producció espanyola de l'obra sinó perquè han programat la versió que en va fer una companyia de Bucarest... sí, tal com sona... així d'estúpids ens hem tornat, que no tenim ni visió, ni interès ni ganes de produir obres pròpies d'autors autòctons però perdem el nord per contractar muntatges estrangers (encara que siguin d'autors nostres) que han tingut un gran èxit al seu país... doncs em sento temptat d'afegir aquí el petit discurs d'acceptació que vaig enviar per l'entrega de premis de teatre INICIA'T de Badalona que va tenir lloc la setmana passada i al qual, per raons òbvies, no vaig poder assistir:

Moltes gràcies per haver-me concedit el premi INICIA'T d'enguany. Després d'haver quedat finalista en dues ocasions anteriors i, per tant, de conèixer el premi i la bona feina que fan els seus organitzadors, em fa molta il·lusió haver pogut entrar a formar part de la família dels guanyadors de l'INICIA'T. I em fa especial il·lusió que hagi estat amb l'obra El pis del pare perquè és un text que va nèixer de l'experiència real d'anar a casa d'un familiar a buidar-la un cop ell ja no hi era. Aquella tarda, tots vam coincidir que va ser un dia molt estrany, que estàvem remenant la vida privada d'algú altre però que, a més, estàvem com esborrant el seu pas per aquell pis que no trigaria a omplir-se amb noves vides i noves experiències.
Em sap greu no poder ser aquí aquesta nit per agraïr-vos-ho personalment, però la distància geogràfica i  temporal (uns 10 mil quilòmetres i sis hores més en el rellotge) m'ho impedeixen. Tots sabem que no ens ho estan posant fàcil per seguir vivint en el nostre país i l'opció d'agafar les maletes i intentar començar de nou sembla ser l'única que ens queda a molts. Potser algun dia podrem tornar a casa, potser no. De moment, però, no permetrem que ens impedeixin seguir fent allò que ens agrada.
Gràcies.

Final de temporada

Ara que es comença a viure aquesta sensació inevitable de final de temporada (sobretot per aquells que seguim acabant els anys al juny i començant-los al setembre), la temptació de fer-ne un breu repàs és massa gran per suprimir-la. Així doncs, què ha passat aquests 6 primers mesos del 2016?

1. Establiment de Shanghai com  la nova base d'activitats (quan ja no es pot viure en un país, cal buscar-ne un altre)

2. L'any que vam viure sense internet (part del project 12 pel 16)

3. L'emú a l'Àtrium de Viladecans - 26 de febrer.

4. Llibertat de presó (part del projecte 12 pel 16)

5. Les meves obres La partida (2n premi del concurs de Textos Teatrals Vila de Gràcia, 2013) i The Kitchen (Lectura dramatitzada del IATI Theater del juny 2015) disponibles en descàrrega gratuïta.

6. Immigrants (part del projecte 12 pel 16)

7. L'emú als Escenaris Secrets de Martorell - 10 d'abril.

8. L'equip de producció (part del projecte 12 pel 16)

9. Les meves obres Amor i Enquistats finalistes del Concurs de Textos de Teatre Carro de Baco.

10. Estrena de Romeo & Juliet zai Shanghai al Reel Dep, de Shanghai - 23 d'abril.


i què ens depara la resta de l'any (que ja estigui confirmat)?


1. You and Me (la meva primera obra, tant catalana com internacional) ressuscita per un única dia en el Shoreham Midsummer Festival - 18 de juny

2. Publicació de l'assaig Spanglish Dialogue in You and Me: An Absurd World and Senile Mind Style, de la Dra. Jane Lugea, dintre de World Building: Discourse in the Mind (Bloomsbury - 30 de juny)

3. L'emú a la Casa Lleó Morera de Barcelona - 7 i 21 de juliol (qui m´hauria de dir que mai contriburia a fer viure una experiència Nuñez i Navarro)

...

5 anys després

El mes de març es compliran els 5 anys de l'estrena de Tu i Jo a l'Institut del teatre de Vic. Després d'haver guanyat el premi Boira l'any anterior, després d'haver muntat una obra amb la inestimable col·laboració d'en Jordi Pagès i en Carles Sanz (els actors), en David i l'Eloi (els tècnics), en Jaume i en Jordi (els músics), la Laia (el vestuari), la Rosa (l'espai escènic) i en Jordi, la Marta, la Núria, l'Elena i en Ricky (ajudes múltiples), arribava a l'escenari una versió més còmica i cínica de Tu i Jo.

A partir d'aquell moment: seleccionats per la Mostra de teatre de Barcelona, 3 mesos en cartell al Porta 4 (Barcelona) i una gira que ens va portar a Girona, Vidreres, Hostalric, Santa Cristina d'Aro i La coma de Gurb.

Després:

- traducció i producció de la versió anglesa de Tu i Jo de mans de Little Soldier Productions. Estrena a Londres i gira de dos anys pel Regne Unit, premi Argus al Brighton Fringe Festival i participació al PAM festival de Nova York. 

- Estrena de Economia fàcil: entrevista al Senyor Rocamora a l'Altre Clavé i a Girona. 

- Estrena de Els Convidats al teatre Clavé. 

- Estrena de l'obra de microteatre Conversación 24 al Teatro de Albolote (Granada). 

- Estrena de L'urna als 10 minuts del bar de la Beckett. 

- Estrena de la versió amb titelles de You and Me, Angeleta and Etelvina, a Londres. 

- Los Columpios seleccionat per participar al Cimientos Play development project de IATI Theater (Nova York). 

- Lectura dramatitzada de Il·lusions a la Sala Beckett amb direcció d'en Jordi Casanovas. 

- The Kitchen seleccionada per participar al Cimientos Play development project de IATI Theater (Nova York). 

- Estrena de 10 de abril a la Sala Berlanga (Madrid) dintre del III Congreso internacional de Radioteatro y ficción sonora. 

- Estrena de L'emú al Festival Píndoles de Barcelona. Gira Píndoles a Calella i Viladecans. 

- Estrena de Egos al Microteatre de Barcelona. 

- Estrena de Los Columpios (The Swings) al IATI Theater de Nova York.

Resum 2015

Sempre que arriben aquests dies, les ganes de matar l'any amb l'esperança que el següent sigui millor, són exagerades. Els resums del millor de l'any, de les fites assolides, de les beneaurances rebudes (mai dels errors, les crítiques i les equivocacions que no hem pogut evitar cometre i/o rebre). I, per no ser ostracitzat pel món digital, un any més no en seré una excepció. Així doncs, un cop més, el resum de les bel·leitats que he tingut la fortuna de viure i conviure durant aquest any.
Gràcies a tots els que ho heu fet possible i l'any que ve més i millor!


OBRES ESTRENADES:

• 10 de abril, Sala Berlanga (Madrid), del 16 al 19 d'abril, dintre del III Congreso Internacional de Radioteatro y Ficción Sonora.
• L'emú, Alberg Mare de Déu de Montserrat (Barcelona) dintre del Festival Píndoles, 7 de juny.
• The Kitchen, lectura dramatitzada al IATI Theater (Nova york), 30 de juny.
• Egos, Microteatre Barcelona, de l'1 al 15 d'octubre.
• Los Columpios (The Swings), IATI Theater (Nova York), del 6 al 29 de novembre.

CRÍTIQUES LITERÀRIES publicades a REVISTA de LETRAS

• La escoba del sistema, David Foster Wallace
• Diccionario sentimental de la cultura inglesa, Ignacio Peyró
• La decadencia de la mentira, Oscar Wilde
• Una trilogía palestina, Gasán Kanafani
• Los amigos, Kazumi Yumoto
• Johny empuñó su fusil, Dalton Trumbo
• El condominio, Stanley Elkin

TEXTOS PUBLICATS

• La cocina, revista En sentido figurado

XERRADES sobre TEATRE

• Barcelona's Contemporary Theatre Scene, The International Theatre Institute (Shanghai), 23 de novembre

BLOCS

• Consolidació de Fitxes de lectura amb una mitja de 2000 visites mensuals.
• Ampliació de Roger's Books amb noves entrades i seccions.
• Creació de TheLitMag, el nou projecte de revista literària encara en procés.

PRIMERS ESBOSSOS DE TEXTOS TEATRALS

• El Gran
• Un home damunt d'una cornisa
• El pis del pare
• L'any que vam viure sense internet (títol provisional)

Però, sobretot, l'exili forçat una vegada més. El nostre país segueix encallat en la implosió perillosa cap al no-res més absolut, les oportunitats vitals i laborals segueixen escassejant perillosament i cada cop som més els que ens veiem forçats a emigrar. A esdevenir l'etiqueta menyspreable de "Expats" (veure Americanah sobre aquest tema) i, sobretot, a recordar que hi ha llocs al món on encara podem viure.

Temporada 2015/2016

Aquesta temporada teatral recent estrenada comença, inesperadament, amb força. Amb dues estrenes i la publicació d'un estudi sobre You and Me:

1. De l'1 d'octubre al 25 d'octubre: Egos al Microteatre Barcelona. Dirigida per Anna Sarrablo, amb Carla Ricart i Xavier Pàmies.

Una parella es prepara per sortir de casa però no s'imaginen que alguna cosa els ho impedirà. Seran ells mateixos? 

15 funcions setmanals, 15 espectadors per funció i un espai de 15 metres quadrats.


2. Del 6 de novembre al 29 de novembre: Los columpios al IATI Theatre de Nova York. Dirigida per Julián J. Mesri, amb Gonzalo Bouza, María Cuartero i Nicole Betancourt.

Un home i una dona es troben en un parc infantil i parlen sobre tot i sobre res evitant fer allò que en realitat haurien de fer: parlar sobre ells mateixos.

3. A finals d'any/principis del 2016, es publicarà l'assaig Spanglish Dialogue in You and Me: an absurd world and senile mind (títol no definitiu) escrit per la Doctora Jane Lugea de la University of Huddersfield (Regne Unit). Un apassionant estudi lingüístico-analític sobre el món creat a You and Me, la seva concordància (o no) dins el gènere de teatre de l'absurd i sobre la significància del llenguatge en tant que partícip de la nostra construcció d'identitat.


4. Sorpreses encara per desvetllar (fins i tot per mi)

De Els gronxadors, a The Swings

Poc després d'acabar d'escriure Tu i Jo, vaig escriure Els Gronxadors, una obra amb moltes semblances estètiques i algunes de temàtiques, amb l'obra anterior. Era ben bé com si es tractés d'una mena de preqüela de les desventures de la parella d'avis que omplien el seu reduït pis de caixes de sabates i records mal oblidats. La parella ara eren més joves i es trobaven en un parc infantil, però la seva incapacitat de comunicar-se efectivament és la mateixa. Els seus neguits, també. Potser per això mateix, quan Tu i Jo portava un any de rodatge pels teatres catalans, ens vam plantejar la possibilitat de portar Els Gronxadors a escena amb els mateixos actors de Tu i Jo. No cal dir que, al final, el projecte no va tirar endavant.
Mesos després, quan Tu i Jo havia esdevingut You and Me i començava a caminar discretament pels escenaris anglesos, vam temptejar la idea d'una producció de Els Gronxadors amb un director de Girona. Vam estar repassant el text, polint detalls que s'havien de polir, plantejant canvis que no van arribar a produïr-se... en altres paraules, treballant el text per deixar-lo a punt per la seva producció. Una producció que tampoc va arribar a produïr-se.
A partir d'aquí, Els Gronxadors van quedar tancats dintre una carpeta de "textos vells" a l'ordinador i el temps va anar passant fins que un dia, per atzar, perquè vaig veure un concurs de textos teatrals al qual m'interessava participar, vaig tornar a topar-me amb ells i em vaig tornar a enamorar dels personatges. El concurs en qüestió reclamava que els textos fossin escrits en castellà i com que massa sovint m'agrada més traduir que escriure vaig començar a traduir Els Gronxadors fins que es van convertir en Los Columpios. Tampoc cal dir que no vaig guanyar aquell concurs. Però la renovada textura de Los Columpios, els elements nous que hi havia afegit, els petits canvis que hi havia fet, em va fer tenir el text molt present i quan, a l'estiu del 2013 la meva obra anglesa, You and Me, arribava a Nova York per participar a un festival de teatre organitzat pel IATI Theater, la curiositat em va portar a veure que aquest teatre novaiorquès organitzava un concurs per a realitzar un taller de creació i, al final, una lectura dramatitzada de les peces escollides. I així és com Los Columpios van arribar a Nova York per primera vegada.
Després d'un més que interessant taller virtual i els múltiples comentaris rebuts sobre el text, el maig de 2014 vaig poder assistir a la lectura dramatitzada (i primer contacte real amb el públic) de Los Columpios al IATI Theater. Ara sí que cal dir que la rebuda fou molt bona, els comentaris tan elogiosos, que els productors del teatre em van convocar pel dia següent per plantejar-me si estaria interessat en que ells produïssin Los Columpios. El condicional, clar, era totalment innecessari. No hi havia dubte: vaig acceptar.
Nova re-escriptura del text tenint en compte els comentaris i propostes de la lectura dramatitzada, i aquest juny vaig aprofitar el retorn a Nova York per presentar el text de The Kitchen, per deixar tancat tots els detalls dela producció de l'obra i tornar a Catalunya amb un contracte sota el braç que em confirmava la realitat de tot el que estava passant.

Ara, un mes després d'aquella trobada, el procés de producció està en ple funcionament. L'equip tècnic ja ha estat contractat, els dissenyadors d'espai, il·luminació i vestuari ja estan començant a treballar en possibles idees; el director ja està temptejant possibles aproximacions; els músics estan buscant les melodies que millor poden encaixar a la sensació global que volem donar a l'obra... i jo, des de la distància, m'ho miro tot amb il·lusió i intento posar paraules a la visió que tinc de l'obra per si poden ajudar a l'equip de màrketing; responc qüestionaris sobre els personatges, els seus objectius, els principals temes de l'obra, què en vull obtenir, quina mena de diàleg vull generar entre el públic assistent un cop vista l'obra; plantejo músiques que a mi em recorden a l'ambient de l'obra i, sobretot, tradueixo el text a l'anglès tot intentant mantenir els jocs lingüístics que omplen les seves pàgines. Intento passar de Els Gronxadors/Los Columpios a The Swings sense que res d'important es perdi pel camí.

En total seran gairebé quatre mesos de producció per una obra que es podrà veure durant el mes de novembre al IATI Theater, a l'East Village de Nova York. Una més que grata sorpresa per un text modest nascut en una lengua encara més modesta.

Els Gronxadors tornen a Nova York

Després de la lectura dramatitzada que es va poder veure (i viure) el maig de 2014 al IATI Theater de Nova York amb la brillant direcció de Mario Colón i les impecables interpretacions de Carmen Cabrera, Jorge Luna i Nicole Betancourt, aquest novembre Los columpios retornen a Nova York.

Produïda per IATI Theater, l'obra es podrà veure durant tot el mes de novembre al 64 East 4th Street.
De moment, i des de la distància, han començat tots els preparatius, l'equip tècnic ja ha estat escollit, els dissenyadors d'espai i vestuari seleccionats, el possible director contactat i la roda ja ha començat a girar.
Ara ens esperen tres mesos de feina dura, d'assajos (no presencials malauradament), de retocs de text i creació d'espais, ambients i sensacions. Ara comença l'aventura de convertir un text bidimensional en una realitat palpable.

De sobte, un any que començava tranquil en quant a projectes teatrals (desèrtic en quant a projectes laborals), de moment ja m'ha aportat l'estrena de l'obra de radio drama 10 de abril dins el Congreso de Radiodrama i ficción sonora (Teatro Berlanga, Madrid), l'estrena de L'emú en el Festival Píndoles de Barcelona, la lectura dramatitzada de The Kitchen (IATI Theater, Nova York) i aquesta tardor la producció de Los Columpios.

Ben aviat s'engegarà també tota la maquinària publicitària de l'obra i omplirem internet d'spam anunciatori. Demano perdó ja d'entrada, però la il·lusió de l'ocasió m'obliga.

Lectura dramatitzada de The Kitchen

THE KITCHEN

de Roger Simeon

Estrena 30 de juny de 2015 (IATI Theater, Nova York)

[L’obra]

Un carrer buit. Dues persones que no es coneixen estan esperant sota la pluja. Comencen a parlar i s'adonen que comparteixen un tret  comú: la solitud. A partir d'aquest moment, el públic descobreix la història de tres personatges que sobreviuen en el món contemporani sentint-se sols malgrat estar sempre rodejats de gent.

"Tots estem buscant a algú" es la mena de mantra que ressona entre les seves converses. Però hi ha gent que està disposada a fer el que calgui per superar la solitud. 

The Kitchen és el retrat tràgic d'una societat incapaç d'establir connexions reals entre els diferents éssers humans o de preservar la felicitat. Però no tot és el que sembla...

________________

Crítica de L'emú

L'EMÚ

(al Festival Píndoles)

Que cony és un emú? Doncs és un ocellot australià gros de veritat, no tant com un estruç, però poc se n'hi falta, a més si te'l mires de cara sembla idiota, —i tu també ho deus semblar, allà plantat mirant la cara d'un emú—, però anem al tema: l'Emú és una de les obres que aquest passat cap de setmana es van veure al Festival Píndoles.

La peça va d'un matrimoni que s'està preparant per sortir, a una festa, a un sopar... ves a saber. Aquestes situacions sempre han sigut perilloses. Ella s'està arreglant, paraula molt delicada perquè es presta a la "gracieta" de "és que estaves espatllada?", tot i el que està espatllat és ell, fet un dropo damunt del llit, mirant la tele... Mal rotllo, en aquestes situacions surt tot el que no hauria de sortir, tot el que està acumulat sota pressió entre els ronyons i el diafragma, o ves a saber si dins el cap. El fet evident és que es comencen a dir de tot, cadascú en un monòleg perillós que no porta enlloc, mentre la tensió va pujant i pujant...

Peça divertida, molt ben escrita per Roger Simeon, que seleccionat les paraules amb cura, amb cura per insultar-se, menysprear-se i dir-se de tot. AnnaSarrabio l'ha dirigit, imprimint-li el to adequat i els intèrprets, Carla Ricart i Xavier Pàmies, s'han pogut lluir. És d'aquestes obres que encaixen a la perfecció en el format mini, doncs un quart d'hora és temps de sobres per dir-se de tot una parella que ja no els queda res per a dir-se.

I l'Emú? Hostitu, és veritat. De fet te la mateixa importància que la pregunta de l'obra de Ionesco: "i la cantant calva?"

(del blocdenkbrota)

L'emú - Festival Píndoles

El proper 7 de juny, quatre sessions de la meva obra L'emú a la primera edició del Festival Píndoles.
A les 18, 19, 20 i 21 a l'alberg Mare de Déu de Montserrat, dirigida per Anna Sarrablo amb Carla Ricart i Xavier Pàmies.

"La vida no està feta per anar amb presses. Sinó, més val comprar-se un emú"

El meu comentari de Camargate a Núvol

Camargate o quan la realitat supera la ficció

Roger Simeon. Barcelona.

 

/ 14.03.2015

Des de fa un bon temps que es reclama que el nou teatre català (sigui el que sigui) ha de ser més crític, més compromès, més polític. La fórmula Flyhard ha estat criticada per la seva temporalitat, és a dir, per la seva caducitat immediata. Les obres més comercials han estat menystingudes per la seva superficialitat, és a dir, per la seva manca de crítica amb el món que ens està tocant viure.

Una escena de Camargate. © Nico Aguerre

Sembla que les paraules de Brecht ressonin més que mai en les veus d’aquests crítics quan afirmava al Petit Òrganon per al Teatre: “Necessitem un teatre que no solament faciliti les sensacions, les visions i els impulsos que permet el camp de les relacions humanes en el moment històric corresponent, on es produeixin les corresponents accions, sinó un teatre que utilitzi i provoqui idees i sentiments que juguin un paper en la transformació d’aquest mateix camp.” Sembla que aquestes veus crítiques, críptiques, hagin vingut per salvar el teatre català (sigui el que sigui) de l’estultícia que l’envolta. Llàstima que s’equivoquin. No és certa la pretesa caducitat de la fórmula Flyhard, no és certa la manca de qualitat del teatre comercial (com a mínim de cert teatre comercial català), no és veritat que el nou teatre català doni l’esquena a la realitat contemporània. Potser el que passa és que no es vol veure més enllà.

Potser, només potser, la irrupció del teatre/documental proposada per en Jordi Casanovas (irònicament, l’artífex de la fórmula Flyhard) amb Ruz/Bárcenas i continuada per en Jorge-Yamam Serrano amb Camargate hauria de fer replantejar la visió fatalista de molts crítics. Potser passar una estona asseguts al restaurant La Camarga de la mà del Teatro de Cerca i observar estupefactes la conversa real entre l’Alícia Sánchez Camacho i la Victoria Álvarez, l’ex-amant d’en Jordi Pujol fill, hauria de fer caure la vena dels ulls de tots aquells que han matat el nou teatre català (sigui el que sigui) abans fins i tot que hagi nascut. Perquè asseguts al teatre Tantarantana observant com dues senyores de mitjana edat amb poder polític real discuteixen sobre els temes més banals i aberrants combinats amb els escàndols fiscals més esfereïdors i escandalosos ningú pot dubtar del valor crític, compromès i polític d’aquesta obra. Ningú pot dubtar que a més ho fan amb gràcia, de manera divertida i amena perquè la nostra repulsa vers allò tan indignant que estem veient quedi amorosida per la comèdia i el cinisme pur que la Cristina Gàmiz (fent d’Antònia S. Cemacha, segurament per motius legals) i l’Anna Sabaté (fent de Bibi Alves) destil·len en cada gest, en cada entonació volgudament pp-ritzada, és a dir, exagerada i carregada de mala folla.

(Seguir llegint a Núvol)

Notícia de l'estrena de The Kitchen al Diari Maresme

Roger Simeon presenta ‘The Kitchen’ a Nova York

Per Redacció, a Cultura, Tordera2 de mar de 2015

‘The Kitchen’

Per segon any consecutiu,Roger Simeon presenta una obra a Nova Yorkdintre del cicle Cimientos, organitzat per IATI Theatre. Després de la bona rebuda de l’any anterior de Los columpios, en aquesta ocasió l’obra es tracta de The Kitchen, el retrat tràgic d’una societat incapaç d’establir connexions reals entre els diferents éssers humans o de preservar la felicitat. Segons l’obra ‘Tots estem buscant a algú’ és la mena de mantra que ressona entre les seves converses. Però hi ha gent que està disposada a fer el que calgui per superar la solitud.

Enguany, dos autors catalans més acompanyen a l’autor torderenc: Jordi Casanovas i Alberto Ramos, dos dramaturgs prominents dins la nova dramatúrgia catalana que han estrenat obres a Barcelona, Madrid i Nova York. Des de principis de febrer, aquests tres autors, conjuntament amb els altres sis seleccionats d’arreu del món, estan treballant els diferents textos en comú per perfilar la versió definitiva que s’estrenarà al IATI Theater de Nova York. A través d’aquesttreball col·lectiu, els autors poden perfeccionar els seus textos i, alhora, establir una xarxa de dramaturgs internacionals per futurs projectes.

El hombre del frac, d’Alberto Ramos, s’estrena el 17 de març, Gazoline, deJordi Casanovas, el 26 de maig i The Kitchen, de Roger Simeon, el 30 de juny.

(font: Diari Maresme)

Crítica de Teenage Dream al Núvol

Teenage Dream. Retrat de l’artista adolescent

Roger Simeon. Barcelona.

 

/ 10.02.2015

El concepte de repetició està fortament arrelat en el subconscient humà. Des del filòsof danèsKierkegaard fins al cantautor català amagat rere La increïble història de Carles Carolina, la repetició ha estat producte d’estudi, de crítiques, de lloances i de menyspreu. La repetició ens acompanya diàriament en les nostres vides. Repetim actes semblants a diari: ens llevem a la mateixa hora, esmorzem els mateixos cereals, ens trobem aturats davant del mateix semàfor camí de la feina…

Teenage dream, de Projecte NISU

I la repetició és, precisament, la clau de la primera part de l’obra Teenage Dream que NISU Project està presentant aquests dies al Tantarantana. És a través de la repetició d’uns actes absurds i ridículs (la celebració de l’aniversari i l’entrega de regals de la nena adolescent que es va fent gran) que veiem la decadència de la filla i, amb ella, la desesperació dels pares. A través de petits canvis, de reaccions lleugerament diferents, veiem que no tot és tan meravellós com l’habitació ensucradament rosa i els somriures forçats que els pares ens volen fer creure.

Una molt àgil i divertida primera part que ens transporta als millors moments de The Art of Entertainment dels holandesos The Need Company que fa uns anys vam poder gaudir al Teatre Lliure. La sàtira a la farsa de la televisió de masses. A la cursileria d’una vida passada pel sedàs de la factoria Disney. Perquè, no ho oblidem, aquesta obra és una biografia apòcrifa de l’expúber anteriorment coneguda com Hannah Montana que avui dia es fa dir Miley Cirus, la provocació innecessària. Amb una intel·ligent combinació d’allò més vulgar d’aquest personatge (twerking, llengots, robes escadusseres…) i unes reflexions d’alta volada sobre la vida, cites d’en Jacques Brel i somnis recurrents, NISU project ens mostra vivament la realitat d’una adolescència trasbalsada i, amb ella, d’una societat que ha capgirat els seus valors. I ho fan sense pretensions morals ni adoctrinadores, sinó tan sols exposant el fet tal com és. I aquesta és una de les virtuts d’aquesta obra.

(seguir llegint al Núvol)