dijous, 19 de març del 2020

La Xina, 4

Fa calor a Xangai aquests dies. Un sol com feia temps que no vèiem il·lunmina un cels blaus impensables en aquesta ciutat que sabem que tenen els dies comptats perquè la contaminació està tornant a marxes forçades a mesura que la ciutat es torna a omplir. I amb aquesta calor les màscares esdevenen més molestes. Si son masas rígidas, rasquen la pell i ens fan suar les galtes. Si són de les quirúrgiques, tenen un borrissol a l'interior que la humitat de la calor converteix en una amalgama més que desagradable. Però aquesta és l'única molèstia que tenim. Després de l'apocalipsi del últims mesos, la vida aquí ha tornat gairebé a la normalitat. La majoria de feines estan en ple rendiment, els metros comencen a anar bastant plens, els parcs s'estan reobrint, els estrangers estan retornant per reincorporar-se a les feines... tot torna a agafar el seu ritme accelerat ara que Europa s'atura. Europa que no es volia aturar. Europa que es creia massa gran i massa forta per ser víctima d'un virus tan petit...

I mentre les notícies (poques) que arriben de casa fan pena pel desgavell governamental, pel desordre organitzatiu, per la poca acció i previsió i també pel poc cas que la població fa als avisos del govern que és que s'han guanyat a pols la desconfiança de tots i encara massa que se'ls escolta quan el que convindria seria fer-los fora a tots i començar de nou i intentar fer-ho millor, doncs quan arriben aquestes tristes notícies d'un país que diu que la gent està en estat d'alerta i que la població s'ha de confinar però el govern és incapaç de fer aturar totes les feines i així fer complir allò que ells mateixos prediquen, doncs és inevitable mirar entere i pensar com hem arribat aquí...


El dia 27 de gener, amb tot el país aturat per les vacances d'any nou xinès i amb el rau-rau del virus que ningú sabia cap on aniria, ni què seria ni com de seriós podria ser, vam sortir de Xina i vam anar a perdre'ns per les illes del sud de Cambotja. 10 dies i prou, el que dona de sí l'any nou xinès generós que ens havia tocat viure aquest any, i després tornar a Xangai i tornar a les nostres vides. Però no va ser així. Al final vam decidir no tornar perquè el món mirava amb por a la Xina, les companyies aèries van començar a cancelar vols, les converses que teníem amb altres turistes per Cambotja agafaven girs inesperats quan descobrien que vivíem a la Xina, els aeroports dels paísos propers començaven a rebutjar persones que haguessin estat a la Xina els últims quinze dies... situacions inversemblants que costava molt de creure que en realitat estiguessin passant però que ens feia pensar que potser millor anar a passar el que pogués passar a casa.
Els múltiples vols que vam haver d'agafar per la tornada a Catalunya eren una mostra de l'augment de la por col·lectiva. Cada avió que agafàvem tenia més passatgers emmascarats i més mirades de desconfiança per aquells que no es cobrien la cara. De sobte, tots érem enemics potencials. Tots orem sospitosos i pobre de tu que estosseguessis! Però semblava clar que hi havia un enemic comú: els xinesos. De fet, a l'últim dia a l'illa, de sobte tots els treballadors de l'hotel portaven màscares quan no n'havien portat mai. Per què? Perquè havien aparegut dues xineses a l'hotel! Oh! El diable! Correu! Correu! Ara, ningú ens mirava amb recèl a nosaltres que feia 10 dies que havíem marxat de la Xina. Aquesta era la sensació general aquells dies: com si el virus discriminés per races, hi havia aeroports on segregaven als xinesos i deixaven passar als passatgers occidentals encara que vinguessin de la Xina. Com s'ha girat la truita ara!

I vam agafar el primer vol de tornada: Phnom Penh - Hong Kong. Allunyant-nos de Cambotja que s'ha convertit en una mena de segona casa per nosaltres, que sempre ens ha acollit molt bé i a on ens hi sentim molt còmodes, sentíem una barreja de tristesa, inseguretat, dubte i potser comfort. La por que havíem rebut d'amics i familiars era tan gran, la decisió de tornar a Catalunya temporalment en comptes de la Xina ens va costar tant d'assolir i vam trobar tantes dificultats per trobar una companyia aèria que ens acceptés amb el nostre historial xinès que teníem també una certa sensació d'alleugeriment. Com de fugir d'un perill desconegut després d'haver passat les mil-i-una.

Hong Kong era territori neutre. Aeroport conegut, escala curta, poca gent, una cervesa mentre esperàvem... I finalment ja érem al vol llarg camí de Barcelona. Així de fàcil. El temor de quedar-nos tancats a ves a saber on perquè veníem de la Xina va quedar en això, un temor i prou.

El primer xoc a l'arribar a Catalunya va ser veure gent pel carrer. I gent sense màscares ni preocupats per cap virus. De sobte, la sensació d'angoixa que el pànic col·lectiu que es vivia a Xangai ens generava semblava un miratge, un somni estrany d'un temps que no va existir. De fet, sempre passa, quan vius entre dos països, quan estas a un, l'altre sembla no existir i a l'inrevés. En aquesta ocasió, pero, la sensació era encara molt més gran.
Mica en mica, el virus va anar desapareixent de les nostres vides, vam poder gaudir d'un febrer de clima benigne i de temps per nosaltres fins que va arribar el dia de tornar. Perquè s'ha de tornar. Perquè hi ha vegades que casa teva és allà on et trobes bé i hi tens una vida, una feina, un projecte vital, una amics, unes rutines, unes il·lusions... i no únicament allà on has nascut, i vam iniciar una nova baralla logística amb les companyies aèries per poder tornar a la Xina.
Dos dies de trucades més tard, ja teníem vol per tornar a Xangai.
El dia 28 de febrer, previ al confinament a Catalunya, vam fer el vol de tornada Barcelona-Hong Kong, Hong Kong - Xangai. Pràcticament anàvem sols a l'avió. A partir del dia següent cancelaven aquell vol, a l'aeroport tothom ens preguntava si ho teníem clar això de tornar a Xangai i clar que no ho teníem clar! Clar que dubtàvem si estàvem actuant correctament o si érem uns eixalabrats... però vist amb el temps, potser ha estat una de les millors decisions de la nostra vida.

I potser és de les primeres vegades que puc fer aquesta afirmació.

Vam arribar a Xangai l'últim cap de setmana de ciutat aturada, el dilluns 2 de març la vida va tornar, en la seva gran majoria, a la normalitat. I nosaltres, vam aconseguir entrar al país abans que el virus esclatés a Europa i Espanya passés a ser el país de pandereta internacional que coneix tothom que combat virus amb tancs al carrer i amb discursos de reis subvencionats per l'Aràbia Saudí, i ens vam poder estalviar les noves restriccions que s'estan posant als estrangers que arriben a la Xina: 3-4 hores tancats a l'avió quan arriben a l'aeroport per comprovar tots els passaports, 3 hores més de control a l'aeroport, distribució dels viatgers a llocs de la ciutat amb autobús, proves mèdiques i nits esperant en pavellons, 15 dies de quarantena en hotels... el que calgui per aturar un rebrot del virus. I s'entén. Després d'haver aturat el país completament durant 2 mesos, d'haver fet un sacrifici econòmic i vital que occident es nega a fer, ara no poden perdre tota la feina feta per la invasió de virus que venen de fora.
I no es tracta de donar consells ni dictar què ha de fer la gent, però resulta curiós ara pensar en tots aquells politics espanyols que s'omplíen la boca dient que el virus no arribaria a Espanya, que Espanya tenia un sistema sanitari meravellós, que no calia patir per res.... L'orgull occidental, la prepotència, la idea que a nosaltres aquestes coses no ens passen perquè vivim al primer món a vegades no deixen veure què està passant al nostre entorn.

I a vegades, quan miro per la finestra i veig la carretera plena de cotxes una altra vegada i la gent passejant tranquilament me n'adono de com n'hem arribat a ser d'afortunats en les nostres decisions. Crec que ja ens tocava.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada