De la Xina a Vietnam (a la força)

Fa mal retrobar-se amb la meva última entrada a aquest blog, d'ara ja en fa 3 anys. Fa mal perquè és un cant d'optimisme, una entrada que explica la gran fortuna que vam tenir amb la primera onada de Covid l'any 2020. I de debò que durant aquells anys ens vam creure afortunats. Malgrat ser presoners a la Xina, miràvem fora i ens feia por. Mentre amics i coneguts morien o passaven grans febrades, nosaltres vivíem en una bombolla fortament segellada. Però érem feliços. Presoners, però tranquils. Llàstima que la bombolla va esclatar. Llàstima que ho va fer quan tot el món ja girava pàgina i tornaven a la normalitat. El confinament de Xangai del 2022 ens va matar. No es pot dir d'altra manera. 3 mesos tancats a casa, el primer d'ells sense poder sortir fora del pis per res i depenent de la bondat del govern per aconseguir menjar, van ser una tortura. Haver-ho de viure amb una criatura, va ser una odissea. Ell no en té mal record perquè vam intentar fingir certa normalitat malgrat la gran anormalitat de les nostres vides engabiades, però quan a la seva nova escola ens van dir que mostrava reaccions de nen de Covid, ens vam enfonsar. Perquè sí que li va afectar. Per descomptat. Potser no ho va mostrar directament, però els 3 anys que no va poder veure la família, li van fer mal, els 6 mesos que no va poder anar a escola perquè les escoles estaven tancades, li va condicionar la manera com interactura i socialitza amb altres nens. Clar que el va afectar! I això és el que ens fa més ràbia: veure com el govern xinès va actuar amb la impunitat que ho va fer sense tenir en consideració els efectes terribles de les seves campanyes esbojarrades. Per això vam marxar. I per això ens va fer tanta ràbia que, només 6 mesos després, decidissin donar per acabada la guerra contra el Covid i retornessin a la normalitat. De debò? De sobte tot s'havia acabat? Els tres anys d'empresonament al país, els 3 mesos de confinament salvatge, les pors de ser tancat en un centre de confinament, els tancaments forçats que tanta gent va viure... tot s'acabava d'un dia per l'altre? Increïble. I el més increïble és que els pocs amics que ens queden a la Xina diuen que no només tot ha tornat a la normalitat sinó que a més la gent actua com si mai no hagués passat res. Com si mai no haguessin tapiat les cases, posat cadenats a les portes, aixecat barreres als carrers perquè ningú pogués sortir. Com si no haguessin existit les nits d'insomni ni les estones (poquíssimes) d'esperança quan semblava que una petita part de la població es rebelava... Fa de molt mal entendre i de pitjor pair. Potser per això no tenim energia per començar de nou en aquest país que no s'assembla gens a allò que ens havien venut, que és terriblement calurós i encara està molt mancat. Perquè, desenganyem-nos, un cop has tastat el que pot oferir Xangai, res pot igualar-ho. Però de moment seguim aquí. Intentant fer dia a dia. Intentant oblidar i potser així podrem seguir endavant...

La Xina, 4

Fa calor a Xangai aquests dies. Un sol com feia temps que no vèiem il·lunmina un cels blaus impensables en aquesta ciutat que sabem que tenen els dies comptats perquè la contaminació està tornant a marxes forçades a mesura que la ciutat es torna a omplir. I amb aquesta calor les màscares esdevenen més molestes. Si son masas rígidas, rasquen la pell i ens fan suar les galtes. Si són de les quirúrgiques, tenen un borrissol a l'interior que la humitat de la calor converteix en una amalgama més que desagradable. Però aquesta és l'única molèstia que tenim. Després de l'apocalipsi del últims mesos, la vida aquí ha tornat gairebé a la normalitat. La majoria de feines estan en ple rendiment, els metros comencen a anar bastant plens, els parcs s'estan reobrint, els estrangers estan retornant per reincorporar-se a les feines... tot torna a agafar el seu ritme accelerat ara que Europa s'atura. Europa que no es volia aturar. Europa que es creia massa gran i massa forta per ser víctima d'un virus tan petit...

I mentre les notícies (poques) que arriben de casa fan pena pel desgavell governamental, pel desordre organitzatiu, per la poca acció i previsió i també pel poc cas que la població fa als avisos del govern que és que s'han guanyat a pols la desconfiança de tots i encara massa que se'ls escolta quan el que convindria seria fer-los fora a tots i començar de nou i intentar fer-ho millor, doncs quan arriben aquestes tristes notícies d'un país que diu que la gent està en estat d'alerta i que la població s'ha de confinar però el govern és incapaç de fer aturar totes les feines i així fer complir allò que ells mateixos prediquen, doncs és inevitable mirar entere i pensar com hem arribat aquí...


El dia 27 de gener, amb tot el país aturat per les vacances d'any nou xinès i amb el rau-rau del virus que ningú sabia cap on aniria, ni què seria ni com de seriós podria ser, vam sortir de Xina i vam anar a perdre'ns per les illes del sud de Cambotja. 10 dies i prou, el que dona de sí l'any nou xinès generós que ens havia tocat viure aquest any, i després tornar a Xangai i tornar a les nostres vides. Però no va ser així. Al final vam decidir no tornar perquè el món mirava amb por a la Xina, les companyies aèries van començar a cancelar vols, les converses que teníem amb altres turistes per Cambotja agafaven girs inesperats quan descobrien que vivíem a la Xina, els aeroports dels paísos propers començaven a rebutjar persones que haguessin estat a la Xina els últims quinze dies... situacions inversemblants que costava molt de creure que en realitat estiguessin passant però que ens feia pensar que potser millor anar a passar el que pogués passar a casa.
Els múltiples vols que vam haver d'agafar per la tornada a Catalunya eren una mostra de l'augment de la por col·lectiva. Cada avió que agafàvem tenia més passatgers emmascarats i més mirades de desconfiança per aquells que no es cobrien la cara. De sobte, tots érem enemics potencials. Tots orem sospitosos i pobre de tu que estosseguessis! Però semblava clar que hi havia un enemic comú: els xinesos. De fet, a l'últim dia a l'illa, de sobte tots els treballadors de l'hotel portaven màscares quan no n'havien portat mai. Per què? Perquè havien aparegut dues xineses a l'hotel! Oh! El diable! Correu! Correu! Ara, ningú ens mirava amb recèl a nosaltres que feia 10 dies que havíem marxat de la Xina. Aquesta era la sensació general aquells dies: com si el virus discriminés per races, hi havia aeroports on segregaven als xinesos i deixaven passar als passatgers occidentals encara que vinguessin de la Xina. Com s'ha girat la truita ara!

I vam agafar el primer vol de tornada: Phnom Penh - Hong Kong. Allunyant-nos de Cambotja que s'ha convertit en una mena de segona casa per nosaltres, que sempre ens ha acollit molt bé i a on ens hi sentim molt còmodes, sentíem una barreja de tristesa, inseguretat, dubte i potser comfort. La por que havíem rebut d'amics i familiars era tan gran, la decisió de tornar a Catalunya temporalment en comptes de la Xina ens va costar tant d'assolir i vam trobar tantes dificultats per trobar una companyia aèria que ens acceptés amb el nostre historial xinès que teníem també una certa sensació d'alleugeriment. Com de fugir d'un perill desconegut després d'haver passat les mil-i-una.

Hong Kong era territori neutre. Aeroport conegut, escala curta, poca gent, una cervesa mentre esperàvem... I finalment ja érem al vol llarg camí de Barcelona. Així de fàcil. El temor de quedar-nos tancats a ves a saber on perquè veníem de la Xina va quedar en això, un temor i prou.

El primer xoc a l'arribar a Catalunya va ser veure gent pel carrer. I gent sense màscares ni preocupats per cap virus. De sobte, la sensació d'angoixa que el pànic col·lectiu que es vivia a Xangai ens generava semblava un miratge, un somni estrany d'un temps que no va existir. De fet, sempre passa, quan vius entre dos països, quan estas a un, l'altre sembla no existir i a l'inrevés. En aquesta ocasió, pero, la sensació era encara molt més gran.
Mica en mica, el virus va anar desapareixent de les nostres vides, vam poder gaudir d'un febrer de clima benigne i de temps per nosaltres fins que va arribar el dia de tornar. Perquè s'ha de tornar. Perquè hi ha vegades que casa teva és allà on et trobes bé i hi tens una vida, una feina, un projecte vital, una amics, unes rutines, unes il·lusions... i no únicament allà on has nascut, i vam iniciar una nova baralla logística amb les companyies aèries per poder tornar a la Xina.
Dos dies de trucades més tard, ja teníem vol per tornar a Xangai.
El dia 28 de febrer, previ al confinament a Catalunya, vam fer el vol de tornada Barcelona-Hong Kong, Hong Kong - Xangai. Pràcticament anàvem sols a l'avió. A partir del dia següent cancelaven aquell vol, a l'aeroport tothom ens preguntava si ho teníem clar això de tornar a Xangai i clar que no ho teníem clar! Clar que dubtàvem si estàvem actuant correctament o si érem uns eixalabrats... però vist amb el temps, potser ha estat una de les millors decisions de la nostra vida.

I potser és de les primeres vegades que puc fer aquesta afirmació.

Vam arribar a Xangai l'últim cap de setmana de ciutat aturada, el dilluns 2 de març la vida va tornar, en la seva gran majoria, a la normalitat. I nosaltres, vam aconseguir entrar al país abans que el virus esclatés a Europa i Espanya passés a ser el país de pandereta internacional que coneix tothom que combat virus amb tancs al carrer i amb discursos de reis subvencionats per l'Aràbia Saudí, i ens vam poder estalviar les noves restriccions que s'estan posant als estrangers que arriben a la Xina: 3-4 hores tancats a l'avió quan arriben a l'aeroport per comprovar tots els passaports, 3 hores més de control a l'aeroport, distribució dels viatgers a llocs de la ciutat amb autobús, proves mèdiques i nits esperant en pavellons, 15 dies de quarantena en hotels... el que calgui per aturar un rebrot del virus. I s'entén. Després d'haver aturat el país completament durant 2 mesos, d'haver fet un sacrifici econòmic i vital que occident es nega a fer, ara no poden perdre tota la feina feta per la invasió de virus que venen de fora.
I no es tracta de donar consells ni dictar què ha de fer la gent, però resulta curiós ara pensar en tots aquells politics espanyols que s'omplíen la boca dient que el virus no arribaria a Espanya, que Espanya tenia un sistema sanitari meravellós, que no calia patir per res.... L'orgull occidental, la prepotència, la idea que a nosaltres aquestes coses no ens passen perquè vivim al primer món a vegades no deixen veure què està passant al nostre entorn.

I a vegades, quan miro per la finestra i veig la carretera plena de cotxes una altra vegada i la gent passejant tranquilament me n'adono de com n'hem arribat a ser d'afortunats en les nostres decisions. Crec que ja ens tocava.

La Xina, 3

El temps passa més rapidament a Xangai. Els dies volen, les setmanes desapareixen i els mesos amb prou feines es veuen. Potser és pel ritme de les feines, potser per les hores que es perden en qualsevol moviment per dintre la gegantina ciutat (aquí és normal trigar una hora per arribar a qualsevol feina), però aquesta és una realitat que compartim amb tots aquells que la volen verbalitzar.

Ja fa un any i mig que estem a la Xina i mirant enrere ningú ho diria. Al nostre voltant, la gent que anem coneguent i que feia més que estaven afincats aquí van marxant. Fa setmanes que tenim els caps de setmana ocupats amb comiats i últims sopars. Gent que, en la gran majoria, ja n'han tingut prou. La Xina ja els ha esgotat tant com podien acceptar i fugen sense saber molt clar cap a on. Tornar al país d'origen? Si es tracta de catalans, quina por, no? Què ens espera quan tornem a casa? Un país sense govern ni reconeixement internacional, unes possibilitats de treballar encara molt escasses, una sensació d'estar perdut, confos, de no pertànyer... sincerament, això ja ho vaig viure quan vaig tornar d'Escòcia l'any 2009 després de 7 anys fora i no em crida massa l'atenció. Però on podem anar? On es pot anar després de la Xina? Després d'haver viscut a la ciutat més gran del món, que pot assemblar-s'hi?

Per sort, aquests són problemes del demà, problemes que haurà de solucionar el meu futur jo perquè ara, de moment, l'estabilitat que ens ha donat aquest país no l'havíem conegut mai abans. Fills de la generació en pausa, de la generació robada, de la generació que ha estat castigada per haver-se format, per haver fet les coses correctament i haver estudiat una carrera i haver après idiomes per trobar-se amb un panorama laboral i social decadent, corromput i corrupte en el qual no hi ha espai per nosaltres. Després de 6 any de lluita infructífera allà on no se'ns valora ni respecta, de precarietat i de dubtes, que curiós i que inesperat trobar per fi l'estabilitat i poder començar, tímidament, a fer plans de futur. Una estabilitat estrambòtica, clar, plena de dubtes, sotregades, passos endavant i endarrere, de problemes d'idioma (confirmat: el xinès no és un idioma fàcil), de divergències culturals, d'àpats inesperats, de plats picants i peixos de riu amb gust de fang, de llengues d'ànec saltejades, de potes de pollastre flotant dintre la sopa, d'intestins, fetges i cervells; de compartir els dies amb 20 nens de guarderia als que un dia estimes i l'altre els odies; de maletes sempre a punt perquè en el fons mai saps quan s'acabarà perquè les coses canvien així, d'un dia per l'altre; de jornades laborals de sis dies perquè hem de recuperar un dia extra de festa que el calendari ha fet caure en dimarts; de botigues i restaurants que s'obren i es tanquen en una setmana; de cues del metro, tren, supermercat que no es respecten; de motos circulant per la vorera; de perruquers de carrer que no escombren els cabells del terra; de caminars extremadament lents; de gent que et diu que sí, que sí, que allò es pot fer i es farà i que mai ho fan... i, sobretot, del caos organizat que passa a formar part de les nostres vides fins al punt que ja ni el percebem.

Presentació de El pis del pare

El passat 21 de desembre es va publicar el meu darrer llibre, l'obra de teatre El pis del pare, guanyadora del Premi de teatre Breu Inicia't de Badalona. A 10.000 Km de distància, he mirat amb expectativa creixent com el llibre prenia forma gràcies a l'editorial Pont del petroli i a la col·laboració de la Patrícia Soley-Beltran que va accedir a fer-ne el pròleg. Aquest llibre encara no l'he pogut veure físicament perquè la visita fugaç nadalenca a casa no m'ho ha permès, i pot ser que passi encara força temps abans que ho pugui fer, però de moment sí que tinc la certesa que es va llegir la meva nota d'agraïment durant l'acte de presentació. Una breu nota que preten agrair i provocar en iguals mesures i és per això que m'he decidit a publicar-la aquí ara que les circumstàncies m'han permès accedir a internet lliurement tot i que de manera molt temporal. Una petita continuació als agraïments que ja es van llegir en nom meu el dia de l'entrega del premi.

Estic molt agraït als Amics del Teatre Zorrilla per haver-me concedit el Premi Inicia’t d’enguany. A l’Ariadna Amat per la seva paciència davant la comunicació entretallada que comporta viure en un país amb internet controlat. I a l’editorial Pont del Petroli per publicar El pis del pare. Publicar teatre en ple segle XXI... quines idees! Però és que, de fet, sense el teatre imprès potser jo mai hauria arribat al teatre perquè va ser gràcies a la lectura de textos teatrals que em vaig endinsar en el món teatral. Gràcies a la possibilitat de poder accedir a les grans obres teatrals, tant les reconegudes com les que no, des de qualsevol racó i en qualsevol moment, fet summament important pels membres de la generació en pausa a qui ens han obligat a emigrar tantes vegades. Gràcies a poder recrear, o fins i tot reinventar, els mons, les històries i situacions, traçats pels autors. Però sobretot, a l’oportunitat de poder assaborir al nostre ritme les paraules, poder degustar i pair detingudament les obres teatrals impreses. Llegir-les i rellegir-les. És per tot això que em produeix una gran satisfacció poder veure com una altra obra meva és publicada i, com ja he dit, molt més encara en una època en què sembla que ningú llegeix més de 140 caràcters seguits. I encara menys teatre! Quina bestiesa. Quina pèrdua de temps... i precisament per això tots hem de valorar molt més la importància d’actes com el d’avui: petits gestos d’insubordinació contra el tipus d’individus que volen que siguem. Petits actes de rebel·lia necessaris que contribueixen a que quan arribi el dia que algú hagi de venir a buidar el nostre pis, no se’l trobin tan trist, buit i desangelat.

PREMI INICIA'T 2016

Davant l'agredolça notícia que l'Esteve Soler per fi podrà veure la seva obra Contra la democràcia representada dignament en un teatre de Madrid (que encara no de Barcelona) però que no serà arràn d'una producció espanyola de l'obra sinó perquè han programat la versió que en va fer una companyia de Bucarest... sí, tal com sona... així d'estúpids ens hem tornat, que no tenim ni visió, ni interès ni ganes de produir obres pròpies d'autors autòctons però perdem el nord per contractar muntatges estrangers (encara que siguin d'autors nostres) que han tingut un gran èxit al seu país... doncs em sento temptat d'afegir aquí el petit discurs d'acceptació que vaig enviar per l'entrega de premis de teatre INICIA'T de Badalona que va tenir lloc la setmana passada i al qual, per raons òbvies, no vaig poder assistir:

Moltes gràcies per haver-me concedit el premi INICIA'T d'enguany. Després d'haver quedat finalista en dues ocasions anteriors i, per tant, de conèixer el premi i la bona feina que fan els seus organitzadors, em fa molta il·lusió haver pogut entrar a formar part de la família dels guanyadors de l'INICIA'T. I em fa especial il·lusió que hagi estat amb l'obra El pis del pare perquè és un text que va nèixer de l'experiència real d'anar a casa d'un familiar a buidar-la un cop ell ja no hi era. Aquella tarda, tots vam coincidir que va ser un dia molt estrany, que estàvem remenant la vida privada d'algú altre però que, a més, estàvem com esborrant el seu pas per aquell pis que no trigaria a omplir-se amb noves vides i noves experiències.
Em sap greu no poder ser aquí aquesta nit per agraïr-vos-ho personalment, però la distància geogràfica i  temporal (uns 10 mil quilòmetres i sis hores més en el rellotge) m'ho impedeixen. Tots sabem que no ens ho estan posant fàcil per seguir vivint en el nostre país i l'opció d'agafar les maletes i intentar començar de nou sembla ser l'única que ens queda a molts. Potser algun dia podrem tornar a casa, potser no. De moment, però, no permetrem que ens impedeixin seguir fent allò que ens agrada.
Gràcies.

Final de temporada

Ara que es comença a viure aquesta sensació inevitable de final de temporada (sobretot per aquells que seguim acabant els anys al juny i començant-los al setembre), la temptació de fer-ne un breu repàs és massa gran per suprimir-la. Així doncs, què ha passat aquests 6 primers mesos del 2016?

1. Establiment de Shanghai com  la nova base d'activitats (quan ja no es pot viure en un país, cal buscar-ne un altre)

2. L'any que vam viure sense internet (part del project 12 pel 16)

3. L'emú a l'Àtrium de Viladecans - 26 de febrer.

4. Llibertat de presó (part del projecte 12 pel 16)

5. Les meves obres La partida (2n premi del concurs de Textos Teatrals Vila de Gràcia, 2013) i The Kitchen (Lectura dramatitzada del IATI Theater del juny 2015) disponibles en descàrrega gratuïta.

6. Immigrants (part del projecte 12 pel 16)

7. L'emú als Escenaris Secrets de Martorell - 10 d'abril.

8. L'equip de producció (part del projecte 12 pel 16)

9. Les meves obres Amor i Enquistats finalistes del Concurs de Textos de Teatre Carro de Baco.

10. Estrena de Romeo & Juliet zai Shanghai al Reel Dep, de Shanghai - 23 d'abril.


i què ens depara la resta de l'any (que ja estigui confirmat)?


1. You and Me (la meva primera obra, tant catalana com internacional) ressuscita per un única dia en el Shoreham Midsummer Festival - 18 de juny

2. Publicació de l'assaig Spanglish Dialogue in You and Me: An Absurd World and Senile Mind Style, de la Dra. Jane Lugea, dintre de World Building: Discourse in the Mind (Bloomsbury - 30 de juny)

3. L'emú a la Casa Lleó Morera de Barcelona - 7 i 21 de juliol (qui m´hauria de dir que mai contriburia a fer viure una experiència Nuñez i Navarro)

...

La Xina, 2

Els metros de Shanghai
______

Tres vegades he anat a la Patum de Berga. Dues d’elles, de manera intensa, és a dir, deixant les ulleres i la cartera a casa dels amics que m’acollien i em feien de guies de la festa (la millor manera de disfrutar-la plenament i viure-la de debò). I així, equipat només amb un parell de bitllets i el DNI a la butxaca per si de cas trobessin el meu cos perdut en alguna vorera, em submergia en el tsunami humà. Des de fora, quan observes l’activitat de la festa, t’imagines què es deu sentir un cop a dins però, un cop hi penetres de veritat, te n’adones que la teva imaginació s’ha quedat curta. El contacte humà, és una experiència inoblidable; aquesta tradició mil·lenària que anem perdent dia rere dia, l’escalfor de la gent, la pèrdua de moviments individuals i el convertir-te en part d’una comunitat, d’un grapat d’individus desconeguts que, per un moment, comparteixen amb tu el seu espai vital. O te l’invaeixen perquè en mès d’una ocasió quedes atrapat entre dues o tres persones, incapaç de moure’t, esperant que l’àliga canvïi de ritme, que la guita s’agiti i l’allau humà t’alliberi d’aquell estatisme. En d’altres, quedes atrapat enmig d’un salt i t’adones que, durant uns segons, els teus peus no poden tocar al terra. Però no importa. Et sents apretat, comprimit, esclafat, però feliç, part d’una comunitat.

Tres anys de Patum no m’han servit per estar preparat pel metro de Shanghai a l’hora punta.

Cada matí, les onades d’individus endormiscats o amb les mirades fixes als mòbils (aquí és molt corrent que la gent miri sèries, programes de televisió o fins i tot pel·lícules durant els llargs trajectes de metro) van topant els uns amb els altres mentre s’arrosseguen cap a l’interior del metro. O, per ser més precisos, cap a les cues inacabables que es formen davant les portes dels metros. Equipades com estan totes les estacions de parets de vidres que al principi creia que eren per evitar suïcidis però que aviat vaig comprovar que hi són per evitar que les allaus humanes ens empenyin a les vies, es formen cues davant les portes a l’espera del metro. I tot sembla molt civilitzat, i tothom s’espera a la cua i ens podem arribar a enganyar i creure que quan arribi el metro tot anirà bé. Que les cues avançaran pacíficament cap a l’interior. Però és evident que no serà així. Tan bon punt s’anuncia l’arribada del metro pels altaveus, les cues comencen a agafar vida i comencen les empentes. Al principi subtils, com per guanyar uns quants centímetres, per apropar-se a la porta per estar a punt per quan arribi el metro. Però a mesura que s’apropa el moment d’obrir-se les portes, la virulència de les empentes també s’incrementa i comencen a aparèixer persones que ni tan sols eren a la cua però han decidit que ells poden anar davant de tot. I quan per fi arriba el metro i s’obren les portes, ja no és qüestió d’empentes, és qüestió d’una lluita acarnissada cos a cos per veure com podem encabir més gent sense deixar sortir als que volen baixar. Per què els hauríem de deixar baixar? Per poder-hi entrar millor? Això seria sentit comú.

En moltes ocasions la millor opció és rendir-se, fer com molts d’ells i acceptar la derrota i quedar-se a l’andana a esperar que arribi el següent metro. Seguir mirant el mòbil com si no passés res. D’altres ni tan sols tenim aquesta opció: algún individu més corpolent i decidit apreta el final de la cua decidit a entrar tant sí com no i acabem entaforats dintre la llauna de sardines. Literalment. Maluc contra maluc, galta contra clatell, esquena contra panxa… fins la següent parada. Fins que comencen els moviments nerviosos dels que volen guanyar posicions per poder lluitar per sortir quan s’obrin les portes que topen contra els moviments dels que s’ho veuen a venir i volen allunyar-se de la porta provocant només un tap més gran. El primer dia que em vaig trobar en aquesta situació, vaig decidir que no sortiria a la meva parada, que m’era impossible arribar a la porta sense perdre-hi un braç pel camí. Però per sort, les meves parades són parades d’intercanvi i no sóc l’únic que vol sortir. Només cal deixar-se endur per l’onada i acceptar tota mena de cops i empentes. Tant bé com les accepten ells que, acostumats com estan a les massificacions, educats com han sigut en la resignació de les llargues esperes i la sobrepoblació, semblen no enfadar-se mai. S’empenyen com mai havia vist en cap altre metro del món, de tant en tant es diuen alguna cosa, però no passa res. Ningú s’enfada. Estan massa enfeinats mirant el mòbil.

5 anys després

El mes de març es compliran els 5 anys de l'estrena de Tu i Jo a l'Institut del teatre de Vic. Després d'haver guanyat el premi Boira l'any anterior, després d'haver muntat una obra amb la inestimable col·laboració d'en Jordi Pagès i en Carles Sanz (els actors), en David i l'Eloi (els tècnics), en Jaume i en Jordi (els músics), la Laia (el vestuari), la Rosa (l'espai escènic) i en Jordi, la Marta, la Núria, l'Elena i en Ricky (ajudes múltiples), arribava a l'escenari una versió més còmica i cínica de Tu i Jo.

A partir d'aquell moment: seleccionats per la Mostra de teatre de Barcelona, 3 mesos en cartell al Porta 4 (Barcelona) i una gira que ens va portar a Girona, Vidreres, Hostalric, Santa Cristina d'Aro i La coma de Gurb.

Després:

- traducció i producció de la versió anglesa de Tu i Jo de mans de Little Soldier Productions. Estrena a Londres i gira de dos anys pel Regne Unit, premi Argus al Brighton Fringe Festival i participació al PAM festival de Nova York. 

- Estrena de Economia fàcil: entrevista al Senyor Rocamora a l'Altre Clavé i a Girona. 

- Estrena de Els Convidats al teatre Clavé. 

- Estrena de l'obra de microteatre Conversación 24 al Teatro de Albolote (Granada). 

- Estrena de L'urna als 10 minuts del bar de la Beckett. 

- Estrena de la versió amb titelles de You and Me, Angeleta and Etelvina, a Londres. 

- Los Columpios seleccionat per participar al Cimientos Play development project de IATI Theater (Nova York). 

- Lectura dramatitzada de Il·lusions a la Sala Beckett amb direcció d'en Jordi Casanovas. 

- The Kitchen seleccionada per participar al Cimientos Play development project de IATI Theater (Nova York). 

- Estrena de 10 de abril a la Sala Berlanga (Madrid) dintre del III Congreso internacional de Radioteatro y ficción sonora. 

- Estrena de L'emú al Festival Píndoles de Barcelona. Gira Píndoles a Calella i Viladecans. 

- Estrena de Egos al Microteatre de Barcelona. 

- Estrena de Los Columpios (The Swings) al IATI Theater de Nova York.

La Xina, 1

Una sala d'espera de fusta caducada amb una peixera d'aigua fosca i tres peixos gegantins a l'interior com a centre de taula (o més aviat com a taula central circumfèrica i desproporcionada). Un grapat de desconeguts estrangers entre ells i estrangers al país. La majoria acompanyats de guies nadius per calmar els seus nervis i guiar-los en unes operacions que, malgrat extranyes, eren viables de ser realitzades sense ajuda externa. Només dos de nosaltres estàvem sols, immersos en la incomprensió del llenguatge encara indesxifrable i els hàbits totalment imprevisibles.

Un per un entrem a la porta 116. Una policia ens torna a mirar el passaport que ja ens havien escannejat a recepció. Ens entrega un paperet i ens indica que hem d'anar a pagar. Passar per caixa és internacional. 591 yuans després, ja estic a punt per accedir a la sala 113. Allà, se m'entrega una clau per un armariet, una bata blanca i se m'indica un vestidor. Entro. Un cartell bilingüe dóna les instruccions de la bata amb quatre cintes per lligar-la. Ens diuen que ens treiem la part de dalt de la roba. Obeïm. Ens posem la bata, fem el primer llaç intern a l'alçada del cor, posem la part sobrera de la bata per sobre la banda dreta i lliguem el segon llaç. I ja estem a punt. Surto amb la sensació d'indefensió d'aquell a qui li han arrebatat la roba i d'aquell a qui han fet llevar de matinada i no han deixat esmorzar, li han fet agafar un metro fins a l'altra punta de la ciutat i caminar 20 minuts fins a un edifici gris enmig del no-res.

I entro al passadís.

Per molt que me n'havien parlat, d'aquest passadís, no és fins al moment precís que hi entro que l'entenc. 4 portes numerades a cada banda. Bancs d'espera. Cossos enfundats en una bata blanca com la meva i la mateixa sensació d'extranyesa. El Llop estepari retorna inevitablement a la ment. Cap de nosaltres sabem què ens espera exactament darrere d'aquelles portes. No és por. Després de més de dos mesos a la Xina, la por fa temps que es va quedar enrere (si és que mai va existir). És sorpresa. Es pot esperar qualsevol cosa.

A la primera porta m'agafen el passaport i els papers que gairebé ni recordava que portava a les mans i em pesen i mesuren. Descobreixo que medeixo menys del que creia, em dec estar encongint. Comença el compte enrere...

A la segona porta em fan estirar a una llitera i obrir-me la bata, tanta feina aprenent a lligar-la per res. No cal dir que ja no la torno a lligar més: no tinc res a amagar. M'apliquen unes pinces com les de fer el pont entre les bateries de dos cotxes als tormells i als canells. M'enganxen unes ventoses cablejades a punts estratègics del pit i l'estómac i si no m'haguessin fet aquest procediment anteriorment, potser m'hauria imaginat que m'anaven a donar una descàrrega elèctrica. Una teràpia de shock a l'estil de Algú va volar sobre el niu del cucut. En canvi, em quedo quiet tal i com em van indicar la primera vegada que ho vaig fer. La noia que m'ha cablejat no em diu res. S'asseu, mira una màquina i em treu les pinces. "Porta 118" diu amb un anglès justet. I jo obeeixo.

A la porta 118 m'espera la foscor d'una sala de radiografies. Una noia m'apreta contra una plataforma enlairada i em diu que no em mogui. Ella marxa. S'amaga rere un vidre i tres segons després m'indica la següent porta on he d'anar. I jo no l'entenc i vagarejo pel passadís fins que una infermera em fa seure davant d'una altra porta que sé que no és la meva. M'adono que vaig massa adormit per seguir instruccions.

A la següent porta, un home de mitjana edat amb un xandall del Manchester United està assegut a un escriptori i em fa asseure davant seu. M'enfunda la màquina de calcular la pressió al braç esquerra. Prem el play i segueix jugant amb el mòbil. Quan la màquina ha fet la seva tasca, deixa el mòbil, mira els números i em mira. Sorprès? Preocupat? Els números són anòmals? No ho sé. La gesticulació física xinesa no es correspon a la nostra i encara em costa llegir-los. Però no diu res. Només el número de la següent porta. I jo fingeixo que no em preocupo i vaig a la següent porta.

Mentre m'espero assegut al banc del passadís, intercanviem mirades de complicitat i misèria compartida amb els demés individus esperant-se. En el moment d'entrar, ni ens havíem mirat. Tots estàvem ensimismats en el nostre món i ara, despullats en aquest passadís, busquem aliats on sigui.
Entro a la següent porta. Foscor. Una noia asseguda darrera una taula a mà dreta. Al seu costat, una mampara de separació. I encara més al costat, ombres que insinuen l'acció d'unes mans poc destres damunt d'un cos estirat. Queixes en xinès. Aquí sí que no sé què m'espera. Li demanen al pacient que respiri profundament. Ell sembla no saber fer-ho bé i el propietari de les mans maldestres es rendeix. És el meu torn. Em fan estirar, obrir la bata i m'escannegen l'interior. De fet, per la pressió aplicada amb la màquina, hom diria que directament m'entren a dintre per observar què s'hi amaga al meu estómac. I jo respiro. I sembla que ho faig correctament. Com a mínim ningú es queixa i segons després ja em deixen marxar.

Arribo a la penúltima porta, revisió ocular. Crec que encerto les primeres paraules que s'amaguen entre imatges calidoscòpiques plenes de colors. Suposo que encara no sóc del tot daltònic. Però quan arriba el moment de lletrejar les lletres assenyalades... aviat la noia s'exclama: "de debò que no la veus?" I jo li vull dir que de vegades és millor no veure-ho tot. Masses coses hem de veure a la nostra vida. Però sé que no m'entendrà.

I entro a l'última porta: l'anàlisi de sang. Sense voler mirar-los, ja havia vist cossos de bata blanca aguantant-se la tireta damunt el braç. Ara era el meu torn. No m'agraden les punxades. Mai sé com reaccionaré. Però en aquest cas veig que m'espera una butaca de pell comodíssima sota una finestra per on entra el sol del matí i una noia que m'indica que m'assegui. M'assec. Més aviat, m'estiro. M'arremango i miro cap a l'altra banda, cap al sol que entra per la finestra, cap a l'esmorzar que em faré tan bon punt surto d'aquí, els noodles que m'esperen en un dels locals que he vist camí de l'hospital... i, sense gairebé ni adonar-me'n, ja està, el meu braç ja ha estat perforat, la meva sang extreta i m'indiquen que retorni al vestuari.

Recupero la meva roba i, amb ella, part de la meva identitat i entrego els papers a recepció, després d'anar a l'edifici de davant a pagar pel sobre per a que m'enviïn els resultats, i surto. Pel terra de la vorera, tiretes d'anteriors pacients. L'olor de menjar ja comença a notar-se. Són les 11 i aviat comença l'hora de dinar. M'avanço a ells i entro a un local d'higiene confusa que sempre m'han atret i demano uns noodles amb carn i pak choi...

Resum 2015

Sempre que arriben aquests dies, les ganes de matar l'any amb l'esperança que el següent sigui millor, són exagerades. Els resums del millor de l'any, de les fites assolides, de les beneaurances rebudes (mai dels errors, les crítiques i les equivocacions que no hem pogut evitar cometre i/o rebre). I, per no ser ostracitzat pel món digital, un any més no en seré una excepció. Així doncs, un cop més, el resum de les bel·leitats que he tingut la fortuna de viure i conviure durant aquest any.
Gràcies a tots els que ho heu fet possible i l'any que ve més i millor!


OBRES ESTRENADES:

• 10 de abril, Sala Berlanga (Madrid), del 16 al 19 d'abril, dintre del III Congreso Internacional de Radioteatro y Ficción Sonora.
• L'emú, Alberg Mare de Déu de Montserrat (Barcelona) dintre del Festival Píndoles, 7 de juny.
• The Kitchen, lectura dramatitzada al IATI Theater (Nova york), 30 de juny.
• Egos, Microteatre Barcelona, de l'1 al 15 d'octubre.
• Los Columpios (The Swings), IATI Theater (Nova York), del 6 al 29 de novembre.

CRÍTIQUES LITERÀRIES publicades a REVISTA de LETRAS

• La escoba del sistema, David Foster Wallace
• Diccionario sentimental de la cultura inglesa, Ignacio Peyró
• La decadencia de la mentira, Oscar Wilde
• Una trilogía palestina, Gasán Kanafani
• Los amigos, Kazumi Yumoto
• Johny empuñó su fusil, Dalton Trumbo
• El condominio, Stanley Elkin

TEXTOS PUBLICATS

• La cocina, revista En sentido figurado

XERRADES sobre TEATRE

• Barcelona's Contemporary Theatre Scene, The International Theatre Institute (Shanghai), 23 de novembre

BLOCS

• Consolidació de Fitxes de lectura amb una mitja de 2000 visites mensuals.
• Ampliació de Roger's Books amb noves entrades i seccions.
• Creació de TheLitMag, el nou projecte de revista literària encara en procés.

PRIMERS ESBOSSOS DE TEXTOS TEATRALS

• El Gran
• Un home damunt d'una cornisa
• El pis del pare
• L'any que vam viure sense internet (títol provisional)

Però, sobretot, l'exili forçat una vegada més. El nostre país segueix encallat en la implosió perillosa cap al no-res més absolut, les oportunitats vitals i laborals segueixen escassejant perillosament i cada cop som més els que ens veiem forçats a emigrar. A esdevenir l'etiqueta menyspreable de "Expats" (veure Americanah sobre aquest tema) i, sobretot, a recordar que hi ha llocs al món on encara podem viure.

Barcelona's Contemporary Theatre Scene - Shanghai

Després de gairebé un mes vivint a la Xina, mica en mica em vaig introduïnt en el món cultural d'aquest país tan inversemblant. Esmorteïda una mica la sorpresa inicial del trànsit caòtic, els carrers a mig fer, la gentada per tot arreu i la incomprensió dialectal, les coses van posant-se a lloc.
El proper 23 de novembre, a les 4:30 de la tarda (hora de Shanghai) participo al debat sobre el teatre contemporani que es fa a Barcelona conjuntament amb la Agrupación Señor Serrano. Com a mínim resulta curiós que tant ells com jo, que hem vist les nostres obres més a l'estranger que no pas a Barcelona, siguem els responsables de parlar del teatre que es fa a Barcelona. El que està clar és que sí que podrem parlar del teatre que sembla no tenir cabuda a Barcelona.

Sigui com sigui, si esteu per Shanghai el dilluns 23, no dubteu en apropar-vos al Shanghai Theatre Academy (Huashan Lu Campus).

Temporada 2015/2016

Aquesta temporada teatral recent estrenada comença, inesperadament, amb força. Amb dues estrenes i la publicació d'un estudi sobre You and Me:

1. De l'1 d'octubre al 25 d'octubre: Egos al Microteatre Barcelona. Dirigida per Anna Sarrablo, amb Carla Ricart i Xavier Pàmies.

Una parella es prepara per sortir de casa però no s'imaginen que alguna cosa els ho impedirà. Seran ells mateixos? 

15 funcions setmanals, 15 espectadors per funció i un espai de 15 metres quadrats.


2. Del 6 de novembre al 29 de novembre: Los columpios al IATI Theatre de Nova York. Dirigida per Julián J. Mesri, amb Gonzalo Bouza, María Cuartero i Nicole Betancourt.

Un home i una dona es troben en un parc infantil i parlen sobre tot i sobre res evitant fer allò que en realitat haurien de fer: parlar sobre ells mateixos.

3. A finals d'any/principis del 2016, es publicarà l'assaig Spanglish Dialogue in You and Me: an absurd world and senile mind (títol no definitiu) escrit per la Doctora Jane Lugea de la University of Huddersfield (Regne Unit). Un apassionant estudi lingüístico-analític sobre el món creat a You and Me, la seva concordància (o no) dins el gènere de teatre de l'absurd i sobre la significància del llenguatge en tant que partícip de la nostra construcció d'identitat.


4. Sorpreses encara per desvetllar (fins i tot per mi)

De Els gronxadors, a The Swings

Poc després d'acabar d'escriure Tu i Jo, vaig escriure Els Gronxadors, una obra amb moltes semblances estètiques i algunes de temàtiques, amb l'obra anterior. Era ben bé com si es tractés d'una mena de preqüela de les desventures de la parella d'avis que omplien el seu reduït pis de caixes de sabates i records mal oblidats. La parella ara eren més joves i es trobaven en un parc infantil, però la seva incapacitat de comunicar-se efectivament és la mateixa. Els seus neguits, també. Potser per això mateix, quan Tu i Jo portava un any de rodatge pels teatres catalans, ens vam plantejar la possibilitat de portar Els Gronxadors a escena amb els mateixos actors de Tu i Jo. No cal dir que, al final, el projecte no va tirar endavant.
Mesos després, quan Tu i Jo havia esdevingut You and Me i començava a caminar discretament pels escenaris anglesos, vam temptejar la idea d'una producció de Els Gronxadors amb un director de Girona. Vam estar repassant el text, polint detalls que s'havien de polir, plantejant canvis que no van arribar a produïr-se... en altres paraules, treballant el text per deixar-lo a punt per la seva producció. Una producció que tampoc va arribar a produïr-se.
A partir d'aquí, Els Gronxadors van quedar tancats dintre una carpeta de "textos vells" a l'ordinador i el temps va anar passant fins que un dia, per atzar, perquè vaig veure un concurs de textos teatrals al qual m'interessava participar, vaig tornar a topar-me amb ells i em vaig tornar a enamorar dels personatges. El concurs en qüestió reclamava que els textos fossin escrits en castellà i com que massa sovint m'agrada més traduir que escriure vaig començar a traduir Els Gronxadors fins que es van convertir en Los Columpios. Tampoc cal dir que no vaig guanyar aquell concurs. Però la renovada textura de Los Columpios, els elements nous que hi havia afegit, els petits canvis que hi havia fet, em va fer tenir el text molt present i quan, a l'estiu del 2013 la meva obra anglesa, You and Me, arribava a Nova York per participar a un festival de teatre organitzat pel IATI Theater, la curiositat em va portar a veure que aquest teatre novaiorquès organitzava un concurs per a realitzar un taller de creació i, al final, una lectura dramatitzada de les peces escollides. I així és com Los Columpios van arribar a Nova York per primera vegada.
Després d'un més que interessant taller virtual i els múltiples comentaris rebuts sobre el text, el maig de 2014 vaig poder assistir a la lectura dramatitzada (i primer contacte real amb el públic) de Los Columpios al IATI Theater. Ara sí que cal dir que la rebuda fou molt bona, els comentaris tan elogiosos, que els productors del teatre em van convocar pel dia següent per plantejar-me si estaria interessat en que ells produïssin Los Columpios. El condicional, clar, era totalment innecessari. No hi havia dubte: vaig acceptar.
Nova re-escriptura del text tenint en compte els comentaris i propostes de la lectura dramatitzada, i aquest juny vaig aprofitar el retorn a Nova York per presentar el text de The Kitchen, per deixar tancat tots els detalls dela producció de l'obra i tornar a Catalunya amb un contracte sota el braç que em confirmava la realitat de tot el que estava passant.

Ara, un mes després d'aquella trobada, el procés de producció està en ple funcionament. L'equip tècnic ja ha estat contractat, els dissenyadors d'espai, il·luminació i vestuari ja estan començant a treballar en possibles idees; el director ja està temptejant possibles aproximacions; els músics estan buscant les melodies que millor poden encaixar a la sensació global que volem donar a l'obra... i jo, des de la distància, m'ho miro tot amb il·lusió i intento posar paraules a la visió que tinc de l'obra per si poden ajudar a l'equip de màrketing; responc qüestionaris sobre els personatges, els seus objectius, els principals temes de l'obra, què en vull obtenir, quina mena de diàleg vull generar entre el públic assistent un cop vista l'obra; plantejo músiques que a mi em recorden a l'ambient de l'obra i, sobretot, tradueixo el text a l'anglès tot intentant mantenir els jocs lingüístics que omplen les seves pàgines. Intento passar de Els Gronxadors/Los Columpios a The Swings sense que res d'important es perdi pel camí.

En total seran gairebé quatre mesos de producció per una obra que es podrà veure durant el mes de novembre al IATI Theater, a l'East Village de Nova York. Una més que grata sorpresa per un text modest nascut en una lengua encara més modesta.

Els Gronxadors tornen a Nova York

Després de la lectura dramatitzada que es va poder veure (i viure) el maig de 2014 al IATI Theater de Nova York amb la brillant direcció de Mario Colón i les impecables interpretacions de Carmen Cabrera, Jorge Luna i Nicole Betancourt, aquest novembre Los columpios retornen a Nova York.

Produïda per IATI Theater, l'obra es podrà veure durant tot el mes de novembre al 64 East 4th Street.
De moment, i des de la distància, han començat tots els preparatius, l'equip tècnic ja ha estat escollit, els dissenyadors d'espai i vestuari seleccionats, el possible director contactat i la roda ja ha començat a girar.
Ara ens esperen tres mesos de feina dura, d'assajos (no presencials malauradament), de retocs de text i creació d'espais, ambients i sensacions. Ara comença l'aventura de convertir un text bidimensional en una realitat palpable.

De sobte, un any que començava tranquil en quant a projectes teatrals (desèrtic en quant a projectes laborals), de moment ja m'ha aportat l'estrena de l'obra de radio drama 10 de abril dins el Congreso de Radiodrama i ficción sonora (Teatro Berlanga, Madrid), l'estrena de L'emú en el Festival Píndoles de Barcelona, la lectura dramatitzada de The Kitchen (IATI Theater, Nova York) i aquesta tardor la producció de Los Columpios.

Ben aviat s'engegarà també tota la maquinària publicitària de l'obra i omplirem internet d'spam anunciatori. Demano perdó ja d'entrada, però la il·lusió de l'ocasió m'obliga.

Lectura dramatitzada de The Kitchen

THE KITCHEN

de Roger Simeon

Estrena 30 de juny de 2015 (IATI Theater, Nova York)

[L’obra]

Un carrer buit. Dues persones que no es coneixen estan esperant sota la pluja. Comencen a parlar i s'adonen que comparteixen un tret  comú: la solitud. A partir d'aquest moment, el públic descobreix la història de tres personatges que sobreviuen en el món contemporani sentint-se sols malgrat estar sempre rodejats de gent.

"Tots estem buscant a algú" es la mena de mantra que ressona entre les seves converses. Però hi ha gent que està disposada a fer el que calgui per superar la solitud. 

The Kitchen és el retrat tràgic d'una societat incapaç d'establir connexions reals entre els diferents éssers humans o de preservar la felicitat. Però no tot és el que sembla...

________________