Marcel·lí Antúnez, curs de sistematúrgia - Article publicat a El Núvol

Marcel·lí Antúnez. Curs de sistematúrgia

Roger Simeon. Barcelona.

 

/ 30.10.2014

Amb el subtítol “Dramatúrgies híbrides, transversals i tecnològiques. I les seves claus per a l’escena”, el curs de Marcel·lí Antúnez a la pomposa seu de l’SGAE de Barcelona (menys pomposa que la de Madrid, per cert), va reunir una vintena de curiosos, dramaturgs, artistes conceptuals, fans de la Fura dels Baus… i les paraules d’Antúnez no van decebre

Marcel·lí Antúnez | Foto de Jordi Vernis

Començant per la seva etapa a la Fura dels Baus, explicant els seus inicis, els seus propòsits, les seves il·lusions, èxits i fracassos, ens va dibuixar una realitat social que reclamava ser sotregada. Un moment històric endormiscat que reclamava ser despertat a cops, amb crits, amb sang i fetge. Per descomptat que els seus espectacles provocaven controvèrsia (“moltes vegades començàvem amb 300 persones i potser al final n’hi havia menys de la meitat”, “hi havia gent que venia carregada amb tomàquets per tirar-nos”, afirma Antúnez) però eren necessaris per trencar l’aburgesament social imperant. Clar que es tracta d’un acte trampós perquè els seus espectacles estaven fortament subvencionats, precisament, per aquesta burgesia, i els obligaven a fer accions a centres públics com l’Institut Cervantes on els abrics de pell de les assistents no encaixaven molt bé el diluvi de líquids que van rebre, però afortunadament la seva aproximació al teatre era diferent de la convencional. Antúnez explica com la història rere les primeres obres de La Fura es basava, principalment, en les emocions, en expressar alguna idea a través d’experiències, sentiments. Així com en un concert, la gent s’emociona a través de la música sense que hi hagi necessàriament un fil connector concret entre les cançons, els espectacles primerencs de la Fura buscaven aquesta recreació d’emocions, empatia amb el públic, estimulació, xoc i provocació.

Després ve la creació solitària, l’esforç per seguir endavant i fer allò que la col·lectivitat no et deixava fer. Antúnez s’endinsa plenament en el món de la tecnologia i converteix els seus espectacles en festes robòtiques plenes d’entriquells automatitzats i estris maniobrables. Però no n’hi ha prou, en la seva recerca constant per la màxima interactivitat, idea robots vestibles que es converteixen en una segona pell de l’actor: els primerament anomenats softbots i recentment rebatejats comdresskeleton perquè, com indicava Antúnez, cal batejar tot allò que fas perquè si no atribueixes nom a les coses, sembla que no existeixin.

(Segueix llegint l'article sencer a El Núvol)