divendres, 20 de maig de 2016

La Xina, 2

Els metros de Shanghai
______

Tres vegades he anat a la Patum de Berga. Dues d’elles, de manera intensa, és a dir, deixant les ulleres i la cartera a casa dels amics que m’acollien i em feien de guies de la festa (la millor manera de disfrutar-la plenament i viure-la de debò). I així, equipat només amb un parell de bitllets i el DNI a la butxaca per si de cas trobessin el meu cos perdut en alguna vorera, em submergia en el tsunami humà. Des de fora, quan observes l’activitat de la festa, t’imagines què es deu sentir un cop a dins però, un cop hi penetres de veritat, te n’adones que la teva imaginació s’ha quedat curta. El contacte humà, és una experiència inoblidable; aquesta tradició mil·lenària que anem perdent dia rere dia, l’escalfor de la gent, la pèrdua de moviments individuals i el convertir-te en part d’una comunitat, d’un grapat d’individus desconeguts que, per un moment, comparteixen amb tu el seu espai vital. O te l’invaeixen perquè en mès d’una ocasió quedes atrapat entre dues o tres persones, incapaç de moure’t, esperant que l’àliga canvïi de ritme, que la guita s’agiti i l’allau humà t’alliberi d’aquell estatisme. En d’altres, quedes atrapat enmig d’un salt i t’adones que, durant uns segons, els teus peus no poden tocar al terra. Però no importa. Et sents apretat, comprimit, esclafat, però feliç, part d’una comunitat.

Tres anys de Patum no m’han servit per estar preparat pel metro de Shanghai a l’hora punta.
Cada matí, les onades d’individus endormiscats o amb les mirades fixes als mòbils (aquí és molt corrent que la gent miri sèries, programes de televisió o fins i tot pel·lícules durant els llargs trajectes de metro) van topant els uns amb els altres mentre s’arrosseguen cap a l’interior del metro. O, per ser més precisos, cap a les cues inacabables que es formen davant les portes dels metros. Equipades com estan totes les estacions de parets de vidres que al principi creia que eren per evitar suïcidis però que aviat vaig comprovar que hi són per evitar que les allaus humanes ens empenyin a les vies, es formen cues davant les portes a l’espera del metro. I tot sembla molt civilitzat, i tothom s’espera a la cua i ens podem arribar a enganyar i creure que quan arribi el metro tot anirà bé. Que les cues avançaran pacíficament cap a l’interior. Però és evident que no serà així. Tan bon punt s’anuncia l’arribada del metro pels altaveus, les cues comencen a agafar vida i comencen les empentes. Al principi subtils, com per guanyar uns quants centímetres, per apropar-se a la porta per estar a punt per quan arribi el metro. Però a mesura que s’apropa el moment d’obrir-se les portes, la virulència de les empentes també s’incrementa i comencen a aparèixer persones que ni tan sols eren a la cua però han decidit que ells poden anar davant de tot. I quan per fi arriba el metro i s’obren les portes, ja no és qüestió d’empentes, és qüestió d’una lluita acarnissada cos a cos per veure com podem encabir més gent sense deixar sortir als que volen baixar. Per què els hauríem de deixar baixar? Per poder-hi entrar millor? Això seria sentit comú.


En moltes ocasions la millor opció és rendir-se, fer com molts d’ells i acceptar la derrota i quedar-se a l’andana a esperar que arribi el següent metro. Seguir mirant el mòbil com si no passés res. D’altres ni tan sols tenim aquesta opció: algún individu més corpolent i decidit apreta el final de la cua decidit a entrar tant sí com no i acabem entaforats dintre la llauna de sardines. Literalment. Maluc contra maluc, galta contra clatell, esquena contra panxa… fins la següent parada. Fins que comencen els moviments nerviosos dels que volen guanyar posicions per poder lluitar per sortir quan s’obrin les portes que topen contra els moviments dels que s’ho veuen a venir i volen allunyar-se de la porta provocant només un tap més gran. El primer dia que em vaig trobar en aquesta situació, vaig decidir que no sortiria a la meva parada, que m’era impossible arribar a la porta sense perdre-hi un braç pel camí. Però per sort, les meves parades són parades d’intercanvi i no sóc l’únic que vol sortir. Només cal deixar-se endur per l’onada i acceptar tota mena de cops i empentes. Tant bé com les accepten ells que, acostumats com estan a les massificacions, educats com han sigut en la resignació de les llargues esperes i la sobrepoblació, semblen no enfadar-se mai. S’empenyen com mai havia vist en cap altre metro del món, de tant en tant es diuen alguna cosa, però no passa res. Ningú s’enfada. Estan massa enfeinats mirant el mòbil.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada