La Xina, 1

Una sala d'espera de fusta caducada amb una peixera d'aigua fosca i tres peixos gegantins a l'interior com a centre de taula (o més aviat com a taula central circumfèrica i desproporcionada). Un grapat de desconeguts estrangers entre ells i estrangers al país. La majoria acompanyats de guies nadius per calmar els seus nervis i guiar-los en unes operacions que, malgrat extranyes, eren viables de ser realitzades sense ajuda externa. Només dos de nosaltres estàvem sols, immersos en la incomprensió del llenguatge encara indesxifrable i els hàbits totalment imprevisibles.

Un per un entrem a la porta 116. Una policia ens torna a mirar el passaport que ja ens havien escannejat a recepció. Ens entrega un paperet i ens indica que hem d'anar a pagar. Passar per caixa és internacional. 591 yuans després, ja estic a punt per accedir a la sala 113. Allà, se m'entrega una clau per un armariet, una bata blanca i se m'indica un vestidor. Entro. Un cartell bilingüe dóna les instruccions de la bata amb quatre cintes per lligar-la. Ens diuen que ens treiem la part de dalt de la roba. Obeïm. Ens posem la bata, fem el primer llaç intern a l'alçada del cor, posem la part sobrera de la bata per sobre la banda dreta i lliguem el segon llaç. I ja estem a punt. Surto amb la sensació d'indefensió d'aquell a qui li han arrebatat la roba i d'aquell a qui han fet llevar de matinada i no han deixat esmorzar, li han fet agafar un metro fins a l'altra punta de la ciutat i caminar 20 minuts fins a un edifici gris enmig del no-res.

I entro al passadís.

Per molt que me n'havien parlat, d'aquest passadís, no és fins al moment precís que hi entro que l'entenc. 4 portes numerades a cada banda. Bancs d'espera. Cossos enfundats en una bata blanca com la meva i la mateixa sensació d'extranyesa. El Llop estepari retorna inevitablement a la ment. Cap de nosaltres sabem què ens espera exactament darrere d'aquelles portes. No és por. Després de més de dos mesos a la Xina, la por fa temps que es va quedar enrere (si és que mai va existir). És sorpresa. Es pot esperar qualsevol cosa.

A la primera porta m'agafen el passaport i els papers que gairebé ni recordava que portava a les mans i em pesen i mesuren. Descobreixo que medeixo menys del que creia, em dec estar encongint. Comença el compte enrere...

A la segona porta em fan estirar a una llitera i obrir-me la bata, tanta feina aprenent a lligar-la per res. No cal dir que ja no la torno a lligar més: no tinc res a amagar. M'apliquen unes pinces com les de fer el pont entre les bateries de dos cotxes als tormells i als canells. M'enganxen unes ventoses cablejades a punts estratègics del pit i l'estómac i si no m'haguessin fet aquest procediment anteriorment, potser m'hauria imaginat que m'anaven a donar una descàrrega elèctrica. Una teràpia de shock a l'estil de Algú va volar sobre el niu del cucut. En canvi, em quedo quiet tal i com em van indicar la primera vegada que ho vaig fer. La noia que m'ha cablejat no em diu res. S'asseu, mira una màquina i em treu les pinces. "Porta 118" diu amb un anglès justet. I jo obeeixo.

A la porta 118 m'espera la foscor d'una sala de radiografies. Una noia m'apreta contra una plataforma enlairada i em diu que no em mogui. Ella marxa. S'amaga rere un vidre i tres segons després m'indica la següent porta on he d'anar. I jo no l'entenc i vagarejo pel passadís fins que una infermera em fa seure davant d'una altra porta que sé que no és la meva. M'adono que vaig massa adormit per seguir instruccions.

A la següent porta, un home de mitjana edat amb un xandall del Manchester United està assegut a un escriptori i em fa asseure davant seu. M'enfunda la màquina de calcular la pressió al braç esquerra. Prem el play i segueix jugant amb el mòbil. Quan la màquina ha fet la seva tasca, deixa el mòbil, mira els números i em mira. Sorprès? Preocupat? Els números són anòmals? No ho sé. La gesticulació física xinesa no es correspon a la nostra i encara em costa llegir-los. Però no diu res. Només el número de la següent porta. I jo fingeixo que no em preocupo i vaig a la següent porta.

Mentre m'espero assegut al banc del passadís, intercanviem mirades de complicitat i misèria compartida amb els demés individus esperant-se. En el moment d'entrar, ni ens havíem mirat. Tots estàvem ensimismats en el nostre món i ara, despullats en aquest passadís, busquem aliats on sigui.
Entro a la següent porta. Foscor. Una noia asseguda darrera una taula a mà dreta. Al seu costat, una mampara de separació. I encara més al costat, ombres que insinuen l'acció d'unes mans poc destres damunt d'un cos estirat. Queixes en xinès. Aquí sí que no sé què m'espera. Li demanen al pacient que respiri profundament. Ell sembla no saber fer-ho bé i el propietari de les mans maldestres es rendeix. És el meu torn. Em fan estirar, obrir la bata i m'escannegen l'interior. De fet, per la pressió aplicada amb la màquina, hom diria que directament m'entren a dintre per observar què s'hi amaga al meu estómac. I jo respiro. I sembla que ho faig correctament. Com a mínim ningú es queixa i segons després ja em deixen marxar.

Arribo a la penúltima porta, revisió ocular. Crec que encerto les primeres paraules que s'amaguen entre imatges calidoscòpiques plenes de colors. Suposo que encara no sóc del tot daltònic. Però quan arriba el moment de lletrejar les lletres assenyalades... aviat la noia s'exclama: "de debò que no la veus?" I jo li vull dir que de vegades és millor no veure-ho tot. Masses coses hem de veure a la nostra vida. Però sé que no m'entendrà.

I entro a l'última porta: l'anàlisi de sang. Sense voler mirar-los, ja havia vist cossos de bata blanca aguantant-se la tireta damunt el braç. Ara era el meu torn. No m'agraden les punxades. Mai sé com reaccionaré. Però en aquest cas veig que m'espera una butaca de pell comodíssima sota una finestra per on entra el sol del matí i una noia que m'indica que m'assegui. M'assec. Més aviat, m'estiro. M'arremango i miro cap a l'altra banda, cap al sol que entra per la finestra, cap a l'esmorzar que em faré tan bon punt surto d'aquí, els noodles que m'esperen en un dels locals que he vist camí de l'hospital... i, sense gairebé ni adonar-me'n, ja està, el meu braç ja ha estat perforat, la meva sang extreta i m'indiquen que retorni al vestuari.

Recupero la meva roba i, amb ella, part de la meva identitat i entrego els papers a recepció, després d'anar a l'edifici de davant a pagar pel sobre per a que m'enviïn els resultats, i surto. Pel terra de la vorera, tiretes d'anteriors pacients. L'olor de menjar ja comença a notar-se. Són les 11 i aviat comença l'hora de dinar. M'avanço a ells i entro a un local d'higiene confusa que sempre m'han atret i demano uns noodles amb carn i pak choi...

Resum 2015

Sempre que arriben aquests dies, les ganes de matar l'any amb l'esperança que el següent sigui millor, són exagerades. Els resums del millor de l'any, de les fites assolides, de les beneaurances rebudes (mai dels errors, les crítiques i les equivocacions que no hem pogut evitar cometre i/o rebre). I, per no ser ostracitzat pel món digital, un any més no en seré una excepció. Així doncs, un cop més, el resum de les bel·leitats que he tingut la fortuna de viure i conviure durant aquest any.
Gràcies a tots els que ho heu fet possible i l'any que ve més i millor!


OBRES ESTRENADES:

• 10 de abril, Sala Berlanga (Madrid), del 16 al 19 d'abril, dintre del III Congreso Internacional de Radioteatro y Ficción Sonora.
• L'emú, Alberg Mare de Déu de Montserrat (Barcelona) dintre del Festival Píndoles, 7 de juny.
• The Kitchen, lectura dramatitzada al IATI Theater (Nova york), 30 de juny.
• Egos, Microteatre Barcelona, de l'1 al 15 d'octubre.
• Los Columpios (The Swings), IATI Theater (Nova York), del 6 al 29 de novembre.

CRÍTIQUES LITERÀRIES publicades a REVISTA de LETRAS

• La escoba del sistema, David Foster Wallace
• Diccionario sentimental de la cultura inglesa, Ignacio Peyró
• La decadencia de la mentira, Oscar Wilde
• Una trilogía palestina, Gasán Kanafani
• Los amigos, Kazumi Yumoto
• Johny empuñó su fusil, Dalton Trumbo
• El condominio, Stanley Elkin

TEXTOS PUBLICATS

• La cocina, revista En sentido figurado

XERRADES sobre TEATRE

• Barcelona's Contemporary Theatre Scene, The International Theatre Institute (Shanghai), 23 de novembre

BLOCS

• Consolidació de Fitxes de lectura amb una mitja de 2000 visites mensuals.
• Ampliació de Roger's Books amb noves entrades i seccions.
• Creació de TheLitMag, el nou projecte de revista literària encara en procés.

PRIMERS ESBOSSOS DE TEXTOS TEATRALS

• El Gran
• Un home damunt d'una cornisa
• El pis del pare
• L'any que vam viure sense internet (títol provisional)

Però, sobretot, l'exili forçat una vegada més. El nostre país segueix encallat en la implosió perillosa cap al no-res més absolut, les oportunitats vitals i laborals segueixen escassejant perillosament i cada cop som més els que ens veiem forçats a emigrar. A esdevenir l'etiqueta menyspreable de "Expats" (veure Americanah sobre aquest tema) i, sobretot, a recordar que hi ha llocs al món on encara podem viure.

Barcelona's Contemporary Theatre Scene - Shanghai

Després de gairebé un mes vivint a la Xina, mica en mica em vaig introduïnt en el món cultural d'aquest país tan inversemblant. Esmorteïda una mica la sorpresa inicial del trànsit caòtic, els carrers a mig fer, la gentada per tot arreu i la incomprensió dialectal, les coses van posant-se a lloc.
El proper 23 de novembre, a les 4:30 de la tarda (hora de Shanghai) participo al debat sobre el teatre contemporani que es fa a Barcelona conjuntament amb la Agrupación Señor Serrano. Com a mínim resulta curiós que tant ells com jo, que hem vist les nostres obres més a l'estranger que no pas a Barcelona, siguem els responsables de parlar del teatre que es fa a Barcelona. El que està clar és que sí que podrem parlar del teatre que sembla no tenir cabuda a Barcelona.

Sigui com sigui, si esteu per Shanghai el dilluns 23, no dubteu en apropar-vos al Shanghai Theatre Academy (Huashan Lu Campus).

Temporada 2015/2016

Aquesta temporada teatral recent estrenada comença, inesperadament, amb força. Amb dues estrenes i la publicació d'un estudi sobre You and Me:

1. De l'1 d'octubre al 25 d'octubre: Egos al Microteatre Barcelona. Dirigida per Anna Sarrablo, amb Carla Ricart i Xavier Pàmies.

Una parella es prepara per sortir de casa però no s'imaginen que alguna cosa els ho impedirà. Seran ells mateixos? 

15 funcions setmanals, 15 espectadors per funció i un espai de 15 metres quadrats.


2. Del 6 de novembre al 29 de novembre: Los columpios al IATI Theatre de Nova York. Dirigida per Julián J. Mesri, amb Gonzalo Bouza, María Cuartero i Nicole Betancourt.

Un home i una dona es troben en un parc infantil i parlen sobre tot i sobre res evitant fer allò que en realitat haurien de fer: parlar sobre ells mateixos.

3. A finals d'any/principis del 2016, es publicarà l'assaig Spanglish Dialogue in You and Me: an absurd world and senile mind (títol no definitiu) escrit per la Doctora Jane Lugea de la University of Huddersfield (Regne Unit). Un apassionant estudi lingüístico-analític sobre el món creat a You and Me, la seva concordància (o no) dins el gènere de teatre de l'absurd i sobre la significància del llenguatge en tant que partícip de la nostra construcció d'identitat.


4. Sorpreses encara per desvetllar (fins i tot per mi)

De Els gronxadors, a The Swings

Poc després d'acabar d'escriure Tu i Jo, vaig escriure Els Gronxadors, una obra amb moltes semblances estètiques i algunes de temàtiques, amb l'obra anterior. Era ben bé com si es tractés d'una mena de preqüela de les desventures de la parella d'avis que omplien el seu reduït pis de caixes de sabates i records mal oblidats. La parella ara eren més joves i es trobaven en un parc infantil, però la seva incapacitat de comunicar-se efectivament és la mateixa. Els seus neguits, també. Potser per això mateix, quan Tu i Jo portava un any de rodatge pels teatres catalans, ens vam plantejar la possibilitat de portar Els Gronxadors a escena amb els mateixos actors de Tu i Jo. No cal dir que, al final, el projecte no va tirar endavant.
Mesos després, quan Tu i Jo havia esdevingut You and Me i començava a caminar discretament pels escenaris anglesos, vam temptejar la idea d'una producció de Els Gronxadors amb un director de Girona. Vam estar repassant el text, polint detalls que s'havien de polir, plantejant canvis que no van arribar a produïr-se... en altres paraules, treballant el text per deixar-lo a punt per la seva producció. Una producció que tampoc va arribar a produïr-se.
A partir d'aquí, Els Gronxadors van quedar tancats dintre una carpeta de "textos vells" a l'ordinador i el temps va anar passant fins que un dia, per atzar, perquè vaig veure un concurs de textos teatrals al qual m'interessava participar, vaig tornar a topar-me amb ells i em vaig tornar a enamorar dels personatges. El concurs en qüestió reclamava que els textos fossin escrits en castellà i com que massa sovint m'agrada més traduir que escriure vaig començar a traduir Els Gronxadors fins que es van convertir en Los Columpios. Tampoc cal dir que no vaig guanyar aquell concurs. Però la renovada textura de Los Columpios, els elements nous que hi havia afegit, els petits canvis que hi havia fet, em va fer tenir el text molt present i quan, a l'estiu del 2013 la meva obra anglesa, You and Me, arribava a Nova York per participar a un festival de teatre organitzat pel IATI Theater, la curiositat em va portar a veure que aquest teatre novaiorquès organitzava un concurs per a realitzar un taller de creació i, al final, una lectura dramatitzada de les peces escollides. I així és com Los Columpios van arribar a Nova York per primera vegada.
Després d'un més que interessant taller virtual i els múltiples comentaris rebuts sobre el text, el maig de 2014 vaig poder assistir a la lectura dramatitzada (i primer contacte real amb el públic) de Los Columpios al IATI Theater. Ara sí que cal dir que la rebuda fou molt bona, els comentaris tan elogiosos, que els productors del teatre em van convocar pel dia següent per plantejar-me si estaria interessat en que ells produïssin Los Columpios. El condicional, clar, era totalment innecessari. No hi havia dubte: vaig acceptar.
Nova re-escriptura del text tenint en compte els comentaris i propostes de la lectura dramatitzada, i aquest juny vaig aprofitar el retorn a Nova York per presentar el text de The Kitchen, per deixar tancat tots els detalls dela producció de l'obra i tornar a Catalunya amb un contracte sota el braç que em confirmava la realitat de tot el que estava passant.

Ara, un mes després d'aquella trobada, el procés de producció està en ple funcionament. L'equip tècnic ja ha estat contractat, els dissenyadors d'espai, il·luminació i vestuari ja estan començant a treballar en possibles idees; el director ja està temptejant possibles aproximacions; els músics estan buscant les melodies que millor poden encaixar a la sensació global que volem donar a l'obra... i jo, des de la distància, m'ho miro tot amb il·lusió i intento posar paraules a la visió que tinc de l'obra per si poden ajudar a l'equip de màrketing; responc qüestionaris sobre els personatges, els seus objectius, els principals temes de l'obra, què en vull obtenir, quina mena de diàleg vull generar entre el públic assistent un cop vista l'obra; plantejo músiques que a mi em recorden a l'ambient de l'obra i, sobretot, tradueixo el text a l'anglès tot intentant mantenir els jocs lingüístics que omplen les seves pàgines. Intento passar de Els Gronxadors/Los Columpios a The Swings sense que res d'important es perdi pel camí.

En total seran gairebé quatre mesos de producció per una obra que es podrà veure durant el mes de novembre al IATI Theater, a l'East Village de Nova York. Una més que grata sorpresa per un text modest nascut en una lengua encara més modesta.