Lectura dramatitzada de The Kitchen

THE KITCHEN

de Roger Simeon

Estrena 30 de juny de 2015 (IATI Theater, Nova York)

[L’obra]

Un carrer buit. Dues persones que no es coneixen estan esperant sota la pluja. Comencen a parlar i s'adonen que comparteixen un tret  comú: la solitud. A partir d'aquest moment, el públic descobreix la història de tres personatges que sobreviuen en el món contemporani sentint-se sols malgrat estar sempre rodejats de gent.

"Tots estem buscant a algú" es la mena de mantra que ressona entre les seves converses. Però hi ha gent que està disposada a fer el que calgui per superar la solitud. 

The Kitchen és el retrat tràgic d'una societat incapaç d'establir connexions reals entre els diferents éssers humans o de preservar la felicitat. Però no tot és el que sembla...

________________

Crítica de L'emú

L'EMÚ

(al Festival Píndoles)

Que cony és un emú? Doncs és un ocellot australià gros de veritat, no tant com un estruç, però poc se n'hi falta, a més si te'l mires de cara sembla idiota, —i tu també ho deus semblar, allà plantat mirant la cara d'un emú—, però anem al tema: l'Emú és una de les obres que aquest passat cap de setmana es van veure al Festival Píndoles.

La peça va d'un matrimoni que s'està preparant per sortir, a una festa, a un sopar... ves a saber. Aquestes situacions sempre han sigut perilloses. Ella s'està arreglant, paraula molt delicada perquè es presta a la "gracieta" de "és que estaves espatllada?", tot i el que està espatllat és ell, fet un dropo damunt del llit, mirant la tele... Mal rotllo, en aquestes situacions surt tot el que no hauria de sortir, tot el que està acumulat sota pressió entre els ronyons i el diafragma, o ves a saber si dins el cap. El fet evident és que es comencen a dir de tot, cadascú en un monòleg perillós que no porta enlloc, mentre la tensió va pujant i pujant...

Peça divertida, molt ben escrita per Roger Simeon, que seleccionat les paraules amb cura, amb cura per insultar-se, menysprear-se i dir-se de tot. AnnaSarrabio l'ha dirigit, imprimint-li el to adequat i els intèrprets, Carla Ricart i Xavier Pàmies, s'han pogut lluir. És d'aquestes obres que encaixen a la perfecció en el format mini, doncs un quart d'hora és temps de sobres per dir-se de tot una parella que ja no els queda res per a dir-se.

I l'Emú? Hostitu, és veritat. De fet te la mateixa importància que la pregunta de l'obra de Ionesco: "i la cantant calva?"

(del blocdenkbrota)

Setmana d'estrenes

Dilluns es publicava l'entrevista que Lourdes Bueno em va fer per la revista literària En sentido figurado per acompanyar la publicació del text íntegre de la versió castellana de La Cuina, l'obra que aquest 30 de juny es podrà veure al IATI Theatre de Nova York.






Dimecres, presentació oficial del Festival Píndoles a la Fàbrica Moritz.
12 peces de microteatre que es podran veure entre el 5 i el 7 de juny a l'alberg Mare de Déu de Montserrat. I, entre elles, L'emú, que em permetrà, finalment, poder treballar amb en Xavier Pàmies i la Carla Ricart. Les entrades ja es poden comprar i nosaltres hi serem fent 4 funcions de L'emú el dia 7 de juny a les 18, 19, 20 i 21 hores.





Dijous, presentació oficial de la revista _Faaan! La nova publicació impresa de disseny i creativitat. A partir del 27 de juny ja es podrà trobar al carrer i en aquest primer número hi ha dos articles meus, un sobre la Barcelona Design Week i l'altre sobre la bona feina feta per l'editorial Blackie Books.



I, ben aviat, alguna notícia més que encara no es pot fer pública...

L'emú - Festival Píndoles

El proper 7 de juny, quatre sessions de la meva obra L'emú a la primera edició del Festival Píndoles.
A les 18, 19, 20 i 21 a l'alberg Mare de Déu de Montserrat, dirigida per Anna Sarrablo amb Carla Ricart i Xavier Pàmies.

"La vida no està feta per anar amb presses. Sinó, més val comprar-se un emú"

"Conversar con Wilde" - Nou text a Revista de Letras

CONVERSAR CON WILDE

Roger Simeon10 abril 2015Críticas, Portada

Oscar Wilde | Napoleon Saroni | WikiMedia Commons

Publicada en 1898, dos años antes de la muerte de Oscar Wilde, La decadencia de la mentira(Acantilado) se erige como un canto a la creación pura, a la belleza artística y al poder transformador del Arte. Se trata de un delicioso diálogo al estilo platónico con todas las trampas argumentales del filósofo griego. Con todas las modificaciones de la conversación para que el interlocutor diga, exactamente, lo que el autor quiere que diga para la correcta evolución del discurso del emisor. Con toda la diversión que la dialéctica platónica proporciona.

Trazando un posible paralelismo, Cyril, el personaje creado por Oscar Wilde, se convierte en ocasiones en el sofista Hipias de Élide para alimentar el canto a la belleza de Vivian:

“Si no es posible hacer nada para controlar, o al menos modificar, nuestra monstruosa devoción por los hechos, el Arte se volverá estéril y la Belleza desaparecerá de la faz de la tierra.”

En otras ocasiones, Cyril se torna en Ion de Éfeso, el rapsoda que planteó a Sócrates la duda sobre el origen de sus poesías, si se trataban de una creación artística o bien un producto de inspiración exterior. Wilde nos dibuja un personaje antinaturalista que defiende el arte como una creación pura, como un ejercicio absoluto de creatividad del artista, sin concretar el origen de esta creación. Este dilema platónico no le interesa a Cyril para quien lo verdaderamente importante es la creación.

“Crear significa urdir maravillosas mentiras para convertir el mundo en un lugar digno de nuestro asombro”.

Acantilado

El arte tiene que abrirnos los ojos y hacernos ver que la naturaleza, a pesar de la fascinación momentánea que nos produce por su inmensidad y su belleza salvaje que tanto cantaron los románticos, es en el fondo imperfecta y, por consiguiente, fea. El arte, prosigue Wilde a través de Vivian, tiene la función de intentar hacer el mundo mejor. Y por mejor, se entiende más bonito, no más justo. El concepto de justicia que Platón trazaba en La República y que conocíamos a través del diálogo con Glaucón, no tiene cabida en el pensamiento hedonista, elitista e individualista de Wilde. ¿Por qué debería tenerlo?

“Lo que esperamos de la literatura es la distinción, el encanto, la belleza y la capacidad creativa. No que nos torturen o nos asqueen con el relato de las andanzas de las clases inferiores”, afirma Vivian olvidando la necesidad, catártica y movilizadora, del retrato de las clases inferiores.

Aunque solo sea para dar a conocer la cruda realidad que es intrínsecamente camuflada u olvidada, convienen autores como Zola, Orwell, Tressell y demás para poner al descubierto las vergüenzas del sistema.

(Seguir llegint a Revista de Letras)