La Xina, 1

Una sala d'espera de fusta caducada amb una peixera d'aigua fosca i tres peixos gegantins a l'interior com a centre de taula (o més aviat com a taula central circumfèrica i desproporcionada). Un grapat de desconeguts estrangers entre ells i estrangers al país. La majoria acompanyats de guies nadius per calmar els seus nervis i guiar-los en unes operacions que, malgrat extranyes, eren viables de ser realitzades sense ajuda externa. Només dos de nosaltres estàvem sols, immersos en la incomprensió del llenguatge encara indesxifrable i els hàbits totalment imprevisibles.

Un per un entrem a la porta 116. Una policia ens torna a mirar el passaport que ja ens havien escannejat a recepció. Ens entrega un paperet i ens indica que hem d'anar a pagar. Passar per caixa és internacional. 591 yuans després, ja estic a punt per accedir a la sala 113. Allà, se m'entrega una clau per un armariet, una bata blanca i se m'indica un vestidor. Entro. Un cartell bilingüe dóna les instruccions de la bata amb quatre cintes per lligar-la. Ens diuen que ens treiem la part de dalt de la roba. Obeïm. Ens posem la bata, fem el primer llaç intern a l'alçada del cor, posem la part sobrera de la bata per sobre la banda dreta i lliguem el segon llaç. I ja estem a punt. Surto amb la sensació d'indefensió d'aquell a qui li han arrebatat la roba i d'aquell a qui han fet llevar de matinada i no han deixat esmorzar, li han fet agafar un metro fins a l'altra punta de la ciutat i caminar 20 minuts fins a un edifici gris enmig del no-res.

I entro al passadís.

Per molt que me n'havien parlat, d'aquest passadís, no és fins al moment precís que hi entro que l'entenc. 4 portes numerades a cada banda. Bancs d'espera. Cossos enfundats en una bata blanca com la meva i la mateixa sensació d'extranyesa. El Llop estepari retorna inevitablement a la ment. Cap de nosaltres sabem què ens espera exactament darrere d'aquelles portes. No és por. Després de més de dos mesos a la Xina, la por fa temps que es va quedar enrere (si és que mai va existir). És sorpresa. Es pot esperar qualsevol cosa.

A la primera porta m'agafen el passaport i els papers que gairebé ni recordava que portava a les mans i em pesen i mesuren. Descobreixo que medeixo menys del que creia, em dec estar encongint. Comença el compte enrere...

A la segona porta em fan estirar a una llitera i obrir-me la bata, tanta feina aprenent a lligar-la per res. No cal dir que ja no la torno a lligar més: no tinc res a amagar. M'apliquen unes pinces com les de fer el pont entre les bateries de dos cotxes als tormells i als canells. M'enganxen unes ventoses cablejades a punts estratègics del pit i l'estómac i si no m'haguessin fet aquest procediment anteriorment, potser m'hauria imaginat que m'anaven a donar una descàrrega elèctrica. Una teràpia de shock a l'estil de Algú va volar sobre el niu del cucut. En canvi, em quedo quiet tal i com em van indicar la primera vegada que ho vaig fer. La noia que m'ha cablejat no em diu res. S'asseu, mira una màquina i em treu les pinces. "Porta 118" diu amb un anglès justet. I jo obeeixo.

A la porta 118 m'espera la foscor d'una sala de radiografies. Una noia m'apreta contra una plataforma enlairada i em diu que no em mogui. Ella marxa. S'amaga rere un vidre i tres segons després m'indica la següent porta on he d'anar. I jo no l'entenc i vagarejo pel passadís fins que una infermera em fa seure davant d'una altra porta que sé que no és la meva. M'adono que vaig massa adormit per seguir instruccions.

A la següent porta, un home de mitjana edat amb un xandall del Manchester United està assegut a un escriptori i em fa asseure davant seu. M'enfunda la màquina de calcular la pressió al braç esquerra. Prem el play i segueix jugant amb el mòbil. Quan la màquina ha fet la seva tasca, deixa el mòbil, mira els números i em mira. Sorprès? Preocupat? Els números són anòmals? No ho sé. La gesticulació física xinesa no es correspon a la nostra i encara em costa llegir-los. Però no diu res. Només el número de la següent porta. I jo fingeixo que no em preocupo i vaig a la següent porta.

Mentre m'espero assegut al banc del passadís, intercanviem mirades de complicitat i misèria compartida amb els demés individus esperant-se. En el moment d'entrar, ni ens havíem mirat. Tots estàvem ensimismats en el nostre món i ara, despullats en aquest passadís, busquem aliats on sigui.
Entro a la següent porta. Foscor. Una noia asseguda darrera una taula a mà dreta. Al seu costat, una mampara de separació. I encara més al costat, ombres que insinuen l'acció d'unes mans poc destres damunt d'un cos estirat. Queixes en xinès. Aquí sí que no sé què m'espera. Li demanen al pacient que respiri profundament. Ell sembla no saber fer-ho bé i el propietari de les mans maldestres es rendeix. És el meu torn. Em fan estirar, obrir la bata i m'escannegen l'interior. De fet, per la pressió aplicada amb la màquina, hom diria que directament m'entren a dintre per observar què s'hi amaga al meu estómac. I jo respiro. I sembla que ho faig correctament. Com a mínim ningú es queixa i segons després ja em deixen marxar.

Arribo a la penúltima porta, revisió ocular. Crec que encerto les primeres paraules que s'amaguen entre imatges calidoscòpiques plenes de colors. Suposo que encara no sóc del tot daltònic. Però quan arriba el moment de lletrejar les lletres assenyalades... aviat la noia s'exclama: "de debò que no la veus?" I jo li vull dir que de vegades és millor no veure-ho tot. Masses coses hem de veure a la nostra vida. Però sé que no m'entendrà.

I entro a l'última porta: l'anàlisi de sang. Sense voler mirar-los, ja havia vist cossos de bata blanca aguantant-se la tireta damunt el braç. Ara era el meu torn. No m'agraden les punxades. Mai sé com reaccionaré. Però en aquest cas veig que m'espera una butaca de pell comodíssima sota una finestra per on entra el sol del matí i una noia que m'indica que m'assegui. M'assec. Més aviat, m'estiro. M'arremango i miro cap a l'altra banda, cap al sol que entra per la finestra, cap a l'esmorzar que em faré tan bon punt surto d'aquí, els noodles que m'esperen en un dels locals que he vist camí de l'hospital... i, sense gairebé ni adonar-me'n, ja està, el meu braç ja ha estat perforat, la meva sang extreta i m'indiquen que retorni al vestuari.

Recupero la meva roba i, amb ella, part de la meva identitat i entrego els papers a recepció, després d'anar a l'edifici de davant a pagar pel sobre per a que m'enviïn els resultats, i surto. Pel terra de la vorera, tiretes d'anteriors pacients. L'olor de menjar ja comença a notar-se. Són les 11 i aviat comença l'hora de dinar. M'avanço a ells i entro a un local d'higiene confusa que sempre m'han atret i demano uns noodles amb carn i pak choi...