quart assaig de "El penya-segat"

21/01/12 - Can Saleta

Assaig d’una nova escena

Coneixement dels personatges.

Concreció d’aspectes claus

+ : Segona escena muntada

(de la paraula al moviment)

Avançar en línia recta és una possiblitat, però escoltar i acceptar els raonaments dels altres i permetre que la línia es trenqui, n’és una altra. 

Confesso que n’era reticent, que el pes de l’escriptura, de l'ordre que havia seguit el text en la seva composició, em feia pensar altrament, però els arguments exposats per en Pakyto i en Txarli eren irrefutables: si fem escenes independents, sense respectar-ne l’ordre cronològic, permetrà conèixer més als personatges, captar-ne més la seva personalitat i, per tant, afegir-hi aquella mirada múrria a la primera escena, aquell silenci lleugerament més llarg del normal però que s’escau al personatge... Tenien raó.

Així, avui, hem saltat 20 pàgines del text, hem deixat a l’anglès aparcat i hem abarcat les nostres pors (“no passa res… és normal tenir por…”)

Aquesta nova escena, no només ens mostra una mica més la relació entre els personatges, el constant estira-i-arronsa, l’infantilisme descarat de l’HOME2 i la inseguretat coberta per una façana de sobèrbia de l’HOME1, sinó que és una escena de molt moviment. Els personatges es belluguen per l’escenari, s’apropen, es separen, es persegueixen… i el límit de les seves accions sempre el marca el penya-segat, la barrera que no poden traspassar.

L’assaig, doncs, ha permès avançar en el text però, sobretot, en els moviments dels personatges. És a dir, els ha insuflat una mica més de vida, els ha allunyat una mica més de la bidimensionalitat del paper.

Prenem diferents opcions, actuem fent sorolls, sense dir text, ens canviem els personatges, enllacem la història de l’anglès amb la de les pors… anem construïnt aquest edifici del qual avui ja ens veiem una mica més a prop de la teulada.

You and me

Fragment de l'article de El Comercio.es sobre Patrícia Rodríguez, una de les actrius de You and me. Mica en mica s'apropa el juny...

"Mientras llegan las actuaciones en Estados Unidos, Patricia Rodríguez está ya inmersa en otro proyecto. En octubre pasado dejó su trabajo en la National Gallery para dedicarse en exclusiva a la interpretación y en junio tiene ya programado un nuevo estreno. Será en la sala Rich Mix los días 1 y 2 de ese mes. 'You and me' será el título en inglés para una versión muy personal de la obra del autor catalán Roger Simeon. En esta ocasión no estará sola en el escenario. La acompañará la actriz catalana Mercé Ribot. Juntas, y con dirección de Bryony Shanahan, contarán la historia de dos personajes que se han quedado aislados en el mundo, dos ancianas que han tenido que emigrar a un país extranjero y que hacen balance de sus vidas. Explica Patricia Rodríguez que solo han comenzado a trabajar, pero que su idea es adaptar el texto para llevarlo hacia reflexiones sobre lo que significa la emigración y la manera de adaptarse a las nuevas culturas. «Ahora estamos jugando, pero nos interesa mucho contar cómo vivimos cuando estamos fuera», detalla la actriz."

La voluntat de creure

La voluntat de creure que hi ha un sentit a la vida, que tot allò que fem, que pensem, que deixem de fer, ens encamina, inevitablement, cap a aquest punt final únic i desitjat, cap a aquesta meta inconscientment somiada, cap a aquest punt d'arribada idíl·lic que ha de donar sentit a tota la resta: als errors nocturns, a les frases mal interpretades, a les amistats oblidades, a les llàgrimes solitàries, als capvespres d'amargor, a les angoixes vitals, als neguits existencials, als dubtes constants, a la por, l'angoixa, la solitud, la insatisfacció, el dolor, el pànic, el desencís, la buidor, el malestar, la frustració, la desesperança... la vida. 
Sí. Aquest final, aquest objectiu cap al qual ens dirigim amb tanta pressa i, masses vegades, donant moltes voltes innecessàries, prenent camins equivocats, ens ha d'obrir els ulls i mostrar que, en el fons, malgrat totes les penúries viscudes, tot tenia un sentit. Altrament viure seria una mala jugada del destí.

Però Sartre no s'equivocava: la vida, senzillament, s'acaba.

Economia fàcil: entrevista al Sr. Rocamora

El projecte "Economia fàcil: entrevista al Sr. Rocamora", va nèixer arran de les múltiples confussions i la informació sovint contradictòria sobre el causant i el detonant d'aquesta crisi financera que encara, a hores d'ara, sembla no tenir data de caducitat.

Farts de sentir diferents versions, de veure als diaris diferents analistes, experts, savis i economistes, vam decidir contactar amb una eminència en el món de l'economia, amb una persona capaç d'explicar-nos, amb fonaments i amb raonaments, el per què de tot plegat: el Senyor Rocamora. Il·ustre analista financer de transaccions i intercanvis econòmics multilaterals i multidireccionals de l'empresa de gestió de finances i transaccions i intercanvis econòmics multilaterals i multidireccionals Pot. 

Gràcies a la seva amabilitat i la seva eloqüència, aquest divendres, en el teatre Clavé de Tordera, els assistents a la seva entrevista podran començar a entendre una mica millor quin va ser l'origen d'aquesta forta recessió. 

Per això mateix, convidem a tots, als afectats per la crisi i als que no, als que treballen i als que no, als que cobren l'atur i als que no, als que són funcionaris i als que no, als que creuen en una solució propera a la crisi i als que no. Tothom està convidat a venir a escoltar les sàvies paraules del Sr. Rocamora perquè n'estem convençuts que no els deixaran indiferents.  

Tercer assaig de "El penya-segat"

14/01/12 - Can Saleta

7 pàgines de text apreses: text reafirmat.

Accions.

L’obra comença a agafar una forma..

+ : Coneixement de l’espai, utilització de tots els racons 

    de l’escenari.

    L’HOME1 Es perfila: comença nerviós, enfadat, irascible.

(la història de l’anglès)

Després de tres dies de glaçades, el dissabte ens dóna una treva. Fa fred, però el terra no està glaçat i un agradable sol il·lumina l’era de Can Saleta.

Arribem, delimitem l’escenari amb una cinta i ens sorprenem del seu reduït tamany. En el darrer assaig, a l’interior de la casa, semblava un espai raonable, suficientment gran per les accions de l’obra. A l’exterior, rodejat per la immensitat de l’era, es veu petit, insignificant. Però decidim mantenir-lo: hem acordat que és preferible proposar l’obra en espai petits perquè sempre és més fàcil ampliar els gestos, les passes, les accions, que no reduïr-les per adaptar-les als possibles escenaris.

Així, doncs, comencem. Més preparats que la setmana passada, amb fulls per anotar les decisions que anem prenent, amb maletes noves, més semblants entre elles, d’uns tamanys més propers als desitjats, comencem l’assaig.

L’HOME1, nerviós, amb pressa; l’HOME2 nostàlgic, reconeixent la zona, aturant-se… així comença “El penya-segat”. Així anem bastint l’obra.

Després d’unes tres hores d’assaig, apareix el dubte de si hauríem d’assajar l’obra linealment o si estaria bé fer diferents moments del text per anar coneixent millor als personatges. Un dubte que no es va resoldre perquè jo, en part, m’inclino a preparar l’obra seguint la manera com va ser escrita: començant des del principi i deixant que siguin els mateixos personatges els que vagin creixent, que vagin explicant les seves històries, que se’ns mostrin mica en mica i ens acabin conduïnt a un final. Però també és cert que per a un actor, el fet de saber, de poder viure, què li passa al personatge al llarg de l’obra també el pot ajudar a conèixer-lo millor i, per tant, a representar-lo millor des d’un bon començament. Potser el fet de saber que en moment X, el personatge de l’HOME1 actúa d’una determinada manera fa que en un altre moment l’HOME1 mostri una mirada múrria, o un aire ingenu, o… potser sí. Però personalment la idea d’anar construïnt els persontages a mesura que avança la història pesa molt. Tanmateix, són dos contra u, no trigaré en cedir.

Dilemes de direcció apart, “El penya-segat” va creixent i el dissabte que ve ho seguirà fent.