La voluntat de creure

La voluntat de creure que hi ha un sentit a la vida, que tot allò que fem, que pensem, que deixem de fer, ens encamina, inevitablement, cap a aquest punt final únic i desitjat, cap a aquesta meta inconscientment somiada, cap a aquest punt d'arribada idíl·lic que ha de donar sentit a tota la resta: als errors nocturns, a les frases mal interpretades, a les amistats oblidades, a les llàgrimes solitàries, als capvespres d'amargor, a les angoixes vitals, als neguits existencials, als dubtes constants, a la por, l'angoixa, la solitud, la insatisfacció, el dolor, el pànic, el desencís, la buidor, el malestar, la frustració, la desesperança... la vida. 
Sí. Aquest final, aquest objectiu cap al qual ens dirigim amb tanta pressa i, masses vegades, donant moltes voltes innecessàries, prenent camins equivocats, ens ha d'obrir els ulls i mostrar que, en el fons, malgrat totes les penúries viscudes, tot tenia un sentit. Altrament viure seria una mala jugada del destí.

Però Sartre no s'equivocava: la vida, senzillament, s'acaba.

Economia fàcil: entrevista al Sr. Rocamora

El projecte "Economia fàcil: entrevista al Sr. Rocamora", va nèixer arran de les múltiples confussions i la informació sovint contradictòria sobre el causant i el detonant d'aquesta crisi financera que encara, a hores d'ara, sembla no tenir data de caducitat.

Farts de sentir diferents versions, de veure als diaris diferents analistes, experts, savis i economistes, vam decidir contactar amb una eminència en el món de l'economia, amb una persona capaç d'explicar-nos, amb fonaments i amb raonaments, el per què de tot plegat: el Senyor Rocamora. Il·ustre analista financer de transaccions i intercanvis econòmics multilaterals i multidireccionals de l'empresa de gestió de finances i transaccions i intercanvis econòmics multilaterals i multidireccionals Pot. 

Gràcies a la seva amabilitat i la seva eloqüència, aquest divendres, en el teatre Clavé de Tordera, els assistents a la seva entrevista podran començar a entendre una mica millor quin va ser l'origen d'aquesta forta recessió. 

Per això mateix, convidem a tots, als afectats per la crisi i als que no, als que treballen i als que no, als que cobren l'atur i als que no, als que són funcionaris i als que no, als que creuen en una solució propera a la crisi i als que no. Tothom està convidat a venir a escoltar les sàvies paraules del Sr. Rocamora perquè n'estem convençuts que no els deixaran indiferents.  

Tercer assaig de "El penya-segat"

14/01/12 - Can Saleta

7 pàgines de text apreses: text reafirmat.

Accions.

L’obra comença a agafar una forma..

+ : Coneixement de l’espai, utilització de tots els racons 

    de l’escenari.

    L’HOME1 Es perfila: comença nerviós, enfadat, irascible.

(la història de l’anglès)

Després de tres dies de glaçades, el dissabte ens dóna una treva. Fa fred, però el terra no està glaçat i un agradable sol il·lumina l’era de Can Saleta.

Arribem, delimitem l’escenari amb una cinta i ens sorprenem del seu reduït tamany. En el darrer assaig, a l’interior de la casa, semblava un espai raonable, suficientment gran per les accions de l’obra. A l’exterior, rodejat per la immensitat de l’era, es veu petit, insignificant. Però decidim mantenir-lo: hem acordat que és preferible proposar l’obra en espai petits perquè sempre és més fàcil ampliar els gestos, les passes, les accions, que no reduïr-les per adaptar-les als possibles escenaris.

Així, doncs, comencem. Més preparats que la setmana passada, amb fulls per anotar les decisions que anem prenent, amb maletes noves, més semblants entre elles, d’uns tamanys més propers als desitjats, comencem l’assaig.

L’HOME1, nerviós, amb pressa; l’HOME2 nostàlgic, reconeixent la zona, aturant-se… així comença “El penya-segat”. Així anem bastint l’obra.

Després d’unes tres hores d’assaig, apareix el dubte de si hauríem d’assajar l’obra linealment o si estaria bé fer diferents moments del text per anar coneixent millor als personatges. Un dubte que no es va resoldre perquè jo, en part, m’inclino a preparar l’obra seguint la manera com va ser escrita: començant des del principi i deixant que siguin els mateixos personatges els que vagin creixent, que vagin explicant les seves històries, que se’ns mostrin mica en mica i ens acabin conduïnt a un final. Però també és cert que per a un actor, el fet de saber, de poder viure, què li passa al personatge al llarg de l’obra també el pot ajudar a conèixer-lo millor i, per tant, a representar-lo millor des d’un bon començament. Potser el fet de saber que en moment X, el personatge de l’HOME1 actúa d’una determinada manera fa que en un altre moment l’HOME1 mostri una mirada múrria, o un aire ingenu, o… potser sí. Però personalment la idea d’anar construïnt els persontages a mesura que avança la història pesa molt. Tanmateix, són dos contra u, no trigaré en cedir.

Dilemes de direcció apart, “El penya-segat” va creixent i el dissabte que ve ho seguirà fent.

Segon assaig de "El penya-segat"

02/01/12 - Can Saleta

Segon dia d'assaig de "El penya-segat": primeres accions.

Moviments dels personatges.

Agafant les maletes i acostumant-nos a elles.

+ : escollits els personatges, en Pakito farà d'HOME1, en Txarli d'HOME2.

     decidida l'entrada dels personatges a escena, el primer contacte del 

     públic amb ells (o d'ells amb el públic)

     acotar l'espai. Ser conscients de la disponibilitat escènica.

(a pic i pala, cavant els fonaments)

Quarts de quatre i Cal Terrassà tancat. Mal auguri, dirien uns. Casualitats, dirien d'altres. Nosaltres no diem res: els dilluns solen ser buits, fantasmagòrics i, a començaments d'any, encara més. Acabem fent el cafè a Can Joan. Som els únics al bar i, sense voler-ho, evitem parlar de l'obra. Això ho deixem per quan arribem a Can Saleta. Allà hi trobem dues maletes velles que ens serviran per començar a moldejar els moviments dels personatges i, aprofitant que encara hi ha llum solar, sortim a fora a provar les entrades, és a dir, com caminen els personatges en aquest camí que els condueix al penya-segat. Si estan cansats, si caminen ràpidament perquè tenen pressa per arribar, si van al mateix ritme o un més avançat que l'altre... Les possibilitats són moltes. Davant del dubte, recorrem a un mètode d'elecció senzill: prova i error. Així, anem provant totes les opcions que se'ns ocorren i anem descartant aquelles que no funcionen. Fins que, de casualitat, aquest caminar pel Montnegre carretejant dues maletes antigues porta als personatges a la gegantina era que s'escampa davant de Can Saleta i ens adonem que aquell ha de ser el nostre lloc de treball, aquell cercle el nostre escenari, amb totes les reminiscències shakesperianes que un espai així comporta. "Tu i Jo" era una obra d'interiors, d'espais tancats, d'angoixes reprimides, de ciutadans urbans reclosos en els seus esquifits pisos. "El penya-segat" és una obra d'exterior, una obra de muntanya. I aquesta masia perduda en el Montnegre no ens proporciona només un lloc d'assaig, sinó que sembla que també ens ajudarà a donar una marcada personalitat al text.

Ubicats ja a l'era, seguim provant entrades fins que ens decidim per una. Ara ja només cal afegir-hi les primeres paraules. Per això decidim fer una nova lectura sencera del tesxt. De fet, en aquest punt, encara no sabem qui farà de qui i, per tant, llegim el text dues vegades intercanviant els personatges. I aviat ens resulta clara la tria: en Pakito farà d'HOME1 i en Txarli d'HOME2. Una tria que em sorpren perquè pels caràcters dels actors havia pensat que seria a l'inrevés. Però posades damunt l'escenari, les persones canvien i ens mostren facetes que desconeixíem.

Un cop escollits els personatges, és qüestió de concentrar-nos en les primeres frases per afegir-les als moviments seleccionats.

Així, a consciència, sense pressa però sense perdre ni un segon, anem bastint aquesta obra. 

Avui hem conegut una mica més els personatges. Avui hem vist con no només és l'HOME2 qui té històries per explicar, records per a compartir, sinó que l'HOME1, a la seva manera, també ens explicarà les seves històries.

Avui hem cavat els fonaments, el proper assaig, els començarem a omplir.

Primer assaig de "El penya-segat"

28/12/11 - Can Saleta

Primer dia de El penya-segat: lectura del text.

Contextualització.

Primer anàlisi de la història.

+ : les maletes, la conya de la parella enganyant-lo.

? : com fer el camí, ha de ser molt inclinat? un penya-segat molt enlairat?

= :ganes de fer l'obra. Dilluns 2/01/12 el següent assaig.

(en una masia oblidada del Montnegre, comença aquest nou projecte)

Feia fred a can Saleta. Les múltiples cambres, passadissos, raconets amagats que conté, estaven coberts per la humitat de l'abandonament i la fredor de la buidor. Després de xafardejar-ne tots els espais, de remenar entre caixes de llibres per llençar i d'escollir-ne un bon munt (entre ells Rayuela, El caballero de Olmedo, però també Pedra de Tartera i el Teatre de Puig i Ferrater), arribà el moment que tots tres teníem ganes d'abraonar-nos sobre el text. Un text desconegut pels actors, uns personatges amb els quals no estan familiaritzats, unes accions que ignoren. La meva feina, doncs, és la de contextualitzar la història, introduir els girs dels personatges, marcar les pautes generals dels seus comportaments.

Comença la lectura sota un immens plataner i un doll de sol que ens fa creure que no estem a l'hivern. En Txarli fa d'HOME1, el cínic, l'escèptic, el que escolta perquè no té més remei i que tot ho critica. En Pakito fa d'HOME2, el personatge més somiador, el que ens mostra els seus records, el que ens explica històries. 

Comencem a llegir i el començament és lent, dubitatiu. Pateixo: ignoro si els està agradant el text. Em plantejo si el text és prou interessant com per a ser representat. Em pregunto si ells són els actors adeqüats per a fer-lo... aquests dubtes i mil més. 

Però, mica en mica, la lectura de l'obra transcorre, algun somriure apareix als llavis dels lectors, algun diàleg, malgrat desconegut per ells, agafa cos... i torno a creure en l'obra.

En acabat, allau de preguntes: per què fa això aquest personatge? són reals les històries que explica l'HOME2? el penya-segat és molt enlairat o és només metafòric? ... i les meves respostes poc importen: entre tots les intentem respondre. O ampliem els dubtes. No importa. El que sí que importa és mastegar la història, conèixer aquest HOME1 i aquest HOME2, creure que, de debò, poden existir.

I ara sí, després de les preguntes i l'animada tertúlia, l'aprovació tan esperada. A els dos actors els ha agradat el text, els dos tenen ganes de portar-lo a l'escenari. I jo el que més.

Havíem quedat a les 11 per fer un cafè. A les 3 de la tarda decidim deixar-ho. Un  matí productiu que ha de conduir a una altra sèrie de matins productius.