Final de temporada

Ara que es comença a viure aquesta sensació inevitable de final de temporada (sobretot per aquells que seguim acabant els anys al juny i començant-los al setembre), la temptació de fer-ne un breu repàs és massa gran per suprimir-la. Així doncs, què ha passat aquests 6 primers mesos del 2016?

1. Establiment de Shanghai com  la nova base d'activitats (quan ja no es pot viure en un país, cal buscar-ne un altre)

2. L'any que vam viure sense internet (part del project 12 pel 16)

3. L'emú a l'Àtrium de Viladecans - 26 de febrer.

4. Llibertat de presó (part del projecte 12 pel 16)

5. Les meves obres La partida (2n premi del concurs de Textos Teatrals Vila de Gràcia, 2013) i The Kitchen (Lectura dramatitzada del IATI Theater del juny 2015) disponibles en descàrrega gratuïta.

6. Immigrants (part del projecte 12 pel 16)

7. L'emú als Escenaris Secrets de Martorell - 10 d'abril.

8. L'equip de producció (part del projecte 12 pel 16)

9. Les meves obres Amor i Enquistats finalistes del Concurs de Textos de Teatre Carro de Baco.

10. Estrena de Romeo & Juliet zai Shanghai al Reel Dep, de Shanghai - 23 d'abril.


i què ens depara la resta de l'any (que ja estigui confirmat)?


1. You and Me (la meva primera obra, tant catalana com internacional) ressuscita per un única dia en el Shoreham Midsummer Festival - 18 de juny

2. Publicació de l'assaig Spanglish Dialogue in You and Me: An Absurd World and Senile Mind Style, de la Dra. Jane Lugea, dintre de World Building: Discourse in the Mind (Bloomsbury - 30 de juny)

3. L'emú a la Casa Lleó Morera de Barcelona - 7 i 21 de juliol (qui m´hauria de dir que mai contriburia a fer viure una experiència Nuñez i Navarro)

...

La Xina, 2

Els metros de Shanghai
______

Tres vegades he anat a la Patum de Berga. Dues d’elles, de manera intensa, és a dir, deixant les ulleres i la cartera a casa dels amics que m’acollien i em feien de guies de la festa (la millor manera de disfrutar-la plenament i viure-la de debò). I així, equipat només amb un parell de bitllets i el DNI a la butxaca per si de cas trobessin el meu cos perdut en alguna vorera, em submergia en el tsunami humà. Des de fora, quan observes l’activitat de la festa, t’imagines què es deu sentir un cop a dins però, un cop hi penetres de veritat, te n’adones que la teva imaginació s’ha quedat curta. El contacte humà, és una experiència inoblidable; aquesta tradició mil·lenària que anem perdent dia rere dia, l’escalfor de la gent, la pèrdua de moviments individuals i el convertir-te en part d’una comunitat, d’un grapat d’individus desconeguts que, per un moment, comparteixen amb tu el seu espai vital. O te l’invaeixen perquè en mès d’una ocasió quedes atrapat entre dues o tres persones, incapaç de moure’t, esperant que l’àliga canvïi de ritme, que la guita s’agiti i l’allau humà t’alliberi d’aquell estatisme. En d’altres, quedes atrapat enmig d’un salt i t’adones que, durant uns segons, els teus peus no poden tocar al terra. Però no importa. Et sents apretat, comprimit, esclafat, però feliç, part d’una comunitat.

Tres anys de Patum no m’han servit per estar preparat pel metro de Shanghai a l’hora punta.

Cada matí, les onades d’individus endormiscats o amb les mirades fixes als mòbils (aquí és molt corrent que la gent miri sèries, programes de televisió o fins i tot pel·lícules durant els llargs trajectes de metro) van topant els uns amb els altres mentre s’arrosseguen cap a l’interior del metro. O, per ser més precisos, cap a les cues inacabables que es formen davant les portes dels metros. Equipades com estan totes les estacions de parets de vidres que al principi creia que eren per evitar suïcidis però que aviat vaig comprovar que hi són per evitar que les allaus humanes ens empenyin a les vies, es formen cues davant les portes a l’espera del metro. I tot sembla molt civilitzat, i tothom s’espera a la cua i ens podem arribar a enganyar i creure que quan arribi el metro tot anirà bé. Que les cues avançaran pacíficament cap a l’interior. Però és evident que no serà així. Tan bon punt s’anuncia l’arribada del metro pels altaveus, les cues comencen a agafar vida i comencen les empentes. Al principi subtils, com per guanyar uns quants centímetres, per apropar-se a la porta per estar a punt per quan arribi el metro. Però a mesura que s’apropa el moment d’obrir-se les portes, la virulència de les empentes també s’incrementa i comencen a aparèixer persones que ni tan sols eren a la cua però han decidit que ells poden anar davant de tot. I quan per fi arriba el metro i s’obren les portes, ja no és qüestió d’empentes, és qüestió d’una lluita acarnissada cos a cos per veure com podem encabir més gent sense deixar sortir als que volen baixar. Per què els hauríem de deixar baixar? Per poder-hi entrar millor? Això seria sentit comú.

En moltes ocasions la millor opció és rendir-se, fer com molts d’ells i acceptar la derrota i quedar-se a l’andana a esperar que arribi el següent metro. Seguir mirant el mòbil com si no passés res. D’altres ni tan sols tenim aquesta opció: algún individu més corpolent i decidit apreta el final de la cua decidit a entrar tant sí com no i acabem entaforats dintre la llauna de sardines. Literalment. Maluc contra maluc, galta contra clatell, esquena contra panxa… fins la següent parada. Fins que comencen els moviments nerviosos dels que volen guanyar posicions per poder lluitar per sortir quan s’obrin les portes que topen contra els moviments dels que s’ho veuen a venir i volen allunyar-se de la porta provocant només un tap més gran. El primer dia que em vaig trobar en aquesta situació, vaig decidir que no sortiria a la meva parada, que m’era impossible arribar a la porta sense perdre-hi un braç pel camí. Però per sort, les meves parades són parades d’intercanvi i no sóc l’únic que vol sortir. Només cal deixar-se endur per l’onada i acceptar tota mena de cops i empentes. Tant bé com les accepten ells que, acostumats com estan a les massificacions, educats com han sigut en la resignació de les llargues esperes i la sobrepoblació, semblen no enfadar-se mai. S’empenyen com mai havia vist en cap altre metro del món, de tant en tant es diuen alguna cosa, però no passa res. Ningú s’enfada. Estan massa enfeinats mirant el mòbil.

5 anys després

El mes de març es compliran els 5 anys de l'estrena de Tu i Jo a l'Institut del teatre de Vic. Després d'haver guanyat el premi Boira l'any anterior, després d'haver muntat una obra amb la inestimable col·laboració d'en Jordi Pagès i en Carles Sanz (els actors), en David i l'Eloi (els tècnics), en Jaume i en Jordi (els músics), la Laia (el vestuari), la Rosa (l'espai escènic) i en Jordi, la Marta, la Núria, l'Elena i en Ricky (ajudes múltiples), arribava a l'escenari una versió més còmica i cínica de Tu i Jo.

A partir d'aquell moment: seleccionats per la Mostra de teatre de Barcelona, 3 mesos en cartell al Porta 4 (Barcelona) i una gira que ens va portar a Girona, Vidreres, Hostalric, Santa Cristina d'Aro i La coma de Gurb.

Després:

- traducció i producció de la versió anglesa de Tu i Jo de mans de Little Soldier Productions. Estrena a Londres i gira de dos anys pel Regne Unit, premi Argus al Brighton Fringe Festival i participació al PAM festival de Nova York. 

- Estrena de Economia fàcil: entrevista al Senyor Rocamora a l'Altre Clavé i a Girona. 

- Estrena de Els Convidats al teatre Clavé. 

- Estrena de l'obra de microteatre Conversación 24 al Teatro de Albolote (Granada). 

- Estrena de L'urna als 10 minuts del bar de la Beckett. 

- Estrena de la versió amb titelles de You and Me, Angeleta and Etelvina, a Londres. 

- Los Columpios seleccionat per participar al Cimientos Play development project de IATI Theater (Nova York). 

- Lectura dramatitzada de Il·lusions a la Sala Beckett amb direcció d'en Jordi Casanovas. 

- The Kitchen seleccionada per participar al Cimientos Play development project de IATI Theater (Nova York). 

- Estrena de 10 de abril a la Sala Berlanga (Madrid) dintre del III Congreso internacional de Radioteatro y ficción sonora. 

- Estrena de L'emú al Festival Píndoles de Barcelona. Gira Píndoles a Calella i Viladecans. 

- Estrena de Egos al Microteatre de Barcelona. 

- Estrena de Los Columpios (The Swings) al IATI Theater de Nova York.

La Xina, 1

Una sala d'espera de fusta caducada amb una peixera d'aigua fosca i tres peixos gegantins a l'interior com a centre de taula (o més aviat com a taula central circumfèrica i desproporcionada). Un grapat de desconeguts estrangers entre ells i estrangers al país. La majoria acompanyats de guies nadius per calmar els seus nervis i guiar-los en unes operacions que, malgrat extranyes, eren viables de ser realitzades sense ajuda externa. Només dos de nosaltres estàvem sols, immersos en la incomprensió del llenguatge encara indesxifrable i els hàbits totalment imprevisibles.

Un per un entrem a la porta 116. Una policia ens torna a mirar el passaport que ja ens havien escannejat a recepció. Ens entrega un paperet i ens indica que hem d'anar a pagar. Passar per caixa és internacional. 591 yuans després, ja estic a punt per accedir a la sala 113. Allà, se m'entrega una clau per un armariet, una bata blanca i se m'indica un vestidor. Entro. Un cartell bilingüe dóna les instruccions de la bata amb quatre cintes per lligar-la. Ens diuen que ens treiem la part de dalt de la roba. Obeïm. Ens posem la bata, fem el primer llaç intern a l'alçada del cor, posem la part sobrera de la bata per sobre la banda dreta i lliguem el segon llaç. I ja estem a punt. Surto amb la sensació d'indefensió d'aquell a qui li han arrebatat la roba i d'aquell a qui han fet llevar de matinada i no han deixat esmorzar, li han fet agafar un metro fins a l'altra punta de la ciutat i caminar 20 minuts fins a un edifici gris enmig del no-res.

I entro al passadís.

Per molt que me n'havien parlat, d'aquest passadís, no és fins al moment precís que hi entro que l'entenc. 4 portes numerades a cada banda. Bancs d'espera. Cossos enfundats en una bata blanca com la meva i la mateixa sensació d'extranyesa. El Llop estepari retorna inevitablement a la ment. Cap de nosaltres sabem què ens espera exactament darrere d'aquelles portes. No és por. Després de més de dos mesos a la Xina, la por fa temps que es va quedar enrere (si és que mai va existir). És sorpresa. Es pot esperar qualsevol cosa.

A la primera porta m'agafen el passaport i els papers que gairebé ni recordava que portava a les mans i em pesen i mesuren. Descobreixo que medeixo menys del que creia, em dec estar encongint. Comença el compte enrere...

A la segona porta em fan estirar a una llitera i obrir-me la bata, tanta feina aprenent a lligar-la per res. No cal dir que ja no la torno a lligar més: no tinc res a amagar. M'apliquen unes pinces com les de fer el pont entre les bateries de dos cotxes als tormells i als canells. M'enganxen unes ventoses cablejades a punts estratègics del pit i l'estómac i si no m'haguessin fet aquest procediment anteriorment, potser m'hauria imaginat que m'anaven a donar una descàrrega elèctrica. Una teràpia de shock a l'estil de Algú va volar sobre el niu del cucut. En canvi, em quedo quiet tal i com em van indicar la primera vegada que ho vaig fer. La noia que m'ha cablejat no em diu res. S'asseu, mira una màquina i em treu les pinces. "Porta 118" diu amb un anglès justet. I jo obeeixo.

A la porta 118 m'espera la foscor d'una sala de radiografies. Una noia m'apreta contra una plataforma enlairada i em diu que no em mogui. Ella marxa. S'amaga rere un vidre i tres segons després m'indica la següent porta on he d'anar. I jo no l'entenc i vagarejo pel passadís fins que una infermera em fa seure davant d'una altra porta que sé que no és la meva. M'adono que vaig massa adormit per seguir instruccions.

A la següent porta, un home de mitjana edat amb un xandall del Manchester United està assegut a un escriptori i em fa asseure davant seu. M'enfunda la màquina de calcular la pressió al braç esquerra. Prem el play i segueix jugant amb el mòbil. Quan la màquina ha fet la seva tasca, deixa el mòbil, mira els números i em mira. Sorprès? Preocupat? Els números són anòmals? No ho sé. La gesticulació física xinesa no es correspon a la nostra i encara em costa llegir-los. Però no diu res. Només el número de la següent porta. I jo fingeixo que no em preocupo i vaig a la següent porta.

Mentre m'espero assegut al banc del passadís, intercanviem mirades de complicitat i misèria compartida amb els demés individus esperant-se. En el moment d'entrar, ni ens havíem mirat. Tots estàvem ensimismats en el nostre món i ara, despullats en aquest passadís, busquem aliats on sigui.
Entro a la següent porta. Foscor. Una noia asseguda darrera una taula a mà dreta. Al seu costat, una mampara de separació. I encara més al costat, ombres que insinuen l'acció d'unes mans poc destres damunt d'un cos estirat. Queixes en xinès. Aquí sí que no sé què m'espera. Li demanen al pacient que respiri profundament. Ell sembla no saber fer-ho bé i el propietari de les mans maldestres es rendeix. És el meu torn. Em fan estirar, obrir la bata i m'escannegen l'interior. De fet, per la pressió aplicada amb la màquina, hom diria que directament m'entren a dintre per observar què s'hi amaga al meu estómac. I jo respiro. I sembla que ho faig correctament. Com a mínim ningú es queixa i segons després ja em deixen marxar.

Arribo a la penúltima porta, revisió ocular. Crec que encerto les primeres paraules que s'amaguen entre imatges calidoscòpiques plenes de colors. Suposo que encara no sóc del tot daltònic. Però quan arriba el moment de lletrejar les lletres assenyalades... aviat la noia s'exclama: "de debò que no la veus?" I jo li vull dir que de vegades és millor no veure-ho tot. Masses coses hem de veure a la nostra vida. Però sé que no m'entendrà.

I entro a l'última porta: l'anàlisi de sang. Sense voler mirar-los, ja havia vist cossos de bata blanca aguantant-se la tireta damunt el braç. Ara era el meu torn. No m'agraden les punxades. Mai sé com reaccionaré. Però en aquest cas veig que m'espera una butaca de pell comodíssima sota una finestra per on entra el sol del matí i una noia que m'indica que m'assegui. M'assec. Més aviat, m'estiro. M'arremango i miro cap a l'altra banda, cap al sol que entra per la finestra, cap a l'esmorzar que em faré tan bon punt surto d'aquí, els noodles que m'esperen en un dels locals que he vist camí de l'hospital... i, sense gairebé ni adonar-me'n, ja està, el meu braç ja ha estat perforat, la meva sang extreta i m'indiquen que retorni al vestuari.

Recupero la meva roba i, amb ella, part de la meva identitat i entrego els papers a recepció, després d'anar a l'edifici de davant a pagar pel sobre per a que m'enviïn els resultats, i surto. Pel terra de la vorera, tiretes d'anteriors pacients. L'olor de menjar ja comença a notar-se. Són les 11 i aviat comença l'hora de dinar. M'avanço a ells i entro a un local d'higiene confusa que sempre m'han atret i demano uns noodles amb carn i pak choi...

Resum 2015

Sempre que arriben aquests dies, les ganes de matar l'any amb l'esperança que el següent sigui millor, són exagerades. Els resums del millor de l'any, de les fites assolides, de les beneaurances rebudes (mai dels errors, les crítiques i les equivocacions que no hem pogut evitar cometre i/o rebre). I, per no ser ostracitzat pel món digital, un any més no en seré una excepció. Així doncs, un cop més, el resum de les bel·leitats que he tingut la fortuna de viure i conviure durant aquest any.
Gràcies a tots els que ho heu fet possible i l'any que ve més i millor!


OBRES ESTRENADES:

• 10 de abril, Sala Berlanga (Madrid), del 16 al 19 d'abril, dintre del III Congreso Internacional de Radioteatro y Ficción Sonora.
• L'emú, Alberg Mare de Déu de Montserrat (Barcelona) dintre del Festival Píndoles, 7 de juny.
• The Kitchen, lectura dramatitzada al IATI Theater (Nova york), 30 de juny.
• Egos, Microteatre Barcelona, de l'1 al 15 d'octubre.
• Los Columpios (The Swings), IATI Theater (Nova York), del 6 al 29 de novembre.

CRÍTIQUES LITERÀRIES publicades a REVISTA de LETRAS

• La escoba del sistema, David Foster Wallace
• Diccionario sentimental de la cultura inglesa, Ignacio Peyró
• La decadencia de la mentira, Oscar Wilde
• Una trilogía palestina, Gasán Kanafani
• Los amigos, Kazumi Yumoto
• Johny empuñó su fusil, Dalton Trumbo
• El condominio, Stanley Elkin

TEXTOS PUBLICATS

• La cocina, revista En sentido figurado

XERRADES sobre TEATRE

• Barcelona's Contemporary Theatre Scene, The International Theatre Institute (Shanghai), 23 de novembre

BLOCS

• Consolidació de Fitxes de lectura amb una mitja de 2000 visites mensuals.
• Ampliació de Roger's Books amb noves entrades i seccions.
• Creació de TheLitMag, el nou projecte de revista literària encara en procés.

PRIMERS ESBOSSOS DE TEXTOS TEATRALS

• El Gran
• Un home damunt d'una cornisa
• El pis del pare
• L'any que vam viure sense internet (títol provisional)

Però, sobretot, l'exili forçat una vegada més. El nostre país segueix encallat en la implosió perillosa cap al no-res més absolut, les oportunitats vitals i laborals segueixen escassejant perillosament i cada cop som més els que ens veiem forçats a emigrar. A esdevenir l'etiqueta menyspreable de "Expats" (veure Americanah sobre aquest tema) i, sobretot, a recordar que hi ha llocs al món on encara podem viure.