Segon assaig de "El penya-segat"

02/01/12 - Can Saleta

Segon dia d'assaig de "El penya-segat": primeres accions.

Moviments dels personatges.

Agafant les maletes i acostumant-nos a elles.

+ : escollits els personatges, en Pakito farà d'HOME1, en Txarli d'HOME2.

     decidida l'entrada dels personatges a escena, el primer contacte del 

     públic amb ells (o d'ells amb el públic)

     acotar l'espai. Ser conscients de la disponibilitat escènica.

(a pic i pala, cavant els fonaments)

Quarts de quatre i Cal Terrassà tancat. Mal auguri, dirien uns. Casualitats, dirien d'altres. Nosaltres no diem res: els dilluns solen ser buits, fantasmagòrics i, a començaments d'any, encara més. Acabem fent el cafè a Can Joan. Som els únics al bar i, sense voler-ho, evitem parlar de l'obra. Això ho deixem per quan arribem a Can Saleta. Allà hi trobem dues maletes velles que ens serviran per començar a moldejar els moviments dels personatges i, aprofitant que encara hi ha llum solar, sortim a fora a provar les entrades, és a dir, com caminen els personatges en aquest camí que els condueix al penya-segat. Si estan cansats, si caminen ràpidament perquè tenen pressa per arribar, si van al mateix ritme o un més avançat que l'altre... Les possibilitats són moltes. Davant del dubte, recorrem a un mètode d'elecció senzill: prova i error. Així, anem provant totes les opcions que se'ns ocorren i anem descartant aquelles que no funcionen. Fins que, de casualitat, aquest caminar pel Montnegre carretejant dues maletes antigues porta als personatges a la gegantina era que s'escampa davant de Can Saleta i ens adonem que aquell ha de ser el nostre lloc de treball, aquell cercle el nostre escenari, amb totes les reminiscències shakesperianes que un espai així comporta. "Tu i Jo" era una obra d'interiors, d'espais tancats, d'angoixes reprimides, de ciutadans urbans reclosos en els seus esquifits pisos. "El penya-segat" és una obra d'exterior, una obra de muntanya. I aquesta masia perduda en el Montnegre no ens proporciona només un lloc d'assaig, sinó que sembla que també ens ajudarà a donar una marcada personalitat al text.

Ubicats ja a l'era, seguim provant entrades fins que ens decidim per una. Ara ja només cal afegir-hi les primeres paraules. Per això decidim fer una nova lectura sencera del tesxt. De fet, en aquest punt, encara no sabem qui farà de qui i, per tant, llegim el text dues vegades intercanviant els personatges. I aviat ens resulta clara la tria: en Pakito farà d'HOME1 i en Txarli d'HOME2. Una tria que em sorpren perquè pels caràcters dels actors havia pensat que seria a l'inrevés. Però posades damunt l'escenari, les persones canvien i ens mostren facetes que desconeixíem.

Un cop escollits els personatges, és qüestió de concentrar-nos en les primeres frases per afegir-les als moviments seleccionats.

Així, a consciència, sense pressa però sense perdre ni un segon, anem bastint aquesta obra. 

Avui hem conegut una mica més els personatges. Avui hem vist con no només és l'HOME2 qui té històries per explicar, records per a compartir, sinó que l'HOME1, a la seva manera, també ens explicarà les seves històries.

Avui hem cavat els fonaments, el proper assaig, els començarem a omplir.

Primer assaig de "El penya-segat"

28/12/11 - Can Saleta

Primer dia de El penya-segat: lectura del text.

Contextualització.

Primer anàlisi de la història.

+ : les maletes, la conya de la parella enganyant-lo.

? : com fer el camí, ha de ser molt inclinat? un penya-segat molt enlairat?

= :ganes de fer l'obra. Dilluns 2/01/12 el següent assaig.

(en una masia oblidada del Montnegre, comença aquest nou projecte)

Feia fred a can Saleta. Les múltiples cambres, passadissos, raconets amagats que conté, estaven coberts per la humitat de l'abandonament i la fredor de la buidor. Després de xafardejar-ne tots els espais, de remenar entre caixes de llibres per llençar i d'escollir-ne un bon munt (entre ells Rayuela, El caballero de Olmedo, però també Pedra de Tartera i el Teatre de Puig i Ferrater), arribà el moment que tots tres teníem ganes d'abraonar-nos sobre el text. Un text desconegut pels actors, uns personatges amb els quals no estan familiaritzats, unes accions que ignoren. La meva feina, doncs, és la de contextualitzar la història, introduir els girs dels personatges, marcar les pautes generals dels seus comportaments.

Comença la lectura sota un immens plataner i un doll de sol que ens fa creure que no estem a l'hivern. En Txarli fa d'HOME1, el cínic, l'escèptic, el que escolta perquè no té més remei i que tot ho critica. En Pakito fa d'HOME2, el personatge més somiador, el que ens mostra els seus records, el que ens explica històries. 

Comencem a llegir i el començament és lent, dubitatiu. Pateixo: ignoro si els està agradant el text. Em plantejo si el text és prou interessant com per a ser representat. Em pregunto si ells són els actors adeqüats per a fer-lo... aquests dubtes i mil més. 

Però, mica en mica, la lectura de l'obra transcorre, algun somriure apareix als llavis dels lectors, algun diàleg, malgrat desconegut per ells, agafa cos... i torno a creure en l'obra.

En acabat, allau de preguntes: per què fa això aquest personatge? són reals les històries que explica l'HOME2? el penya-segat és molt enlairat o és només metafòric? ... i les meves respostes poc importen: entre tots les intentem respondre. O ampliem els dubtes. No importa. El que sí que importa és mastegar la història, conèixer aquest HOME1 i aquest HOME2, creure que, de debò, poden existir.

I ara sí, després de les preguntes i l'animada tertúlia, l'aprovació tan esperada. A els dos actors els ha agradat el text, els dos tenen ganes de portar-lo a l'escenari. I jo el que més.

Havíem quedat a les 11 per fer un cafè. A les 3 de la tarda decidim deixar-ho. Un  matí productiu que ha de conduir a una altra sèrie de matins productius.

Després de Tu i Jo

Després d'un any de remenar Tu i Jo, de decidir quin actor faria què, de fragmentar el text per a donar-li més fluïdesa damunt l'escenari, de pensar quina mena de música podria ajudar a explicar l'acció, de nou mesos des de l'estrena a Vic i després d'onze representacions de l'obra, ara estar de braços plegats es fa estrany. La part logísitica de l'obra, avorrida. L'espera de les respostes dels teatres, llarga. 

Tinc ganes de continuar endavant, de mantenir aquest projecte, però també de veure com en creixen de nous. Observo amb il·lusió, però des de la distància, com la versió anglesa de Tu i Jo (You and Me) va agafant forma i com aquest 1 de juny de la seva estrena es va apropant lentament. Però el fet de no estar-hi directament implicat, de no viure l'evolució dels assajos, de no veure com els personatges van agafant cos, fa que la visqui amb la mateixa alegria, però no amb la mateixa intensitat. Van ser molts els dies damunt l'escenari comentant punts, diàlegs, moviments, entonacions, intencionalitats... com per oblidar-los tan fàcilment.

Ara, però, toca continuar, fer que Tu i Jo segueixi que, si les coses van bé, retorni als escenaris el 2012, però també cal començar un nou projecte. Potser Els gronxadors, potser Els debats d'economia, potser Un penya-segat o potser un text nou que encara no he sapigut escriure.

entreteniments

De tant en tant ens oprimeix la consciència que no n'hi ha prou amb estar vius, que cal quelcom més, que la roda establerta, el ritme que ens hem imposat, no és suficient. Que llevar-nos, treballar, menjar i dormir no és satisfactori. Calen més coses. 

A partir d'aquí, comença el nostre inútil periple en busca de noves il·lusions o, perquè no dir-ho, de nous motius per a viure.

Possibles opcions:

1.- Entreteniments varis, buits i banals. Des del culte al cos, a l'extenuació física cercant l'anorreament mental; a la obsessió cinematogràfica: matar les hores de consciència amb les llumetes hipnòtiques i les melodies manipuladores de les grans superproduccions, passant, com no, per la temible televisió i les hores i neurones que ens ha manllevat i que promet seguir manllevant amb els seus programes inútils, amb el seu trepidant moviment de càmeres, amb el seu parlar tots alhora.

2.- Distraccions pseudo-intel·lectuals. Agafar un llibre de fàcil lectura, algun best-seller de moda, alguna novel·leta de cinc-centes pàgines i lletra gran, d'aquestes d'història que fa uns anys estaven de moda, alguna histìoria de por... el que sigui (un Ken Follett o un Stephen King mai fallen). Absents dintre les seves pàgines, la consciència de la nostra existència desapareix. Si més no, per això són útils aquests llibres. I per falcar mobles que ballen.

3.- Congregacions socials. Perquè de vegades (de fet sempre) l'angoixa compartida ens incomode, ens avergonyim de confessar que per les nits plorem massa sovint, que ens sentim sols, buits, que tenim cada dia més por de la mort, que no sabem què farem amb la nostra vida, que res té sentit i que, tanmateix, tot ens capfica... doncs per tot això, quan estem en companyia, quan tenim espectadors de les nostres misèries, ens amaguem rera una coïrassa pública, una espessa pel·lícula que ens ressegueix tot el cos i que ens fa mostrar-nos als demés com a éssers simpatics, agradables, extrovertits, feliços... si només sapiguessin quina bèstia nauseabunda s'amaga rera aquella coïrassa!

4.- Fingiments intel·lectuals. Creure'ns superiors als demés. Conscientment o inconscientment, però fer-ho. Dedicar els nostres esforços a l'estudi d'ocults i complicadíssims texts barrocs, a l'anàlisi de la mètrica alexandrina, a les traduccions innecessàries de texts llatins oblidats, a la producció d'un cos literari, musical, visual, plàstic... que ens generi la sensació que allò sí que té sentit, que nosaltres sí que fem coses de profit, que la nostra vida sí que val la pena de ser viscuda, que un cop tot s'acabi, les nostres obres ens sobreviuran i totes les demés històries que es diuen per a consolar a aquells que volen ser consolats. Als demés, als que ho donem tot per perdut, no cal que ens vinguin amb falses promeses, amb il·lusions vàcues d'una eternitat abstracta. La condemna és real i cadascú l'ha de suportar com pugui.

l'ordinador públic

Escriure en un ordinador públic és adonar-te de la comoditat dels enllaços ràpids, de l'agilització tan poc valorada de l'historial del cercador, de la facilitat generada per la monotonia.

Perquè, de sobte, davant d'un ordinador públic, un ordinador que no és el teu, que no coneix el teu teclejar (ja sigui lent i desesperant, accelerat i exigent, plagat d'errors o perfecte), que ignora que quan deixes de posar una paraula en majúscules després d'un punt no ho fas per ignorància gramatical, per deixadesa ortogràfica, sinó per un acte d'empatia vers el teu aparell, un vot de confiança en la màquina que treballa amb tu i t'ajuda en els teus passos, descobreixes com n'és de valuós el teu aparell.

Sí, el mateix estri que més d'una vegada hauries volgut llençar per la finestra. El que, confonent continent amb contingut hauries volgut volcar-li tota la teva ràbia al damunt cada vegada que s'ha penjat tot esborrant tota la informació no desada. L'aparell al qual culpes de la teva inoperància i la teva ignorància com vas aprendre a fer amb aquella flauta dolça quan estudiaves música a primària: perquè sempre, sempre, la culpa era de la flauta, que estava mal tancada, que estava bruta de saliva i reclamava ser netejada una vegada més, que estava escantonada, que no era de fusta com la del veí, o que era massa nova i encara no havia ajustat la seva acústica... sempre era la flauta la culpabla, mai el flautista que era incapaç de diferenciar un La d'un Do.

Assegut davant un ordinador desconegut, amb un teclat repassat per tantes i tantes mans desconegudes, amb un ratolí pessigollejat per tants dits ignorats, me n'adono de amb quina facilitat establim una rutina i, encara més, amb quina facilitat aprenem a oblidar-la, a fingir que no existeix i a donar-ho tot per fet.

Sí, davant d'un ordinador desconegut, em plantejo quins misteris m'esperen darrera cada nova clicada.