Presentació de El pis del pare

El passat 21 de desembre es va publicar el meu darrer llibre, l'obra de teatre El pis del pare, guanyadora del Premi de teatre Breu Inicia't de Badalona. A 10.000 Km de distància, he mirat amb expectativa creixent com el llibre prenia forma gràcies a l'editorial Pont del petroli i a la col·laboració de la Patrícia Soley-Beltran que va accedir a fer-ne el pròleg. Aquest llibre encara no l'he pogut veure físicament perquè la visita fugaç nadalenca a casa no m'ho ha permès, i pot ser que passi encara força temps abans que ho pugui fer, però de moment sí que tinc la certesa que es va llegir la meva nota d'agraïment durant l'acte de presentació. Una breu nota que preten agrair i provocar en iguals mesures i és per això que m'he decidit a publicar-la aquí ara que les circumstàncies m'han permès accedir a internet lliurement tot i que de manera molt temporal. Una petita continuació als agraïments que ja es van llegir en nom meu el dia de l'entrega del premi.

Estic molt agraït als Amics del Teatre Zorrilla per haver-me concedit el Premi Inicia’t d’enguany. A l’Ariadna Amat per la seva paciència davant la comunicació entretallada que comporta viure en un país amb internet controlat. I a l’editorial Pont del Petroli per publicar El pis del pare. Publicar teatre en ple segle XXI... quines idees! Però és que, de fet, sense el teatre imprès potser jo mai hauria arribat al teatre perquè va ser gràcies a la lectura de textos teatrals que em vaig endinsar en el món teatral. Gràcies a la possibilitat de poder accedir a les grans obres teatrals, tant les reconegudes com les que no, des de qualsevol racó i en qualsevol moment, fet summament important pels membres de la generació en pausa a qui ens han obligat a emigrar tantes vegades. Gràcies a poder recrear, o fins i tot reinventar, els mons, les històries i situacions, traçats pels autors. Però sobretot, a l’oportunitat de poder assaborir al nostre ritme les paraules, poder degustar i pair detingudament les obres teatrals impreses. Llegir-les i rellegir-les. És per tot això que em produeix una gran satisfacció poder veure com una altra obra meva és publicada i, com ja he dit, molt més encara en una època en què sembla que ningú llegeix més de 140 caràcters seguits. I encara menys teatre! Quina bestiesa. Quina pèrdua de temps... i precisament per això tots hem de valorar molt més la importància d’actes com el d’avui: petits gestos d’insubordinació contra el tipus d’individus que volen que siguem. Petits actes de rebel·lia necessaris que contribueixen a que quan arribi el dia que algú hagi de venir a buidar el nostre pis, no se’l trobin tan trist, buit i desangelat.

Soley-Beltran, cuerpo de letras - publicat a Revista de Letras

SOLEY-BELTRAN, CUERPO DE LETRAS

Roger Simeon25 agosto 2014Entrevistas, Portada

Patrícia Soley-Beltran | Foto: Willy Villacorta / Estilismo: Laia Encinas / Maquillaje: Making Faces

Recién llegada del congreso de la International Association of Women Philosophers de este año celebrado en Alcalá de Henares, Patrícia Soley-Beltran (Investigadora independiente, licenciada en Historia Cultural por la Universidad de Aberdeen y doctora en Sociología del género por la Universidad de Edimburgo) nos habla sobre identidad, narración, lenguaje, Judith Butler y Mae West.

La InternationalAssociation of Women Philosophers lleva desde los años 70 trabajando para dar voz y fuerza a las mujeres filósofas de todo el mundo. Sin embargo, usted no es filósofa, ¿cómo llegó al congreso?De hecho, ya había participado en el congreso que celebraron en Barcelona. En esta ocasión, mi ponencia Divine Icons of Desire: Spiritual Rhetoric in Fashionable Body Cults había sido aceptada, pero yo estaba dudando en ir. Entonces mi amiga Judith Butler envió un correo a Stella Villarmea, organizadora del congreso, pidiendo que me invitaran a la cena “VIP”. Stella también es amiga pero Judith no lo sabía, y me hicieron sentir querida y valorada. Disfruté muchísimo escuchando las ponencias.

¿Una cena “VIP” de filósofas?VIP no en el sentido más común y frecuente de la palabra, es decir, personas importantes normalmente por tener mayor poder adquisitivo o un estatus social más elevado, sino en el sentido de gente importante dentro del mundo de la filosofía. No se trata de hacer distinciones para hacer sentir mal a nadie, como ocurre con las jerarquías fashion. Precisamente, estas filósofas entienden la filosofía de un modo muy distinto al concepto clásico. Intentan responder las preguntas de la filosofía también desde las ciencias sociales y los estudios culturales. Se ensayan nuevos modos de pensar y de hacer. Es una perspectiva muy interdisciplinar. Por eso tiene cabida en este congreso de filosofía una investigadora académica interdisciplinaria como yo que, en esta ocasión, aunaba la reflexión de Walter Benjamin sobre el capitalismo como religión, con mi interpretación del glamour de la moda y la publicidad como su liturgia.

Una conexión atrevida.Quizás pueda parecer que estos dos ámbitos, moda y filosofía, sean disociados, pero no es así. Se trata de nuestra percepción, del poder de la imagen… de hecho uno de los temas de mis estudios. La cuestión es que fui a la cena, presenté mi ponencia y, después de haber pasado una época de trabajo personal y recluso, recordé lo maravilloso que es estar en el mundo, y pensar, y compartir, y hablar, y beber vino, fumar puritos…

(seguir llegint l'entrevista a Revista de Letras)