De la Xina a Vietnam (a la força)

Fa mal retrobar-se amb la meva última entrada a aquest blog, d'ara ja en fa 3 anys. Fa mal perquè és un cant d'optimisme, una entrada que explica la gran fortuna que vam tenir amb la primera onada de Covid l'any 2020. I de debò que durant aquells anys ens vam creure afortunats. Malgrat ser presoners a la Xina, miràvem fora i ens feia por. Mentre amics i coneguts morien o passaven grans febrades, nosaltres vivíem en una bombolla fortament segellada. Però érem feliços. Presoners, però tranquils. Llàstima que la bombolla va esclatar. Llàstima que ho va fer quan tot el món ja girava pàgina i tornaven a la normalitat. El confinament de Xangai del 2022 ens va matar. No es pot dir d'altra manera. 3 mesos tancats a casa, el primer d'ells sense poder sortir fora del pis per res i depenent de la bondat del govern per aconseguir menjar, van ser una tortura. Haver-ho de viure amb una criatura, va ser una odissea. Ell no en té mal record perquè vam intentar fingir certa normalitat malgrat la gran anormalitat de les nostres vides engabiades, però quan a la seva nova escola ens van dir que mostrava reaccions de nen de Covid, ens vam enfonsar. Perquè sí que li va afectar. Per descomptat. Potser no ho va mostrar directament, però els 3 anys que no va poder veure la família, li van fer mal, els 6 mesos que no va poder anar a escola perquè les escoles estaven tancades, li va condicionar la manera com interactura i socialitza amb altres nens. Clar que el va afectar! I això és el que ens fa més ràbia: veure com el govern xinès va actuar amb la impunitat que ho va fer sense tenir en consideració els efectes terribles de les seves campanyes esbojarrades. Per això vam marxar. I per això ens va fer tanta ràbia que, només 6 mesos després, decidissin donar per acabada la guerra contra el Covid i retornessin a la normalitat. De debò? De sobte tot s'havia acabat? Els tres anys d'empresonament al país, els 3 mesos de confinament salvatge, les pors de ser tancat en un centre de confinament, els tancaments forçats que tanta gent va viure... tot s'acabava d'un dia per l'altre? Increïble. I el més increïble és que els pocs amics que ens queden a la Xina diuen que no només tot ha tornat a la normalitat sinó que a més la gent actua com si mai no hagués passat res. Com si mai no haguessin tapiat les cases, posat cadenats a les portes, aixecat barreres als carrers perquè ningú pogués sortir. Com si no haguessin existit les nits d'insomni ni les estones (poquíssimes) d'esperança quan semblava que una petita part de la població es rebelava... Fa de molt mal entendre i de pitjor pair. Potser per això no tenim energia per començar de nou en aquest país que no s'assembla gens a allò que ens havien venut, que és terriblement calurós i encara està molt mancat. Perquè, desenganyem-nos, un cop has tastat el que pot oferir Xangai, res pot igualar-ho. Però de moment seguim aquí. Intentant fer dia a dia. Intentant oblidar i potser així podrem seguir endavant...

La Xina, 4

Fa calor a Xangai aquests dies. Un sol com feia temps que no vèiem il·lunmina un cels blaus impensables en aquesta ciutat que sabem que tenen els dies comptats perquè la contaminació està tornant a marxes forçades a mesura que la ciutat es torna a omplir. I amb aquesta calor les màscares esdevenen més molestes. Si son masas rígidas, rasquen la pell i ens fan suar les galtes. Si són de les quirúrgiques, tenen un borrissol a l'interior que la humitat de la calor converteix en una amalgama més que desagradable. Però aquesta és l'única molèstia que tenim. Després de l'apocalipsi del últims mesos, la vida aquí ha tornat gairebé a la normalitat. La majoria de feines estan en ple rendiment, els metros comencen a anar bastant plens, els parcs s'estan reobrint, els estrangers estan retornant per reincorporar-se a les feines... tot torna a agafar el seu ritme accelerat ara que Europa s'atura. Europa que no es volia aturar. Europa que es creia massa gran i massa forta per ser víctima d'un virus tan petit...

I mentre les notícies (poques) que arriben de casa fan pena pel desgavell governamental, pel desordre organitzatiu, per la poca acció i previsió i també pel poc cas que la població fa als avisos del govern que és que s'han guanyat a pols la desconfiança de tots i encara massa que se'ls escolta quan el que convindria seria fer-los fora a tots i començar de nou i intentar fer-ho millor, doncs quan arriben aquestes tristes notícies d'un país que diu que la gent està en estat d'alerta i que la població s'ha de confinar però el govern és incapaç de fer aturar totes les feines i així fer complir allò que ells mateixos prediquen, doncs és inevitable mirar entere i pensar com hem arribat aquí...


El dia 27 de gener, amb tot el país aturat per les vacances d'any nou xinès i amb el rau-rau del virus que ningú sabia cap on aniria, ni què seria ni com de seriós podria ser, vam sortir de Xina i vam anar a perdre'ns per les illes del sud de Cambotja. 10 dies i prou, el que dona de sí l'any nou xinès generós que ens havia tocat viure aquest any, i després tornar a Xangai i tornar a les nostres vides. Però no va ser així. Al final vam decidir no tornar perquè el món mirava amb por a la Xina, les companyies aèries van començar a cancelar vols, les converses que teníem amb altres turistes per Cambotja agafaven girs inesperats quan descobrien que vivíem a la Xina, els aeroports dels paísos propers començaven a rebutjar persones que haguessin estat a la Xina els últims quinze dies... situacions inversemblants que costava molt de creure que en realitat estiguessin passant però que ens feia pensar que potser millor anar a passar el que pogués passar a casa.
Els múltiples vols que vam haver d'agafar per la tornada a Catalunya eren una mostra de l'augment de la por col·lectiva. Cada avió que agafàvem tenia més passatgers emmascarats i més mirades de desconfiança per aquells que no es cobrien la cara. De sobte, tots érem enemics potencials. Tots orem sospitosos i pobre de tu que estosseguessis! Però semblava clar que hi havia un enemic comú: els xinesos. De fet, a l'últim dia a l'illa, de sobte tots els treballadors de l'hotel portaven màscares quan no n'havien portat mai. Per què? Perquè havien aparegut dues xineses a l'hotel! Oh! El diable! Correu! Correu! Ara, ningú ens mirava amb recèl a nosaltres que feia 10 dies que havíem marxat de la Xina. Aquesta era la sensació general aquells dies: com si el virus discriminés per races, hi havia aeroports on segregaven als xinesos i deixaven passar als passatgers occidentals encara que vinguessin de la Xina. Com s'ha girat la truita ara!

I vam agafar el primer vol de tornada: Phnom Penh - Hong Kong. Allunyant-nos de Cambotja que s'ha convertit en una mena de segona casa per nosaltres, que sempre ens ha acollit molt bé i a on ens hi sentim molt còmodes, sentíem una barreja de tristesa, inseguretat, dubte i potser comfort. La por que havíem rebut d'amics i familiars era tan gran, la decisió de tornar a Catalunya temporalment en comptes de la Xina ens va costar tant d'assolir i vam trobar tantes dificultats per trobar una companyia aèria que ens acceptés amb el nostre historial xinès que teníem també una certa sensació d'alleugeriment. Com de fugir d'un perill desconegut després d'haver passat les mil-i-una.

Hong Kong era territori neutre. Aeroport conegut, escala curta, poca gent, una cervesa mentre esperàvem... I finalment ja érem al vol llarg camí de Barcelona. Així de fàcil. El temor de quedar-nos tancats a ves a saber on perquè veníem de la Xina va quedar en això, un temor i prou.

El primer xoc a l'arribar a Catalunya va ser veure gent pel carrer. I gent sense màscares ni preocupats per cap virus. De sobte, la sensació d'angoixa que el pànic col·lectiu que es vivia a Xangai ens generava semblava un miratge, un somni estrany d'un temps que no va existir. De fet, sempre passa, quan vius entre dos països, quan estas a un, l'altre sembla no existir i a l'inrevés. En aquesta ocasió, pero, la sensació era encara molt més gran.
Mica en mica, el virus va anar desapareixent de les nostres vides, vam poder gaudir d'un febrer de clima benigne i de temps per nosaltres fins que va arribar el dia de tornar. Perquè s'ha de tornar. Perquè hi ha vegades que casa teva és allà on et trobes bé i hi tens una vida, una feina, un projecte vital, una amics, unes rutines, unes il·lusions... i no únicament allà on has nascut, i vam iniciar una nova baralla logística amb les companyies aèries per poder tornar a la Xina.
Dos dies de trucades més tard, ja teníem vol per tornar a Xangai.
El dia 28 de febrer, previ al confinament a Catalunya, vam fer el vol de tornada Barcelona-Hong Kong, Hong Kong - Xangai. Pràcticament anàvem sols a l'avió. A partir del dia següent cancelaven aquell vol, a l'aeroport tothom ens preguntava si ho teníem clar això de tornar a Xangai i clar que no ho teníem clar! Clar que dubtàvem si estàvem actuant correctament o si érem uns eixalabrats... però vist amb el temps, potser ha estat una de les millors decisions de la nostra vida.

I potser és de les primeres vegades que puc fer aquesta afirmació.

Vam arribar a Xangai l'últim cap de setmana de ciutat aturada, el dilluns 2 de març la vida va tornar, en la seva gran majoria, a la normalitat. I nosaltres, vam aconseguir entrar al país abans que el virus esclatés a Europa i Espanya passés a ser el país de pandereta internacional que coneix tothom que combat virus amb tancs al carrer i amb discursos de reis subvencionats per l'Aràbia Saudí, i ens vam poder estalviar les noves restriccions que s'estan posant als estrangers que arriben a la Xina: 3-4 hores tancats a l'avió quan arriben a l'aeroport per comprovar tots els passaports, 3 hores més de control a l'aeroport, distribució dels viatgers a llocs de la ciutat amb autobús, proves mèdiques i nits esperant en pavellons, 15 dies de quarantena en hotels... el que calgui per aturar un rebrot del virus. I s'entén. Després d'haver aturat el país completament durant 2 mesos, d'haver fet un sacrifici econòmic i vital que occident es nega a fer, ara no poden perdre tota la feina feta per la invasió de virus que venen de fora.
I no es tracta de donar consells ni dictar què ha de fer la gent, però resulta curiós ara pensar en tots aquells politics espanyols que s'omplíen la boca dient que el virus no arribaria a Espanya, que Espanya tenia un sistema sanitari meravellós, que no calia patir per res.... L'orgull occidental, la prepotència, la idea que a nosaltres aquestes coses no ens passen perquè vivim al primer món a vegades no deixen veure què està passant al nostre entorn.

I a vegades, quan miro per la finestra i veig la carretera plena de cotxes una altra vegada i la gent passejant tranquilament me n'adono de com n'hem arribat a ser d'afortunats en les nostres decisions. Crec que ja ens tocava.

La Xina, 3

El temps passa més rapidament a Xangai. Els dies volen, les setmanes desapareixen i els mesos amb prou feines es veuen. Potser és pel ritme de les feines, potser per les hores que es perden en qualsevol moviment per dintre la gegantina ciutat (aquí és normal trigar una hora per arribar a qualsevol feina), però aquesta és una realitat que compartim amb tots aquells que la volen verbalitzar.

Ja fa un any i mig que estem a la Xina i mirant enrere ningú ho diria. Al nostre voltant, la gent que anem coneguent i que feia més que estaven afincats aquí van marxant. Fa setmanes que tenim els caps de setmana ocupats amb comiats i últims sopars. Gent que, en la gran majoria, ja n'han tingut prou. La Xina ja els ha esgotat tant com podien acceptar i fugen sense saber molt clar cap a on. Tornar al país d'origen? Si es tracta de catalans, quina por, no? Què ens espera quan tornem a casa? Un país sense govern ni reconeixement internacional, unes possibilitats de treballar encara molt escasses, una sensació d'estar perdut, confos, de no pertànyer... sincerament, això ja ho vaig viure quan vaig tornar d'Escòcia l'any 2009 després de 7 anys fora i no em crida massa l'atenció. Però on podem anar? On es pot anar després de la Xina? Després d'haver viscut a la ciutat més gran del món, que pot assemblar-s'hi?

Per sort, aquests són problemes del demà, problemes que haurà de solucionar el meu futur jo perquè ara, de moment, l'estabilitat que ens ha donat aquest país no l'havíem conegut mai abans. Fills de la generació en pausa, de la generació robada, de la generació que ha estat castigada per haver-se format, per haver fet les coses correctament i haver estudiat una carrera i haver après idiomes per trobar-se amb un panorama laboral i social decadent, corromput i corrupte en el qual no hi ha espai per nosaltres. Després de 6 any de lluita infructífera allà on no se'ns valora ni respecta, de precarietat i de dubtes, que curiós i que inesperat trobar per fi l'estabilitat i poder començar, tímidament, a fer plans de futur. Una estabilitat estrambòtica, clar, plena de dubtes, sotregades, passos endavant i endarrere, de problemes d'idioma (confirmat: el xinès no és un idioma fàcil), de divergències culturals, d'àpats inesperats, de plats picants i peixos de riu amb gust de fang, de llengues d'ànec saltejades, de potes de pollastre flotant dintre la sopa, d'intestins, fetges i cervells; de compartir els dies amb 20 nens de guarderia als que un dia estimes i l'altre els odies; de maletes sempre a punt perquè en el fons mai saps quan s'acabarà perquè les coses canvien així, d'un dia per l'altre; de jornades laborals de sis dies perquè hem de recuperar un dia extra de festa que el calendari ha fet caure en dimarts; de botigues i restaurants que s'obren i es tanquen en una setmana; de cues del metro, tren, supermercat que no es respecten; de motos circulant per la vorera; de perruquers de carrer que no escombren els cabells del terra; de caminars extremadament lents; de gent que et diu que sí, que sí, que allò es pot fer i es farà i que mai ho fan... i, sobretot, del caos organizat que passa a formar part de les nostres vides fins al punt que ja ni el percebem.

Presentació de El pis del pare

El passat 21 de desembre es va publicar el meu darrer llibre, l'obra de teatre El pis del pare, guanyadora del Premi de teatre Breu Inicia't de Badalona. A 10.000 Km de distància, he mirat amb expectativa creixent com el llibre prenia forma gràcies a l'editorial Pont del petroli i a la col·laboració de la Patrícia Soley-Beltran que va accedir a fer-ne el pròleg. Aquest llibre encara no l'he pogut veure físicament perquè la visita fugaç nadalenca a casa no m'ho ha permès, i pot ser que passi encara força temps abans que ho pugui fer, però de moment sí que tinc la certesa que es va llegir la meva nota d'agraïment durant l'acte de presentació. Una breu nota que preten agrair i provocar en iguals mesures i és per això que m'he decidit a publicar-la aquí ara que les circumstàncies m'han permès accedir a internet lliurement tot i que de manera molt temporal. Una petita continuació als agraïments que ja es van llegir en nom meu el dia de l'entrega del premi.

Estic molt agraït als Amics del Teatre Zorrilla per haver-me concedit el Premi Inicia’t d’enguany. A l’Ariadna Amat per la seva paciència davant la comunicació entretallada que comporta viure en un país amb internet controlat. I a l’editorial Pont del Petroli per publicar El pis del pare. Publicar teatre en ple segle XXI... quines idees! Però és que, de fet, sense el teatre imprès potser jo mai hauria arribat al teatre perquè va ser gràcies a la lectura de textos teatrals que em vaig endinsar en el món teatral. Gràcies a la possibilitat de poder accedir a les grans obres teatrals, tant les reconegudes com les que no, des de qualsevol racó i en qualsevol moment, fet summament important pels membres de la generació en pausa a qui ens han obligat a emigrar tantes vegades. Gràcies a poder recrear, o fins i tot reinventar, els mons, les històries i situacions, traçats pels autors. Però sobretot, a l’oportunitat de poder assaborir al nostre ritme les paraules, poder degustar i pair detingudament les obres teatrals impreses. Llegir-les i rellegir-les. És per tot això que em produeix una gran satisfacció poder veure com una altra obra meva és publicada i, com ja he dit, molt més encara en una època en què sembla que ningú llegeix més de 140 caràcters seguits. I encara menys teatre! Quina bestiesa. Quina pèrdua de temps... i precisament per això tots hem de valorar molt més la importància d’actes com el d’avui: petits gestos d’insubordinació contra el tipus d’individus que volen que siguem. Petits actes de rebel·lia necessaris que contribueixen a que quan arribi el dia que algú hagi de venir a buidar el nostre pis, no se’l trobin tan trist, buit i desangelat.

PREMI INICIA'T 2016

Davant l'agredolça notícia que l'Esteve Soler per fi podrà veure la seva obra Contra la democràcia representada dignament en un teatre de Madrid (que encara no de Barcelona) però que no serà arràn d'una producció espanyola de l'obra sinó perquè han programat la versió que en va fer una companyia de Bucarest... sí, tal com sona... així d'estúpids ens hem tornat, que no tenim ni visió, ni interès ni ganes de produir obres pròpies d'autors autòctons però perdem el nord per contractar muntatges estrangers (encara que siguin d'autors nostres) que han tingut un gran èxit al seu país... doncs em sento temptat d'afegir aquí el petit discurs d'acceptació que vaig enviar per l'entrega de premis de teatre INICIA'T de Badalona que va tenir lloc la setmana passada i al qual, per raons òbvies, no vaig poder assistir:

Moltes gràcies per haver-me concedit el premi INICIA'T d'enguany. Després d'haver quedat finalista en dues ocasions anteriors i, per tant, de conèixer el premi i la bona feina que fan els seus organitzadors, em fa molta il·lusió haver pogut entrar a formar part de la família dels guanyadors de l'INICIA'T. I em fa especial il·lusió que hagi estat amb l'obra El pis del pare perquè és un text que va nèixer de l'experiència real d'anar a casa d'un familiar a buidar-la un cop ell ja no hi era. Aquella tarda, tots vam coincidir que va ser un dia molt estrany, que estàvem remenant la vida privada d'algú altre però que, a més, estàvem com esborrant el seu pas per aquell pis que no trigaria a omplir-se amb noves vides i noves experiències.
Em sap greu no poder ser aquí aquesta nit per agraïr-vos-ho personalment, però la distància geogràfica i  temporal (uns 10 mil quilòmetres i sis hores més en el rellotge) m'ho impedeixen. Tots sabem que no ens ho estan posant fàcil per seguir vivint en el nostre país i l'opció d'agafar les maletes i intentar començar de nou sembla ser l'única que ens queda a molts. Potser algun dia podrem tornar a casa, potser no. De moment, però, no permetrem que ens impedeixin seguir fent allò que ens agrada.
Gràcies.