La Xina, 3

El temps passa més rapidament a Xangai. Els dies volen, les setmanes desapareixen i els mesos amb prou feines es veuen. Potser és pel ritme de les feines, potser per les hores que es perden en qualsevol moviment per dintre la gegantina ciutat (aquí és normal trigar una hora per arribar a qualsevol feina), però aquesta és una realitat que compartim amb tots aquells que la volen verbalitzar.

Ja fa un any i mig que estem a la Xina i mirant enrere ningú ho diria. Al nostre voltant, la gent que anem coneguent i que feia més que estaven afincats aquí van marxant. Fa setmanes que tenim els caps de setmana ocupats amb comiats i últims sopars. Gent que, en la gran majoria, ja n'han tingut prou. La Xina ja els ha esgotat tant com podien acceptar i fugen sense saber molt clar cap a on. Tornar al país d'origen? Si es tracta de catalans, quina por, no? Què ens espera quan tornem a casa? Un país sense govern ni reconeixement internacional, unes possibilitats de treballar encara molt escasses, una sensació d'estar perdut, confos, de no pertànyer... sincerament, això ja ho vaig viure quan vaig tornar d'Escòcia l'any 2009 després de 7 anys fora i no em crida massa l'atenció. Però on podem anar? On es pot anar després de la Xina? Després d'haver viscut a la ciutat més gran del món, que pot assemblar-s'hi?

Per sort, aquests són problemes del demà, problemes que haurà de solucionar el meu futur jo perquè ara, de moment, l'estabilitat que ens ha donat aquest país no l'havíem conegut mai abans. Fills de la generació en pausa, de la generació robada, de la generació que ha estat castigada per haver-se format, per haver fet les coses correctament i haver estudiat una carrera i haver après idiomes per trobar-se amb un panorama laboral i social decadent, corromput i corrupte en el qual no hi ha espai per nosaltres. Després de 6 any de lluita infructífera allà on no se'ns valora ni respecta, de precarietat i de dubtes, que curiós i que inesperat trobar per fi l'estabilitat i poder començar, tímidament, a fer plans de futur. Una estabilitat estrambòtica, clar, plena de dubtes, sotregades, passos endavant i endarrere, de problemes d'idioma (confirmat: el xinès no és un idioma fàcil), de divergències culturals, d'àpats inesperats, de plats picants i peixos de riu amb gust de fang, de llengues d'ànec saltejades, de potes de pollastre flotant dintre la sopa, d'intestins, fetges i cervells; de compartir els dies amb 20 nens de guarderia als que un dia estimes i l'altre els odies; de maletes sempre a punt perquè en el fons mai saps quan s'acabarà perquè les coses canvien així, d'un dia per l'altre; de jornades laborals de sis dies perquè hem de recuperar un dia extra de festa que el calendari ha fet caure en dimarts; de botigues i restaurants que s'obren i es tanquen en una setmana; de cues del metro, tren, supermercat que no es respecten; de motos circulant per la vorera; de perruquers de carrer que no escombren els cabells del terra; de caminars extremadament lents; de gent que et diu que sí, que sí, que allò es pot fer i es farà i que mai ho fan... i, sobretot, del caos organizat que passa a formar part de les nostres vides fins al punt que ja ni el percebem.

Scotland Soundtrack

Recull de les cançons que han omplert els sis dies de retorn a Escòcia. La majoria d'elles sentides als pubs de Glasgow i Edimburg i pel Buchanan Street de Glasgow.


The Jesus and Mary Chain: Just like honey


Daughter: Youth


Bright Eyes: Landlocked Blues


The Stone Roses: She bangs the drums


Phosphorescent: Song for Zula


David Bowie: Heroes


James Blake: Retrograde


Alt-J: Tesselate


Devendra Banhart: It's a sight to behold


Mumford and Sons: The Cave


Haim: Falling


Malcolm Middleton: Loneliness Shines


Twin Atlantic: Brothers and Sisters


Aidan Moffat: Big Blonde


Gorillaz: Dirty Harry


Bon Iver: For Emma


Rick Redbeard: Any way I can


Primal Scream: Rocks


Chvrches: Recover


The Prodigy: Breathe


The National: Sea of Love


The Beta Band: Dry the rain


King Creosote and John Hopkins: John Taylor's month away